L’any 2018, la Xina va dir prou. Assumia la meitat de les exportacions de plàstic del món i, farta de ser l’”abocador del planeta”, va vetar-los l’entrada. La UE, que n’hi exportava tres milions de tones, va veure’s forçada a posar-se les piles, i les organitzacions que feia anys que lluitàvem per una societat lliure de residus vam veure com amb el veto xinès s’accelerava la implementació de polítiques en l’àmbit de l’economia circular. Per fi, Europa aprenia que la manera de ser resilients és amb l’autosuficiència.

Consumiu tant plàstic com vulgueu, que nosaltres després el reciclem i no hi ha cap problema. Aquest és el mantra amb què la indústria del plàstic ens ha bombardejat les darreres dècades, invertint-hi ingents quantitats de diners.