Des que el 10 de juny el Tribunal Suprem argentí va ratificar la condemna a sis anys de presó i inhabilitació perpètua per exercir càrrecs públics a l’expresidenta Cristina Fernández de Kirchner, les bases del peronisme han atiat la bandera del lawfare o la instrumentalització de la justícia amb fins polítics. Al llarg de tota la setmana, centenars de persones s’han concentrat diàriament a la porta del domicili de l’expresidenta, al barri de Constitución de Buenos Aires, on Kirchner complirà condemna, ja que se li ha concedit la presó domiciliària donat que té més de 70 anys. L’expresidenta, figura clau d’un peronisme esquerdat i encara atordit per la victòria de Javier Milei a les urnes el 2023, ha sortit cada dia al balcó per saludar uns seguidors que la defensen amb fervor davant del que consideren un evident cas de persecució ideològica per part de l’estat. I és que la justícia ratificava la condemna només una setmana després que Kirchner anunciés el seu retorn a la política activa: pensava presentar-se com a candidata a diputada per la província de Buenos Aires a les eleccions del setembre.

El Parlament italià ha convertit en llei un decret impulsat pel govern de Giorgia Meloni que modifica el procés de reconeixement de la ciutadania italiana. El decret Tajani –anomenat així pel ministre d’Assumptes Exteriors, Antonio Tajani– limita el ius sanguinis (dret de sang) a dues generacions d’estrangers amb ascendència italiana; és a dir, d’ara endavant només qui tingui pares o avis nascuts a Itàlia podrà rebre el passaport. Fins a la setmana passada, el principi legal de ius sanguinis incloïa els descendents de qualsevol persona nascuda a Itàlia després del 1861, data del procés d’unificació. La notícia ha caigut com una galleda d’aigua freda a l’Argentina, on uns 25 milions de persones –més de la meitat de la població– tenen cognoms italians, i on s’estima que entre 40.000 i 60.000 sol·licituds per tramitar la ciutadania quedaran ara descartades o, almenys, en pausa.

L’any 1985, l’Argentina va viure un dels processos polítics més rellevants de la seva història: després de set anys de dictadura militar (1973-1986), un tribunal civil va jutjar nou alts càrrecs de les Forces Armades, considerats els màxims responsables d’executar un pla sistemàtic de violència i repressió i de massives violacions dels drets humans. Alguns d’ells van ser condemnats a cadena perpètua i van morir entre reixes. Enguany, l’Argentina commemora el 40è aniversari del judici a les juntes militars, que va establir les bases de la seva democràcia i va canviar la vida política del país per sempre.

Una marxa fúnebre ha arrencat aquest dimecres al matí des de la seu del Poder Executiu a Montevideo. A primera hora unes poques desenes de persones s’anaven agrupant, se saludaven, s’abraçaven, compartien mate. Molts duien la bandera vermella del Moviment de Participació Popular (MPP), el partit de l’expresident Pepe Mujica. Flanquejat per amics, simpatitzants, militants i policia a cavall, el fèretre de Mujica, cobert amb una bandera de l’Uruguai, ha recorregut els carrers de la capital uruguaiana. La seva companya de vida, Lucía Topolansky, i l’actual president del país, Yamandú Orsi, han acompanyat la marxa, que ha durat poc més de tres hores, amb parades a les seus de les organitzacions on Mujica va militar –MPP, Moviment d’Alliberament Nacional (MLN)-Tupamaros, i Frente Amplio– fins a arribar al Palau Legislatiu, on s’ha instal·lat la vetlla pública.

El popular expresident uruguaià José Pepe Mujica ha mort avui a l'edat de 89 anys, víctima d'un càncer d'esòfag, segons ha informat el president del país, Yamandú Orsi. "Amb profund dolor, comuniquem que ha mort el nostre company Pepe Mujica. President, militant, referent i conductor", ha escrit Orsi a X.

Quan dijous el cardenal Robert Prevost va sortir al balcó de la basílica de Sant Pere com a 267è papa, Chiclayo, al nord del Perú, va esclatar d’alegria i d’incredulitat. Aquesta ciutat, la cinquena més gran del país amb una mica menys de 800.000 habitants, era poc coneguda fins a la setmana passada, quan molta gent ni tan sols n'havia sentit a parlar. Fa dies que a Chiclayo no es parla d’una altra cosa.

“Si em permeten, també, una paraula, una salutació [...] a la meva estimada diòcesi de Chiclayo, al Perú”, va dir en castellà Robert Prevost en el seu primer discurs com a pontífex, davant una multitud que l'ovacionada, emocionada, a la plaça de Sant Pere, “on un poble fidel ha acompanyat el seu bisbe, ha compartit la seva fe, i ha donat tant per seguir sent una Església fidel a Jesucrist”.

