Maria Ripoll (Barcelona, 1965) és directora de cinema. Va debutar el 1998 amb Lluvia en los zapatos. Ara ha estrenat la seva darrera pel·lícula, También esto pasará, basada en la novel·la homònima de Milena Busquets.

Vivia al carrer Sant Elies, a prop de la plaça Molina. “Primer vaig anar a l’escola Talitha, que és ara l’escola Orlandai, i després a l’Acis Artur Martorell, i a l’Institut Montserrat”. Com vas viure els canvis? “Als 10 anys em van passar d’un extrem a l’altre, d’una escola progressista catalanista, que és l’Orlandai, a una escola d’un sistema semblant, però en un altre barri com era la plaça Sanllehy, on vaig créixer de cop. Baixaven nanos de les barraques del Carmel i vaig sortir una mica lluitadora”.

]]>

Salvador Alsius (Barcelona, 1948) és periodista. El recordem principalment com a presentador del Telenotícies i altres programes de TV3. Ha escrit el llibre Veni, vidi, vixi. Memòries d’infància i joventut (1948-1983).

Fins als 17 anys va viure a passeig de Gràcia, 66. “Aquell pis havia estat la notaria del meu avi matern. La mare era la germana petita que s'havia quedat per tenir cura dels pares. Quan es va casar, ja era gran, l'avi estava jubilat, el pis tenia espai, i el meu pare es va avenir a quedar-s’hi amb dona i sogres. I allà vam viure fins que ens vam quedar orfes”.

]]>

Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és dramaturga. Té dues obres en cartell, Lapònia, al Teatre Condal, i Dones de ràdio, a La Villarroel. Totes dues fins a l’11 de maig.

Ha viscut i viu al barri del Baix Guinardó, a Barcelona. “Em sento molt del barri”. Va anar a l’escola Font d'en Fargues. “Era un centre pilot. Vaig fer ESO quan encara no ho feia ningú de la meva edat”. Li agradava molt, “perquè no dèiem senyoreta a la mestra i era molt més moderna que altres escoles”.

]]>

Joan Maria Pou (Barcelona 1974) és periodista. Des de l’any 2000 narra els partits del Futbol Club Barcelona per a RAC1.

Va perdre la mare molt aviat. “La mare es va morir molt jove, amb 26 anys, quan jo tenia set mesos. Llavors vam anar a viure amb la meva àvia a Sant Gervasi, fins que vaig fer els 12 anys”.

]]>

Gerard Guix (Vic, 1975) és escriptor i dramaturg. Va guanyar el premi Joaquim Ruyra 2022 amb la novel·la juvenil Un far a la fi del món. Ara ha publicat la segona part, Més enllà de la fi del món.

Va viure a Tona fins a cinquè de primària i a sisè es van traslladar a Vic. “Anava al Sagrat Cor. Era bon estudiant, bon nen. De més gran, a l'institut, no tant, perquè m’avorria”. Va fer formació professional a l’Institut de Vic. “Electricitat i electrònica, perquè els pares van dir que havia d’estudiar alguna cosa fins que pogués anar a Barcelona a fer imatge i so, que era el que jo volia”. I després de l’escola? “A Tona vaig fer futbol, però no m'agradava gens. A Vic, informàtica, amb aquells ordinadors gegants... Però no recordo gaires extraescolars”.

]]>

Ander Mataró (Barcelona, 2001) actor i cantant. Protagonitza el musical Alan, inspirat en l’Alan Montoliu, un noi de disset anys que va patir transfòbia. Es pot veure l’1 de març al Teatre Principal de Sabadell i del 9 al 16 de març al Teatre Poliorama de Barcelona.

L’Ander va créixer a Premià de Dalt, però va anar a l’Escola Garbí Pere Vergés de Badalona. “M'agradava perquè funcionava com una petita ciutat. Em va agradar més quan vaig fer el batxillerat artístic, però d'arts plàstiques, perquè allà no hi havia l'escènic. Gaudia els dies que tenia alguna optativa de teatre, o de coral, o música”.

]]>

Andreu Dotti Boada (Vacarisses, 1994) és el cofundador d’Innovamat, una organització de didàctica de les matemàtiques que actualment dona servei a més de 21.500 docents de 2.300 escoles en 8 països.

Va anar a l’Escola Pau Casals, la pública del poble. “Odiava anar a l’escola. Tenia molta ansietat. Quan s’acostava el mes de setembre no podia dormir a la nit. No vaig aprendre a llegir fins a segon de primària, quan em van diagnosticar dislèxia i TDAH. De petit costa molt entendre què vol dir això. I jo automàticament vaig pensar que era tonto”.

]]>

Kathy Sey (Hostalets de Balenyà, 1991) cantant i actriu. Forma el trio de veus The Sey Sisters, amb les seves germanes Yolanda i Edna. La podem veure actuar a “Olympia” al Teatre Lliure fins al 2 de febrer.

