En els darrers dies, els titulars internacionals han començat a dedicar encara menys espai a Gaza. Les imatges del genocidi en curs estan sent desplaçades per mapes que apunten a l'Iran, com ja va passar en el passat amb Síria o el Líban. Als relats dominants, el focus ja no rau en l'eliminació sistemàtica del poble palestí, sinó en l'escalada entre Israel i els seus enemics regionals. El guió és familiar: Israel actua, un altre actor respon i l'escalada es presenta com un intercanvi d'agressions entre estats. La pregunta que mai no es formula és qui ha decidit aquest enquadrament.

Fa unes quantes setmanes, en un esdeveniment institucional a Brussel·les, un expert en polítiques digitals celebrava que l'aposta europea per la defensa obria una finestra d'oportunitat per a la intel·ligència artificial europea. Però advertia: “Necessitarem moltes més dades de les que tenim ara”. Ningú a la sala va semblar trobar-hi cap problema. Ningú va esmentar que un dels principis més importants del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) és precisament el de limitar la recollida de dades al que és estrictament necessari.

Una setmana abans de la commemoració del dia de la Nakba, el govern d'Israel va anunciar una nova ofensiva terrestre a Gaza per establir-hi una presència sostinguda. No és una coincidència ni una decisió purament estratègica. És un gest deliberat. Una afirmació de continuïtat amb el projecte polític que el 1948 va desplaçar forçosament més de 700.000 palestins per fundar l'estat d'Israel sobre les ruïnes.

Així es titulava una de les imatges més poderoses de l'exposició Resistencia en la memoria: Visiones de Sudán, que vaig visitar fa pocs dies a la galeria Sura, a la magnífica llibreria Balqís de Madrid. En observar-la, em va assaltar una barreja de dolor i reconeixement. Aquesta frase –la revolució perduda– resumeix millor que cap altra el que ha passat al Sudan aquests darrers dos anys: un somni arrabassat, una esperança aixafada per la guerra, la repressió i l'abandonament internacional.

La decisió d'Hongria d'abandonar el Tribunal Penal Internacional (TPI) després de rebre oficialment Benjamin Netanyahu no es pot entendre únicament com un episodi més de la política exterior o com una expressió de suport puntual a Israel. Aquesta retirada –més que simbòlica– representa un nou capítol en la consolidació d'una internacional de l'il·liberalisme, un entramat d'aliances que articula complicitats entre projectes autoritaris, profundament ideologitzats, que es reforcen mútuament en el menyspreu al dret internacional, als mecanismes multilaterals i, sobretot, als drets humans.

En els darrers anys la relació entre la Unió Europea i les grans empreses tecnològiques ha estat una de les més complexes i, alhora, crucials per al futur de la governança digital. Les regulacions en matèria de drets digitals, com el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) i les lleis de serveis digitals (DSA), han estat intents significatius de Brussel·les per protegir els ciutadans. Tot i això, el que abans semblava una batalla legislativa interna d'Europa contra els gegants de Silicon Valley ha pres una nova dimensió amb la intervenció directa dels Estats Units.

La prohibició de TikTok als Estats Units ha generat un debat polític que va més enllà de les preocupacions sobre la protecció de dades. L’argument sobre la seguretat de les dades ha estat, sobretot, una excusa per justificar una mesura amb implicacions geopolítiques sobre la llibertat d’expressió.

El futur de Síria després de la caiguda de Bashar al-Assad no és una qüestió que només es pugui analitzar dels passadissos del poder de Moscou, Washington, Ankara o Teheran, ni molt menys encara des dels comentaris de les xarxes socials. Malgrat tot, la narrativa predominant al voltant del país es continua centrant en interessos geopolítics i estratègies d’influències regionals, a la qual cosa se sumen anàlisis sobre qüestions religioses, deixant els sirians sense agència i reforçant una deshumanització que no és nova ni accidental. Per bé que els actors internacionals hagin tingut un impacte tangible en la trajectòria del conflicte, ignorar les veus i els anhels dels que han patit i resistit tant la brutalitat del règim com la fragmentació del país perpetua un cercle de violència i exclusió.

A França ha explotat aquesta setmana una crisi política, un altre cop. A l'epicentre d'aquesta tempesta hi ha les decisions i errors de càlcul del president, Emmanuel Macron, que han portat el país a una profunda incertesa política, posant de manifest les fissures a la societat francesa.

El dilluns 28 d'octubre el Parlament israelià va adoptar dues lleis que impedeixen les operacions de l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina (UNRWA) tant a Israel com als territoris ocupats.

