Romário va arribar a Barcelona l’estiu del 1993. Els seus gols i les polèmiques que va protagonitzar van quedar en la memòria dels aficionats del Barça, però el mític brasiler va deixar un altre llegat molt més desconegut a la ciutat. Amb ell es va començar a popularitzar el futvòlei a Catalunya. Aquest esport, nascut al Brasil, combina elements del futbol, el vòlei i la vida a la platja. Es juga a la sorra, en parelles separades per una xarxa, i els jugadors poden colpejar la pilota amb qualsevol part del cos excepte amb la mà i el braç, cosa que ho converteix en un espectacle gairebé acrobàtic. El futbolista carioca acostumava a practicar-lo a Sitges amb alguns compatriotes. Uns anys més tard, Ronaldinho va seguir el seu exemple.

Paula Leitón només té 24 anys, però ja és una referent al món del waterpolo. Amb 15 anys va jugar el seu primer Mundial, i amb 16 va participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Als Jocs de París, l'egarenca ha sigut una de les grans protagonistes de la selecció espanyola de waterpolo, que s'ha penjat el seu primer or olímpic. L'equip, invicte en el torneig, s'ha convertit en històric. Aquest és el segon metall olímpic que guanya Leitón, després de la plata de Tòquio 2020, i la jove pot presumir d'una carrera exemplar amb un gran futur. Tanmateix, les xarxes s'han omplert de comentaris grassofòbics cap a la jugadora i el seu físic. Els atacs, però, no han desviat l'atenció del seu triomf.

L'ARA cobreix els continguts més destacats dels Jocs Olímpics de París en obert en aquest canal de notícies, i aquesta és una peça de resum d'algunes de les notícies més rellevants del dia. Són les cinc anelles olímpiques de la jornada. Les últimes fins d'aquí a quatre anys.

Pierre de Coubertin va ser el primer president del Comitè Olímpic Internacional. Va rescatar una tradició grega i va convertir els Jocs Olímpics en un espectacle de masses. L’any 1908, just abans dels primers Jocs de Londres, va deixar anar: "L’important no és guanyar, sinó participar". Més de cent anys després, la frase continua vigent: ningú es vol perdre els Jocs Olímpics, malgrat que la participació de milions de persones sigui des del sofà de casa o davant de la televisió del bar. Tant se val si no miren mai els esports, si no saben com funciona la puntuació de moltes de les disciplines. S’han de veure. Per què la reinvenció de Coubertin ha fet que, durant quinze dies cada quatre anys, tothom estigui pendent d’una competició esportiva?

L'Espanyol deixa perdre una altra oportunitat. Contra l'Andorra (1-1), la victòria l'hauria posicionat a dos punts del líder, el Leganés, però un rendiment pobre davant d'un rival valent el va condemnar a l'empat. Després d'una primera part desastrosa, sense idees ni ambició, els blanc-i-blaus van haver de reparar els danys per no acabar la jornada amb les mans buides. Braithwaite des de la davantera i Joan García des de la porteria van ser els més decisius per part dels blanc-i-blaus. Manolo González, sancionat amb dos partits després de la seva expulsió a Butarque, no va poder dirigir l'equip. El seu lloc el va ocupar Luis Blanco.

L'Espanyol i el Leganés van repartir-se els punts en un partit que podria haver estat decisiu però que va acabar sense gols. La polèmica arbitral va marcar la jornada, amb un penal anul·lat sobre Nico Melamed i l'expulsió de Manolo González. El duel enfrontava el primer i el segon classificats. El Leganés era líder des de la jornada 12, amb una regularitat notable enmig d'una categoria molt igualada. L'Espanyol, després de mesos de dubtes i d'una temporada penyalosa, tenia l'oportunitat de donar un cop sobre la taula i de demostrar que definitivament confia en tornar a ser un club de Primera. Cap dels dos va imposar la seva voluntat.

Contra l'Albacete (2-1), l'Espanyol va anar de menys a més per acabar guanyant per la mínima. Jofre es va convertir en protagonista amb un gol i una assistència que van compensar un mig del camp fràgil i l'expulsió d'Aguado al minut 65. Els blanc-i-blaus sumen tres punts vitals i tornen a ocupar la segona posició a la taula classificatòria.

L'Espanyol inicia la recta final de la competició regular de manera poc convincent. El duel davant el Burgos (0-0) era el primer dels deu partits que decidiran el destí dels blanc-i-blaus. Molts d'ells, contra rivals directes per a l'ascens, com ho era el d'aquesta vesprada de Divendres Sant. Els de Manolo González, però, no es van mostrar contundents en un enfrontament brut marcat per la meteorologia i la falta d'inspiració.

La falta d’efectivitat de l’Espanyol el va condemnar a l’empat contra el Tenerife (1-1). Els de Manolo González van demostrar un joc i una actitud millorats que haurien pogut consolidar les bones sensacions de Saragossa. Els dos gols van arribar en els últims minuts, després de que l’Espanyol generés un bon grapat d’ocasions que no va convertir.

En una setmana marcada per la destitució de Luis Miguel Ramis i l'arribada de Manolo González a la banqueta del primer equip de l'Espanyol, l'esperança i la il·lusió de l’entorn s'havien renovat. La roda de premsa del tercer entrenador de la temporada havia agradat a l'afició, per la seva decisió i motivació d'afrontar aquesta nova etapa. Contra el Saragossa (0-1), els blanc-i-blaus van exhibir un joc més efectiu en atac i contundent en defensa, tot i que va patir per endur-se els tres punts. L'equip recupera Nico Melamed, que va disputar els últims minuts, però perd Rubén Sánchez i Braithwaite per lesió.

