Fa poc, l’advocat Xavier Melero deia que hem passat d’un model de potentats industrials a un model de rendistes. “És una classe capitalista rendista sense moral cívica, es dediquen a l’especulació i devoren l’única propietat que ens queda, que és la ciutat. Al final només quedarà la carcassa fastigosa”. Un avís contundent d’algú que coneix bé de què parla. Certament, ens trobem en una cruïlla històrica, on hem de decidir si volem ser una ciutat per a rics, com Londres o Dubai, o una ciutat per a tothom, com Viena o Singapur. Els barris de Barcelona i les seves entitats socials ho tenen clar: per això el 2018 van impulsar una mesura que dicta que el 30% de qualsevol nou edifici o rehabilitació integral ha de destinar-se a habitatge protegit. L’objectiu és construir una ciutat amb més habitatge assequible, fora de la lògica del mercat, i no només als barris perifèrics: a tot arreu, per evitar la gentrificació. Assemblar-se més a Viena i menys a Dubai.