El context posterior als atacs del 7 d'octubre del 2023 ha marcat un punt d'inflexió en la consciència global sobre la naturalesa colonial de l'estat d'Israel. L'any de violència extrema, qualificada de genocidiària per juristes i experts a Gaza, a la qual s'afegeix la violència intensificada a Cisjordània i al Líban, han portat molts d'aquests experts, progressivament, a reexaminar les dinàmiques de poder i control a la Palestina històrica i la regió del Pròxim Orient. Tot i que l'anomenat conflicte palestinoisraelià ha estat objecte d'atenció internacional durant dècades, el relat dominant sovint ha enfosquit la realitat subjacent: el colonialisme d'assentament que defineix l'estructura del règim d'Israel.

La intel·ligència artificial (IA) està revolucionant el periodisme, però no sempre per a millor. Durant la guerra contra Gaza, la IA s'ha convertit en una eina poderosa per amplificar notícies falses i afavorir narratives que distorsionen la realitat i beneficien agendes polítiques específiques com la del règim genocida israelià. La IA, lluny de ser neutral, aprèn de dades carregades de biaixos racials, de gènere i econòmics, i replica i perpetua aquests prejudicis. Quan els algorismes s'entrenen amb informació esbiaixada, les notícies que produeixen aprofundeixen la invisibilitat de les minories i reforcen perspectives dominants.

La recent detenció de Pàvel Dúrov, cofundador i CEO de Telegram, ha generat una àmplia cobertura mediàtica i ha encès un intens debat, especialment al voltant de la qüestió dels drets digitals, un tema sobre el qual la població en general continua estant generalment desinformada.

Des del 7 d’octubre la Franja de Gaza ha sigut l’escenari d’una devastació que juristes i experts no han dubtat a qualificar de genocidi. Des del principi va quedar clar que la campanya israeliana no seria cap altra cosa que una operació d’aniquilació que, amb el pretext de la seguretat, es cobraria la vida de milers de persones. Les últimes xifres indiquen que s’ha superat la barrera dels 40.000 morts, mentre que hi ha estudis científics que fan una estimació conservadora de 186.000 morts directes i indirectes. No obstant això, la comunitat internacional sembla haver normalitzat aquesta tragèdia, fet que posa en relleu un inquietant patró d’indiferència cap a la mort i el sofriment en regions no europees, especialment quan l’agressor és un país que es percep com a part de l’ethos europeu i, per tant, civilitzat, com és el cas d’Israel.

Per familiaritzar-se amb l’arena política francesa, és útil entendre les formes i direccions amb les quals funciona el desdeny, el mépris que va donar nom a una fenomenal pel·lícula dirigida per Jean-Luc Godard. És el menyspreu per l'estabilitat i la pau social el que explica en gran part la decisió de Macron de dissoldre l'Assemblea Nacional. El menyspreu pels valors universals que els francesos s'enorgulleixen d'haver impulsat nodreix la popularitat del Reagrupament Nacional. El desdeny dels tecnòcrates i altres elits per les classes populars i els seus problemes ha contribuït a normalitzar i desdemonitzar els marcs preferits per la ultradreta. I és el menyspreu d'una part de l'esquerra per nous actors i els seus discursos disruptius el que durant anys ha impossibilitat una aliança per parar els peus a aquells als quals moltíssims ciutadans titllen de fatxes sense pèls a la llengua.

Espanya, juntament amb Irlanda, ha anunciat la intenció de reconèixer l'estat de Palestina. S'argumenta que aquest reconeixement enviaria un missatge de suport a la sobirania i al marge de maniobra palestins. Tot i això, abunden els que dubten de l'impacte real de la decisió i suggereixen que podria representar una distracció per fer veure davant la ciutadania que s'està fent alguna cosa sense adoptar accions substancials. De fet, pocs dies abans de la data rumorejada per al reconeixement s'ha fet públic que un vaixell amb carregament militar que es dirigia al port israelià d'Ashdod tenia previst fer parada a Cartagena –al final no s'hi va aturar–.

Mentre la policia reprimeix les acampades erigides en un important nombre de campus nord-americans i europeus (Barcelona inclosa) i Biden declara, a molt pocs mesos dels comicis, que les veus multitudinàries dels estudiants i dels que els donen suport no li han fet replantejar-se la seva postura respecte a l'anomenat "conflicte al Pròxim Orient", el primer ministre Benjamin Netanyahu ha decidit amenaçar precisament l'administració Biden amb possibles accions si el Tribunal Penal Internacional emet ordres d'arrest contra representants israelians (entre els quals Netanyahu). A banda de la il·lògica iniciativa –un tribunal internacional estableix que s'ha produït un crim contra la humanitat, i en resposta el criminal decideix no defensar-se, sinó prendre represàlies contra la víctima–, resulta interessant centrar-se en el que aquest últim escàndol ens revela sobre el context a Palestina, independentment de si el pròxim pas és una treva o el tan anunciat atac a Rafah.