10 Quina llàstima que C.S. Lewis morís als 65 anys, tan jove: que de coses ens hauria dit encara, que d'històries que ens hauria contat, que de reflexions i pensaments extraordinaris ens hauria llegat! Quina gran imaginació, la seva!

]]> C. S. Lewis és molt més del que he dit fins ara. És una fita única dins el panorama literari anglès del segle XX. Va conrear tots els gèneres, i tots els va brodar. És enginyós i brillant. És esplendorós. És profund. És divertit i rigorós alhora.

]]> On trobem el Lewis encara més humà és al seu llibre més personal, 'Un dol observat', on conta els sentiments sobrevinguts a la mort de la seva dona. Sobta que un home de la força espiritual seva es mostri tan sincerament sol i atemorit davant la vida. És gràcies al seu gran dol que es mostra tan profund i veraç. I és gràcies a la seva ferma conversió al cristianisme que aquest llibre impacta els que només ho manifesten amb la boca petita.

]]> Malgrat el rigor en què C.S. Lewis escriu i pensa, en el fons és un escriptor feliçment intuïtiu que deixa anar la ploma perquè escrigui el que ella vulgui. Potser aquest és el secret de la literatura superior: no interferir en la inspiració espontània de la naturalesa.

]]> Hi ha una literatura, de caire essencialment humà, que sempre em deixa meravellosament “empardalat”. Empardalat, en mallorquí, té diferents i eclèctics significats, tots ells molt adients. Aquí jo li dono el sentit de lúdicament embadalit. I, a la vegada, encimbellat, moralment i intel·lectualment enlairat. Content i eufòric. Millorat.

]]> La Literatura m’ha proporcionat els millors moments de plaer intel·lectual de la meva vida. Tot gràcies a la tasca prodigiosa dels seus autors. És així que considero els escriptors, més que escriptors, creadors de felicitat. Qui em fa feliç, m’estima. Això no ho discuteixo ni jo, que soc l’home més amic del dubte que existeix. És tan evident que la literatura m’ha proporcionat felicitat, que basta recordar l’enorme quantitat de literatura que he anat acumulant al llarg dels anys. Cal que digui que la religió també m’ha fet feliç, però la literatura més. També m’han fet molt feliç la filosofia, la música, la ciència, l’astronomia, el cinema, el futbol i el tennis. Fins i tot, per paradoxal que pugui semblar, la política m’ha fet feliç.

]]> El més gran benefici personal que he obtingut dels escriptors que m’han estimat és el regal de les seves paraules, més que res en els sentits del tacte, la vista i l’olfacte, suficients per donar-me a conèixer el que sento interiorment. Els grans escriptors que m’han estimat sempre em parlen de mi. Potser, en molts aspectes, o no tants, jo ja sé qui sóc i sé què sento, però amb una insuficiència tan gran per a expressar-m’ho a mi mateix que em cal la seva ajuda admirable. Els escriptors que m’estimen m’acosten a l’essència del meu ésser, i si no aconsegueixo del tot assolir-ho, almenys m’hi atanso. Els escriptors que m’han estimat, més que cap altra cosa, m’han fet veure, contemplar, tastar i olorar la vida com si pel meu compte jo no fes res de tot això: només escoltant-los, només deixant-me embadalir per tot el que diuen i em conten i, sobretot, com ho diuen i com ho conten.

]]> Vaig tenir la sort que un dels meus grans referents de l’escriptura dramàtica del segle XX fos en vida amic meu. Sense que ell se n’adonés, Alexandre Ballester i el seu teatre em van il·luminar de forma impactant a la dècada dels setanta, quan vaig llegir i vaig veure representada una obra excepcional: 'Siau benvingut'.

]]> Sovint m'encallo en la definició del mot 'aforisme'. No sé com sortir-me'n. Què és un aforisme? M'ho he preguntat tantes vegades, i m'ho he respost de tantes maneres diferents, que ara, amb els pensaments de Blaise Pascal al meu davant, se'm fa molt difícil contestar. No és que no sàpiga com fer-ho, és que ho sé massa, i d'aquí neix la dificultat. Més que res en aquest moment, quan sospito que Pascal va ser i no va ser un aforista, el més profund. És aquesta profunditat, i la seva dedicació científica, el que, per a mi, el fa tan singular. Avui, 350 anys més tard, he de dir que els millors aforismes els trobo en els llibres moderns de matemàtiques, de física i de neurologia, més que no pas en els de filosofia i de teologia.