Va anar a l’Escola Joan XXIII d’Hostalets de Balenyà. “M’agradava aprendre coses i trobar-me amb els amics. Sempre he estat molt sociable.” Anava a classe amb la seva germana bessona? “No. Cosa que ara agraeixo. Poder desenvolupar-te en solitari com la resta de les criatures és important perquè així trobi cadascuna la seva identitat”.

]]>

Judit Mascó (Barcelona, 1969) és model i presentadora de televisió. S’estrena en la literatura infantil i juvenil amb el primer llibre de la sèrie The Forever Girls, Amistat en perill.

Va néixer al barri de les Corts de Barcelona. “Els pares eren mestres i tenien una escola al carrer Galileu i un parvulari al carrer Europa. Després del parvulari em van posar a l’escola on anava el meu germà, el Santa Isabel de Sarrià”. Però vas tornar a l’escola dels teus pares. “Vaig fer-hi de segon a quart de bàsica, però no va funcionar. Que el pare fos el director... No m’agradava que no hi hagués un espai entre escola i família. I vaig tornar al Santa Isabel.”

]]>

Sol Picó (Alcoi, 1967) és ballarina i coreògrafa. Va crear la seva companyia de dansa el 1994. Del 12 al 29 de desembre presenta Macarron Power al Teatre Nacional de Catalunya.

De petita no parava quieta. “Era la típica nena que anava tot el dia per casa movent-me i la mare em va apuntar a una escola que es deia María Jesús Rodríguez, a Alcoi, d’una senyora que havia ballat al cor del Liceu. Ella em va traspassar la passió per la dansa”. Va estudiar al Col·legi Sant Roc d’Alcoi. “Era de monges, femení, però unes monges de les quals tinc un record divertidíssim. Estaven més avorrides que nosaltres i sempre em deien: «Marisol, organiza algo». Jo era Marisol, la ballarina".

]]>

Mari Chordà (Amposta, 1942) és una pintora, poeta i activista feminista. En plena dictadura franquista va començar la seva sèrie Vagines, en què explorava el seu propi cos i el plaer. Podem veure la seva obra al MACBA fins al 12 de gener.

Va anar a una escola de monges. “Al parvulari érem nens i nenes, després no, quan t’anaves fent gran ens separaven. Jo tenia uns avis que eren increïbles i posaven música i em feien ballar. Les emissores que s’agafaven eren de Tànger, coses molt potents, música àrab, i jo ballava. Al parvulari vaig ballar dalt d’una taula, però va entrar una monja i em va portar als meus pares i els va dir: “que no vuelva hasta que tenga uso de razón”. Vaig estar temps a casa, fins als 7 anys no em van deixar tornar a l’escola. I m’ho vaig passar pipa perquè els meus avis eren molt divertits i m’explicaven moltes coses que si no, no les hauria sabut mai”.

]]>

Elisenda Roca (Barcelona 1963) és periodista, directora teatral, presentadora de televisió i escriptora. És una de les autores més estimades de literatura infantil i ara té a les llibreries Mia Fantasia 7 i Minitwins 4.

L’Elisenda és del barri de Gràcia de Barcelona. “La cosa és molt endogàmica. L’àvia era de la Riera de Sant Miquel, el pare del carrer Joan Blanques, la mare de Breton de los Herreros, i fèiem teatre al Cercle, a la plaça Trilla. Però quan era petita ens vam traslladar a l’Eixample, molt a prop del passeig de Sant Joan i de la Sagrada Família, perquè érem tres fills, més l’avi i un gos d’atura i el pis havia quedat petit”.

]]>

Victòria Pagès (Barcelona, 1965) és actriu de teatre, doblatge, cinema i televisió. Va debutar al programa de TV3 Matraca, no! I va formar part dels inicis del Club Super3 interpretant la Nets. Del 14 de setembre al 20 d’octubre la podem veure a la Sala Beckett a BioLògica.

La Victòria va néixer al barri de l’Esquerra de l'Eixample de Barcelona i va estudiar a les Escolàpies de Llúria. “M’ho passava bé. Era molt xerraire, sempre em separaven de la nena del costat, perquè no callava”. Allà va descobrir el teatre: “Volia aprendre a tocar la guitarra i em van dir que em costaria molt i llavors em vaig apuntar a teatre. Tenia 13 o 14 anys. La Carme Roca, que a més era la professora d’història, em va marcar. Ella organitzava cada any un concurs de teatre i cada classe feia una obra i allà va ser on vaig veure que m’agradava”.

]]>

L’escriptor i policia científic dels Mossos d’Esquadra Marc Pastor em rep a casa seva, a Sant Andreu. En aquest barri de Barcelona ha format una família juntament amb l’Eva Narvaez, que és treballadora social, el seu fill Lando, que ha acabat cinquè de primària, i el Doctor, un gos petitó d’edat avançada. Però han voltat força. "Jo soc de Sant Andreu de tota la vida, però l’Eva i jo vam viure deu anys a Nou Barris, per qüestions econòmiques. I el 2014 vam anar a Madagascar a buscar el Lando".

]]>

Ada Parellada (Granollers, 1967) és cuinera, divulgadora i activista contra el malbaratament alimentari. Amb només 25 anys va obrir el restaurant Semproniana, que podeu trobar a l’Eixample de Barcelona.

