Daniel García Veira (Carballo, 1997) és biòleg i ecòleg marí. A l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea), hi investiga el paper de les praderies de posidònia oceànica en la protecció marina.

Diego té 34 anys, una hipoteca que va assumir quan cobrava 900 euros i una opinió que divideix grups d’amics i companys de feina: si la seva parella viu al seu pis, paga. Ho explica sense embuts: “Jo només tinc 90 metres quadrats per especular i els he de pagar tota la vida. Tothom especula amb mi”.

Quan una família de les Illes rep la notícia que ha de deixar ca seva i partir cap a Barcelona perquè un dels seus rebi tractament, la malaltia deixa de ser l'únic problema. Comença una altra cursa: trobar un lloc on dormir, gestionar la feina i aprendre a viure en la incertesa. Fa més de 20 anys que l'Associació d'Ajuda a l'Acompanyant del Malalt (ADAA) alleugera aquesta càrrega amb una tasca silenciosa i constant que enguany li ha valgut el premi ARA Balears Colonya Caixa Pollença a l'Acció Social.

Al darrer festival de Màlaga, els periodistes varen demanar a una influencer convidada per l’organització que recomanàs algun títol. “Una pel·lícula? Quin rotllo?”, va respondre ella als reporters i als dos milions de seguidors que té. Tot això a la catifa vermella d’un festival de cinema.

La interlocutòria de José Luis Calama contra l’expresident Zapatero és prou contundent perquè, almenys, el missatge dels seus sigui només el que dicta la mateixa Justícia: esperar que la recerca pugui provar els fets que se li imputen. Que s’és innocent fins que es demostri el contrari. La defensa pública de Patxi López i Mercedes Milá és una confiança cega i posar la mà al foc per una figura que ho és tot entre els socialistes. La caiguda d’un tòtem, brúixola moral i totes aquestes expressions cursis i grandiloqüents, d’altra banda, certes.

El govern insisteix amb una obstinació contumaç a vendre’ns el programa Lloguer Segur com a política d’habitatge, malgrat el seu fracàs sense pal·liatius. Ha captat un minso 4,1% dels pisos que va preveure: 82 de 2.000. Ha hagut d’empassar-se’n les xifres inflades que va empaquetar per tenir titulars, amplificats per TeleProhens, un ens públic i propagandista inassequible al desànim davant el missatge únic que les Balears van bé.

Una telefonada va anunciar el 7 de gener del 2001 a Marta Balcells que el seu pare havia mort. No li’n varen dir la causa. Tenia 55 anys i problemes de cor. Ella va inferir que havia patit un infart fulminant. Va volar de Palma a Barcelona. En arribar a la casa familiar, va notar un ambient molt estrany. “La gent em mirava d’una manera rara. Vaig pensar que podia ser per l’impacte de la mort, però no em quadrava”, rememora. Una cosina la va apartar i li va contar que el seu pare s’havia suïcidat. “Recordo aquests dies com una cosa brutal, molt impactant. La situació era caòtica perquè no podíem veure’n el cos ni organitzar-ne l’enterrament, perquè depeníem de les diligències forenses. Era molt dolorós pensar en el que havia fet, però també necessites entendre-ho”.

El govern de Bauzá va incloure en la pàgina web del TIB una secció anomenada ‘Turisme en el transport públic’. Promocionava 39 rutes turístiques en sis idiomes i amb un vídeo. Els visitants havien de saber que podien desplaçar-se fàcil i barat per tot Mallorca i conèixer platges, patrimoni i senderisme i naturalesa.

La idea del lloguer turístic va sorgir amb un discurs d’economia col·laborativa que permetria democratitzar ingressos. En validar-la, no sé qui va ser l’ingenu d’esquerres que va obviar la voracitat de l’home i el capitalisme. Amb el temps, l’habitatge s’ha transformat en un actiu financer, un negoci professionalitzat en el qual grans conglomerats, fons voltor i qualsevol avariciós ha ficat les urpes.

Javier Burón recorre a un símil per explicar el problema de l'habitatge com a gestor públic de la matèria, amb 25 anys d'experiència en diferents governs autonòmics. "Veim com la lava avança i estam asseguts a la terrassa dient: 'Bé, hi ha temps. Quan tinguem la lava damunt, ja veurem què feim'". Autor d'El problema de la vivienda (Arpa Editors) i director gerent de l'empresa pública de sòl industrial, habitatge i cohesió territorial del govern de Navarra, participa aquest dijous, 30 d'abril, a Ca n'Oleo de Palma en una conferència organitzada per la UIB sobre què es necessita per tenir habitatge social i assequible.

L’habitació de Musa sempre fa bona olor. Les varetes ambientadores que ha col·locat en una prestatgeria l’ancoren a l’espai nou. L’olor el calma. Li fa gust de llar. On fa un mes hi havia un despatx amb un ordinador i una consola de videojoc, avui hi ha un matalàs i un llit nous. Són seus. Ja no haurà de peregrinar amb la roba dins una bossa d’esport sense saber on dormirà la setmana següent.

Musa va arribar nerviós a la cita de l’entrevista. No havia dormit perquè havia passat la nit escrivint què volia explicar exactament sobre la seva història. Necessitava tenir les peces del puzle ordenades. Va avisar al centre de menors que complia 18 anys. Ningú va atendre el seu advertiment i, quan la Policia va certificar la seva partida de naixement, el varen tirar al carrer. El sistema el va rebutjar i va perdre qualsevol oportunitat d’accedir a la xarxa de recursos públics. El seu cas no és únic. Segons el seu relat, i com han constatat treballadors del tercer sector, un amic seu va acabar implorant, presa del plor i la por, a la porta d’una entitat solidària perquè el deixassin dormir davall sostre. Li varen fer un lloc que no tenien.

A Francisco Capacete li va canviar la vida un cas a Buenos Aires en el qual es va sol·licitar un habeas corpus –el dret reservat a humans a comparèixer immediatament davant un jutge després de ser detingut– per alliberar un orangutan femella retingut en un zoo en contra de la seva voluntat. "Em vaig trobar amb els grans simis, que pensen i senten", rememora. Llicenciat en Dret per la UIB, es va especialitzar en dret animal el 2012. "Sempre m'han agradat els animals", reconeix. Avui viu de defensar-los.

Quan Neil Armstrong va trepitjar la Lluna el 20 de juliol del 1969, va pronunciar una frase plena d’èpica que marcaria una època: “Una petita passa per a un home, un gran salt per a la humanitat”. Com que el passat es romantitza i idealitza a través de la nostàlgia, creiem avui que l’objectiu de la missió al satèl·lit era el coneixement o la conquesta de l’espai. Però naixia de la pura rivalitat amb la Unió Soviètica. Era simplement un posicionament geopolític dins la cursa espacial.

M’agradaria pensar que hi va haver un temps en què el Parlament servia per a alguna cosa més que per aplaudir els propis i escridassar els altres. Un lloc on el Govern retia comptes i l’oposició fiscalitzava. Si aquest temps va existir, fa estona que s’ha acabat. Avui el debat parlamentari és, sobretot, un intercanvi de discursos pensats per a la graderia.

Pep Martorell és físic, doctor en Ciències de la Computació i soci de la gestora Invivo Partners, on ajuda a desenvolupar projectes d’intel·ligència artificial (IA). Com a expert en la matèria, participa aquest dijous 12 de març en el simposi Empreses amb rostre humà, a Palma, per parlar sobre les tendències que marcaran la IA la pròxima dècada.