]]> L'efervescència juvenil ens pertorba la ment i ens centuplica la imaginació. Ens amplifica absurdament i meravellosament la vida. Beneït absurd i beneïda amplificació! Passats els anys no ens han de fer patir uns innocents grams de nostàlgia en aquest sentit. Això és el que sento ara quan recordo els prodigiosos anys seixanta del segle passat. Ens aclaparava la ingenuïtat, i contemplàvem el món amb ulls farcits d'il·lusions i desitjos. En tots els aspectes. Fins i tot en clau religiosa i política. 'Bonjour, tristesse' va ser una glopada d’aire fresc.

]]> A 20 anys vaig assolir un lloc de feina privilegiat com a jove funcionari postal en què m’havia convertit feia pocs mesos: cap de l’Oficina Ambulant de Correus de Camp de Mar. Consistia a fer la ruta postal de la costa mallorquina de Ponent. Aleshores acabava d’explotar el que després es coneixeria com el boom turístic a Mallorca. Tots els funcionaris més joves de l’Administració de Correus de Palma anhelàvem aconseguir aquella destinació laboral. Vaig tenir molta sort. Encara ara no sé com va ser que em va tocar a mi. Però el cert és que, a més de la il·lusió que em feia fer aquella feina, en vaig treure molt de profit personal i literari.

]]> Després que em parlessin una vegada i una altra de J. D. Salinger i de la seva única novel·la, “El guardián entre el centeno”, em vaig decidir a buscar-la i a llegir-la. M’havien dit que estava traduïda al català, però no la trobava. Finalment, amb el títol de “L’ingenu seductor”, la vaig adquirir en una llibreria de Ciutat i me la vaig emportar a casa com si fos una joia. Efectivament, era una joia. La traducció, per a mi una mica esmussada, era de Xavier Benguerel. Quina lectura! Quina emoció! Quin plaer espiritual, literari i intel·lectual!

]]> El que dona un gran valor a tota la narrativa de García Márquez és la naturalitat amb què ho conta i ho escriu tot. Segurament no ho va escriure amb l’espontaneïtat que sembla, però el resultat és el que compta. García Márquez, ja fos per causes innates o apreses, és un mestre de l’art de la narració. I, a més, és un privilegiat en el camp del talent i de la imaginació. De la fantasia. Ben mirat, si el que escriu s’ho inventa, és un geni; si es limita a dir el que ha vist i viscut, és un innegable expert de la ploma, immensament hàbil.

]]> De bon principi he de fer una confessió que segurament sorprendrà a alguns ingenus: a mi, l’obra de García Márquez que més m’ha impressionat i més m’ha ‘agredit’, literàriament i intel·lectualment, és “Crónica de una muerte anunciada”.Té tots els ingredients que ha de tenir un relat modern, vigorós i impactant.

]]> 'El petit príncep' és un diamant refulgent trobat en el desert del Sàhara per l’aviador Antoine de Saint-Exupéry. L’aviador el va polir i en va escriure la seva història, un conte meravellós. L’aviador es va convertir en literat, en un dels autors més destacats de la història universal de la Literatura. Aquest conte, aquesta historieta, amb els anys, ha esdevingut el relat més bell de la literatura universal. Jo el considero un miracle. Sens dubte, és un dels cims més elevats de l’humanisme poètic.