Francesc –o Jorge, o Bergoglio, com encara li diuen alguns que el van conèixer personalment– és sens dubte una figura estimada i respectada, tot i que polèmica, a la seva Argentina natal. A primera hora del matí s'ha celebrat una missa a la catedral de Buenos Aires, que al llarg del dia s'ha anat omplint de fidels emocionats amb llàgrimes als ulls. "La paraula de Francesc sempre quedarà amb nosaltres", deia Valentina Roseti, de 26 anys: "Per als joves catòlics és un exemple a seguir”. Camila Ferrada porta ofrenes del club de futbol San Lorenzo, l’equip del qual Francesc era aficionat, com ella, i Marcelo Diéguez porta una xapa a la solapa de la jaqueta amb un “¡Viva el Papa!”, cosa que solia dir la seva àvia: “Vinc aquí per mi però també per ella”, proclama.

El govern de Javier Milei ha iniciat el que anomena la tercera fase de la seva política econòmica. Divendres passat a la nit, el president de l'Argentina va fer un anunci per la cadena nacional on comunicava a la ciutadania que posava fi a l’anomenat cep canviari per a les persones, una regulació que limita la compra de dòlars –la moneda en què solen estalviar els argentins que poden– a un total de 200 dòlars per mes.

El president de l’Equador, Daniel Noboa, ha renovat aquest diumenge el seu mandat en la segona volta de les eleccions al país amb gairebé el 56% del suport, davant la successora de Rafael Correa, Luisa González, que ha obtingut poc més del 44% dels vots i ha dit que no reconeix els resultats, al·legant frau electoral. La candidata progressista ha anunciat que demanarà al Consell Nacional Electoral (CNE) que es faci un recompte dels vots i que s’obrin les urnes: “L’Equador està vivint una dictadura”, ha dit des de la seu electoral, a Quito, i ha parlat del “frau més grotesc de la història”. La presidenta del CNE, Diana Atamaint, s’ha afanyat a confirmar els resultats que donaven Noboa per vencedor i ha dit que “la democràcia s’enforteix quan es respecta la veu del poble”.

L’Equador vota aquest diumenge en la segona volta d’unes eleccions presidencials que evidencien la polarització que viu el país sud-americà. Daniel Noboa, l’actual president –actualment el més jove del món, amb només 37 anys– i candidat per Aliança Democràtica Nacional (ADN), es disputa el càrrec amb Luisa González, hereva de Rafael Correa i candidata per Revolució Ciutadana (RC), després d’una primera volta al febrer en què només els van separar 17.000 vots i Noboa es va imposar amb un 44,15% del suport davant del 44% de González. La resta de candidats en van quedar fora i seran precisament els seus vots els que definiran el futur de l’Equador aquest diumenge. L’eix clau en aquestes eleccions i la principal preocupació dels equatorians és clara: una crisi d’inseguretat sense precedents relacionada amb el narcotràfic, que va començar després de la pandèmia i que avui situa l’Equador com el país amb més morts violentes a l’Amèrica Llatina.

Milers de treballadors a l’Argentina s'han adherit a la vaga general de 24 hores convocada pels sindicats que integren la Confederació General del Treball (CGT) aquest dijous. El transport ha estat el sector més afectat, amb una aturada total de trens, metros, taxis i avions, mentre que a la ciutat de Buenos Aires han funcionat els autobusos, clau en la mobilitat de la capital. Les escoles públiques han obert amb normalitat, i algunes facultats de la Universitat de Buenos Aires (UBA) han mantingut les classes –de manera telemàtica a causa de l’aturada de transport–, com ha estat el cas de la Facultat de Dret. La de Filosofia i Lletres –històricament més combativa– ha suspès les classes i ha tancat les portes durant tot el dijous. El petit comerç i el sector privat en general no s'han adherit a la mesura de força.

Un edifici modern al mig del barri residencial de Parque Chacabuco, a Buenos Aires, té les portes obertes un diumenge a la tarda. S’hi congreguen diferents persones, joves, grans, infants, adolescents; se saluden, xerren, s’abracen. Falten pocs minuts per a les set de la tarda, quan comença la reunió. A la façana, de color negre, el dibuix il·luminat d’una campana i unes lletres que diuen “Catedral de la fe”. És una església evangèlica.

“L’Havana està trista”, reconeix la Lina, de 27 anys, al tornar de la seva Cuba natal a Buenos Aires, on va migrar ara fa gairebé tres anys. S’hi ha escapat dues setmanes, a veure la mare, el germà, els avis i les seves dues grans amigues, que, per ara, encara viuen a l’illa. Explica que “a les set o vuit del vespre, la gent es tanca a casa, no hi ha ambient al carrer com abans, sembla l’època de la pandèmia”. Ho diu amb la mirada trista, fent que no amb el cap, fins que somriu: “Però que bonica que és l’Havana –fa–. És la ciutat més bonica del món”.