Manolo González ha arribat a Segona Divisió gairebé per sorpresa i empès per les circumstàncies. Després del fracàs de Luis Miguel Ramis, el tècnic del filial periquito serà l’encarregat d'intentar fer tornar l’Espanyol a Primera. Aquest canvi sobtat no ha de fer oblidar que González té una àmplia experiència en el futbol. I, curiosament, també en el transport.

L'RCD Espanyol ha comunicat aquest dimarts la destitució del tècnic Luis Miguel Ramis. L'empat contra l'Alcorcón (1-1) la darrera jornada ha estat el detonant per substituir un entrenador que no ha pogut enfilar amb decisió el camí cap a l'ascens directe i ha perdut la confiança de l'entitat.

Mirar l'Espanyol es fa cada dia més feixuc. El "màgic" no troba la fórmula de l'encanteri, i l'ascens no arriba sol. Contra l'Alcorcón (1-1), antepenúltim classificat de Segona Divisió, va tornar a demostrar una mancança evident d'idees i determinació. Els de Ramis són experts a desaprofitar oportunitats. En el cas d'aquest duel ja no es tractava d'una oportunitat, sinó d'una necessitat absoluta. Un punt és molt poc, i el joc és encara més preocupant que el resultat.

L'Espanyol va protagonitzar un partit sense emoció, gols ni idees contra un Osca tranquil i sòlid (0-0). Després de l'èpica remuntada a Eibar, amb dos gols en el descompte, tant l'afició com els jugadors arribaven amb els ànims reforçats. L'equip havia de demostrar que la victòria de l'última jornada seria, per fi, l'anhelat punt d'inflexió i que no es quedaria en una bonica anècdota. Però no. Un cop més, la gent es pregunta com pot aquest equip ser el segon classificat de la Lliga.

A Eibar l'Espanyol va desaparèixer durant 90 minuts i va tocar el cel de forma agònica en el darrer sospir (2-3). No va exhibir un bon joc i es va veure dominat en tots els sentits, però un penal de Braithwaite el va revifar i va acabar remuntant en un final frenètic amb dos gols en tres minuts. En aquest duel es jugaven la segona posició i l'assalt a l'ascens directe. A més, minuts abans de l'inici del partit, els pericos rebien una notícia que els havia d'esperonar: el Leganés, líder de la classificació, havia perdut contra el Racing de Santander. Luis Miguel Ramis no va voler canviar la fórmula de l'èxit davant el Mirandés i va presentar un onze idèntic al de la darrera jornada. Potser no va pensar que Etxeberría li havia espiat la pissarra.

Ara mateix, ser de l'Espanyol és com pujar a una muntanya russa. En una Segona Divisió amb un nivell força fluix, els blanc-i-blaus pateixen per trobar continuïtat i alternen victòries i derrotes, perquè ningú s'avorreixi. Davant el Mirandés (3-0), el joc de l'Espanyol no va convèncer, però la contundència de la victòria i els tres punts a la butxaca són motiu de celebració per a l'equip, que provisionalment se situa tercer en la taula classificatòria.

Quan sembla que pot arribar, per fi, el punt d'inflexió d'un Espanyol trontollant i insegur, la il·lusió no sol sobreviure el cap de setmana. En el darrer partit, la victòria per 2-1 davant el Llevant revifava les esperances dels pericos, però els tres punts van ser gairebé un miracle. Per un moment, l'àrbitre i el penal de Braithwaite van fer oblidar una actuació grisa. A El Sardinero, Luis Miguel Ramis va apostar per un onze inicial idèntic, però aquest cop la verge no se li va aparèixer. L'empat del Leganés i la derrota del Real Oviedo suposaven una altra oportunitat que els blanc-i-blaus havien d'aprofitar. Però van ser víctimes de les seves pròpies mancances, i un Racing de Santander endollat des del primer moment i esperonat per l'afició les va saber aprofitar (2-0).

Després de cent vint anys d’història, els pericos observen com l'Espanyol viu un dels seus moments més agònics. El clamor contra Chen Yansheng fa temps que se sent a les graderies i a les xarxes, i un empat contra el Llevant (1-1), fruit d'una altra actuació mediocre, afegia llenya al foc. Però un penal a favor en l'última jugada, segons després d'una acció similar a l'àrea pròpia que Arcediano Monescillo no va assenyalar, va girar la truita. Si bé el joc tornava a no acompanyar, el resultat sí que es va posar del costat blanc-i-blau quan Martin Braithwaite, de nou decisiu, situava un 2-1 que ningú esperava i que posa l'equip del discutit Luis Miguel Ramis a només un punt de l'ascens directe a Primera Divisió.

L'Espanyol no troba la tecla. S'enfonsa a Elda (3-2), on no va estar gens inspirat i va ser massa permissiu davant un rival valent i organitzat. L'Eldenc, un acabat d'ascendir, era un dels pitjors equips a casa, amb només 14 dels 33 punts possibles. Luis Miguel Ramis, d'altra banda, encara no havia guanyat cap partit a domicili com a tècnic blanc-i-blau. I així segueix. Amb un equip que, un dia més, veu com la seva història no garanteix absolutament res.

Fran Garagarza és un home pragmàtic. "No som un club de Primera, som un club de Segona que ha estat a Primera i que ha baixat dues vegades en quatre anys”, va sentenciar al pòdcast Arquitectos un parell de setmanes enrere. El de Mutriku és el sisè director esportiu de l’era Chen Yansheng, i sap bé què és aconseguir l’ascens sense abusar de despeses. Va treballar a l’Eibar durant deu anys, i el club va arribar a Primera Divisió l’any 2014 després d’encadenar dues promocions tot i les seves limitacions econòmiques.