]]> Els escriptors porten algunes coses importants dins el cap que tenen la necessitat de compartir. Això és tot. Porten idees, històries, pensaments, emocions, arguments i trames, elucubracions, preguntes, dubtes, ficcions, moltes ficcions. Es posen a escriure per gravar el que ells consideren ocurrències i experiències que han de ser dites, que no han de no ser oblidades, tan originals i valuoses els semblen a ells mateixos. Sovint es pensen que són úniques, que ningú més les ha experimentat mai, que cap altre cap ha pensat, tan extraordinàries creuen que són. Els mateixos escriptors no se'n saben avenir, que siguin ells els privilegiats receptors d'aquelles idees tan sorprenents i extraordinàries. Són tan precioses que les han de posar per escrit tan aviat com sigui possible. A més, van acompanyades d'una alegria tan gran, que volen comunicar-les a tothom de seguida. I no només les volen escriure i mostrar-les a uns quants familiars i amics, sinó que les volen fer públiques perquè tothom les conegui, les valori i les aplaudeixi.

]]> Dono gràcies a Sòfocles per haver sabut condensar les seves tragèdies en poc més de cinquanta pàgines cada una. M’encanta la brevetat!

]]> Gràcies als escriptors que m'han estimat, potser em conec una mica millor a mi mateix. Però no ho puc assegurar, ni molt menys. Qui es coneix, i qui s'ha conegut mai? Crec que ningú. Ningú. No estic segur que l'Oracle tingués raó quan va dir que per viure millor ens havíem de conèixer a nosaltres mateixos. "Coneix-te a tu mateix!", va exclamar, de manera imperativa. Tampoc estic segur de que fos així que anés la cosa. El cert és que conèixer-nos sigui quelcom tan indispensable. Molt menys crec que sigui transcendental. Si ho fos, naixeríem ja amb aquest coneixement.

]]> Ionesco crea un món paral·lel i màgic al món real. En fa la seva caricatura i el seu terreny de joc. En mans d’Eugène Ionesco, la realitat es riu d’ella mateixa. Altres ho han intentat, però ell fou el primer i el més genuí. La seva obra, les seves peces teatrals no són altra cosa que experiments per allunyar-se de la realitat. Una realitat que no li agradava, però que l’entretenia. Naturalment s’ha de servir de les metàfores i de les paradoxes. I ho fa amb una naturalitat admirable. Ho fa amb molta senzillesa i simplicitat, encara que potser a més d’un lector o a més d’un espectador no li ho sembli.

]]> Llegir teatre és la meva gran debilitat com a lector. M’encanta el teatre representat, ben dirigit i ben interpretat, però em fascina la seva lectura en soledat i penombra. Llegir teatre en aquestes condicions no té preu. Així i tot, he d’admetre que, dins els gèneres teatrals, hi ha diferents subgèneres. El que a mi m’enlluerna de veritat és el que es coneix com a tragicòmic, el que et fa riure i pensar, el que et deixa desconcertat i amb la boca oberta, sense saber si l’has acabat d’entendre o no. Això, pel que fa al contingut. Quant a l’estil, ha de consistir en una bateria de preguntes ràpides i respostes incongruents en aparença, i en clau de ping-pong, de rèplica i contrarèplica ben orquestrades. Al mateix temps, ha de gaudir d’una llibertat i d’una espontaneïtat absolutes. El teatre d’Eugène Ionesco, almenys el dels seus inicis, pertany a aquest subgènere que he intentat descriure. Se l’ha qualificat de teatre de l’absurd, de perfil, o teatre d’aventures imprevistes, com deia Jacques Lemarchand. Jo el qualificaria de teatre 'filosoficojuganer'. No és un concepte rebuscat, ja que ell, d'un bon principi, va anomenar les seves obres drames còmics, o antipeces, o antiteatre, en definitiva. Crec que la va encertar del tot. En el seu moment, i encara ara, s’ha de considerar que el teatre d’Eugène Ionesco va causar l’impacte que l’autor cercava: fer un teatre d’humor seriós. Potser a algú li pot semblar sorprenent, però es veu que Ionesco coneixia bé quina cosa era l’humor: la cosa més seriosa que existeix. El mateix Lemarchand digué que Ionesco fugia del rondinament dramàtic, la qual cosa no sé exactament què significa però que em sembla del tot encertat. “No sé mai d’on vindran els trets, però sé que m’aglapiran, perquè sóc la diana, i comprovo que és un tirador tan hàbil com Buffalo Bill el que tinc davant meu”. Així és el teatre d’Eugène Ionesco, sempre et fereix i t’abat, et tomba.

]]>