Javier Milei ha inaugurat el curs polític a l’Argentina amb un discurs de 70 minuts a la Cambra de Diputats, on ha fet un balanç del primer any de gestió i una projecció del que ve per a aquest 2025. Davant d’una cambra mig buida –diversos diputats peronistes i d’esquerres han decidit no assistir a l’obertura de les sessions legislatives–, Milei ha batejat el present any com el de la “reconstrucció de l’Argentina”: després d’un 2024 en què es va dir “prou” al “model de la casta”, el curs polític que ara comença servirà per “reconstruir els fonaments” del país. Per fer-ho, el president ultraliberal ha promès aplicar la “motoserra profunda”, que –diu– “no és només un programa de govern” sinó “una política d’estat” de “llarg termini”.

La indignació va escalar aquest dijous a l’Argentina quan es va viralitzar el butlletí oficial del govern corresponent al passat 16 de gener on s’especificaven els requisits per tal que una persona amb discapacitat pugui demanar una pensió per invalidesa. En el text es classificava les persones amb “retard mental” segons el seu coeficient intel·lectual en les categories ‘idiota’, ‘imbècil’, i ‘dèbil mental’ amb els graus ‘profund’, ‘moderat’ o ‘lleu’. Ha estat el compte d’X Arrepentidos de Milei qui ha recuperat el document i l’ha convertit en objecte de discussió.

No és la primera vegada que el chavisme anul·la el seu rival polític a Veneçuela. Divendres, Nicolás Maduro va prendre possessió com a president per iniciar el seu tercer mandat, en un acte amb membres del seu gabinet, alts càrrecs de la cúpula militar i dels diferents poders de l’Estat, a més de representants de diferents països. De l'Amèrica Llatina i el Carib hi van ser els presidents de Cuba i Nicaragua, a més de la ministra d'Exteriors de Bolívia, i enviats d’Hondures, Dominica i Saint Vincent i les Grenadines. Colòmbia, el Brasil i Mèxic, que han mantingut postures ambigües des de les eleccions del 28 de juliol passat, hi van enviar els seus ambaixadors a Caracas. Dies abans, el president de Xile, Gabriel Boric, retirava el seu: és l’únic president llatinoamericà d’esquerres que s’ha desmarcat de la tendència dels seus homòlegs Petro, Lula i Sheinbaum. També hi eren el primer ministre de la República Àrab Saharaui Democràtica, Brahim Gali, així com representants de la Xina, l’Índia i l’Iran. Rússia hi va enviar el president de la Duma –el parlament–, Viatxeslav Volodin, en nom de Vladímir Putin.

Nicolás Maduro, nascut a Caracas l’any 1962 en el si d’una família treballadora, va iniciar la seva consciència política influït per les idees d’esquerres del seu pare. Ja com a estudiant, va començar a militar en unions estudiantils i, tot i que mai va anar a la universitat, va rebre una beca per estudiar formació política a l'Havana, entre el 1986 i el 1987, on es va acostar més a les idees dels socialisme. A finals dels anys vuitanta, va començar a treballar com a conductor d’autobusos a Caracas, on va prendre contacte amb el món sindical i els treballadors del transport públic. De seguida va començar a destacar-hi i a vincular-se, així, al Movimient Bolivarià, que aleshores lluitava per l’alliberament d’Hugo Chávez, empresonat per la participació en un intent de cop d’estat fallit, el 1992.

Nicolás Maduro ha jurat aquest divendres el càrrec de president de Veneçuela davant l'Assemblea Nacional. D'aquesta manera, el dirigent chavista inicia el tercer mandat, per al període 2025-2031, tot i que l'oposició reivindica que Edmundo González Urrutia va ser el guanyador dels comicis del juliol passat. "Juro per l'històric, noble i aguerrit poble de Veneçuela i davant d'aquesta Constitució que faré complir tots els seus mandats; inauguro el nou període de la pau, la prosperitat i la nova democràcia", ha dit Maduro davant el president del Parlament, el chavista Jorge Rodríguez. Maduro ha jurat sobre un exemplar original de la Constitució signada pel president difunt Hugo Chávez, en un palau legislatiu fortament vigilat per la policia, els militars i els serveis d'intel·ligència, i envoltat de simpatitzants.

Poques hores abans de la investidura presidencial d’aquest divendres, Veneçuela està sumida en un estat d’alerta, tensió i confusió. Fa dies que l’actual president, Nicolás Maduro, es prepara per prendre possessió i iniciar el seu tercer mandat de sis anys, amb el suport dels seus als carrers de Caracas en manifestacions “per la pau” i “contra la ultradreta”. Mentrestant, l’oposició antichavista ha denunciat un "segrest" i el posterior alliberament de la seva líder, María Corina Machado, aquest dijous després que reaparegués públicament per liderar una manifestació al centre de la capital. Tot plegat, hores abans que l’autoproclamat president electe Edmundo González Urrutia viatgi, segons el previst, a Veneçuela per prendre possessió del càrrec, malgrat les amenaces de detenció per part del govern chavista.