És filla de la Fonda Europa de Granollers, que té més de 250 anys d’història. Era inevitable dedicar-se a la restauració? "És una feina molt clara per a un nen. Veus com entren els ingredients, com els transformen, com arriben els clients, com se’ls serveix, com paguen i com marxen. Està molt integrada a la meva vida perquè he nascut allà. Els pares no em van animar gens que m’hi dediqués, sempre deien «De gran hauries de ser client». Però m’hi van ficar".

]]>

Andrés Corchero (Puertollano, 1957) és ballarí i coreògraf. El 1986 va viatjar al Japó per estudiar la dansa butoh i a partir d’aquí va crear el seu estil propi. Va rebre el Premi Nacional de Dansa de Catalunya el 2003. Al Festival Grec presenta Body as evidence, de l’11 al 13 de juliol al Mercat de les Flors.

La seva família es va traslladar a Barcelona quan l’Andrés tenia 5 anys: “Vam arribar a Horta el 1962, poc abans de la nevada. Recordo aquell dia, ens vam despertar i estava la porta de casa tapada de neu, no podíem sortir”. Va estudiar a l’Acadèmia Horta. T’agradava l’escola? “No m’ho plantejava. Eren uns anys molt diferents. Tu hi anaves perquè hi havies d’anar.” I després de classe? “A casa. A vegades anava a buscar el gel, perquè abans no n'hi havia i portaves la barra de gel en una galleda. També jugàvem molt al carrer”.

]]>

Guillem Gisbert (Barcelona 1981) ha estat la veu de Manel durant 15 anys. Ara presenta el seu primer disc en solitari, Balla la masurca! Actualment de gira, podeu trobar les dates dels seus concerts a @guillem.gisbert.

En el quart disc de Manel, la Cançó del dubte comença així: "Una veu li preguntava què seràs quan siguis gran, la meva amiga somreia i mirava cap avall". Què deies tu de petit? "Mai sabia respondre aquesta pregunta. Ni tan sols amb coses així com astronauta o pianista. Potser és per timidesa. Mai vaig ser capaç d’anticipar l’ambició. Em costava imaginar-m’ho".

]]>

Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, investigador i escriptor. Dirigeix el laboratori de Mecanismes del Càncer i l’Envelliment a la Universitat de Leicester. Autor d’una quarantena de llibres, entre els quals destaca l’última novel·la, Els finals no arriben mai de sobte (Enciclopèdia), l’assaig Què ens fa humans? (Arcàdia) i el llibre de divulgació El secret de la vida eterna (Rosa dels Vents).

Tot i néixer a Blanes, a partir de primer de primària va anar a Barcelona, a l’escola Garbí, que llavors era a l’Eixample. “Fèiem una vida a cavall entre Blanes i Barcelona. El meu pare treballava a Blanes i jo estava a Barcelona amb la meva mare. Ell venia quan podia a les tardes i els caps de setmana els passàvem tots a Blanes. I també Setmana Santa, els estius...". I per què van prendre aquesta decisió? "Volien una escola més moderna, més catalana, i el Garbí seguia la pedagogia de Pere Vergés, que era molt innovadora per a l’època.”

]]>

Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) és actriu, coneguda per musicals tan aclamats com Mar i cel, o la darrera producció de Dagoll Dagom, L’alegria que passa. També ha treballat en cinema, televisió i doblatge. Aquest any celebra el 30è aniversari de l’escola de teatre musical Memory, de la qual és fundadora. Del 9 de maig al 2 de juny la podem veure a l’obra Llegat, al Teatre Akadèmia.

Àngels Gonyalons sempre va saber què volia fer encara que no en fos conscient. “Em van enxampar quan tenia tres anys amb tots els ninos a terra i jo damunt del llit explicant-los coses. L’escenari m’agradava molt”. Malgrat que el seu avi matern era escultor i els cosins de la mare, músics, ella era filla d’acadèmics. “Els meus pares havien fet tots dos humanitats, història de l’art i filosofia, dues carreres, en una època en què no era habitual. Moltes mares eren mestresses de casa. La meva mare es va casar als 19 anys. El meu pare en tenia 32 i li va dir «ja m’ocupo jo de les nenes: fes una carrera, tingues un grup d’amigues, tingues una joventut». Era un home fora de sèrie”.

]]>

Míriam Bonastre Tur (Pineda de Mar, 1994) és la creadora del còmic infantil i juvenil Hooky, que acumula més de cent milions de lectures a Webtoon i ha estat bestseller a la llista del New York Times. Ara publica el tercer volum de Hooky en català i també el còmic La princesa i Sant Jordi (EntreDos).

La Míriam va anar a l’Escola Jaume I de Pineda de Mar i des de molt petita era la dibuixant de la classe, “la que es presentava als concursos, la que sempre dibuixava en llibretes...”. El que més li agradava era l’hora del menjador, “tenia dues hores per jugar amb els amics, a pica-paret, a fet i amagar i ens agradava molt interpretar els personatges de les sèries que veiem, l’Arale, Sailor moon...”.

]]>