Llorenç Santamaria travessa la porta del bar i saluda amb una encaixada de mans i un somriure ample que no l’abandona durant dues hores de conversa. Se sorprèn en veure el fotògraf. “Ah, però ens hem de fer fotos? Jo us n’hauria pogut enviar!”. Es mira com si comprovàs que el seu aspecte estarà a l’altura. En la seva silueta conviuen l’home mediterrani –pantalons i camisa de lli– amb el rocker que mai no ha deixat de ser –arracada a l’orella–. Se li dispara la música a les Ray-Ban Meta i se les lleva per apagar-la. Du una gorra amb les inicials LS gravades i posa amb ella i sense, mentre es recol·loca els cabells. Demana un cafè americà amb gel, somriu i ja està a punt per a les preguntes. Viu a Barcelona, però va i ve contínuament a Mallorca per cuidar la seva germana, de 95 anys. Està al dia del que passa a la seva terra i, abans d’abordar una carrera de més de sis dècades, comença per la massificació.

Maria treu del maleter dues bosses amb roba d’home i llençols nets. Ha convertit els seients del vehicle en un llit. El darrer any ha viatjat 44 vegades de Menorca a Mallorca per comprovar com està el seu fill, sense saber tan sols si la rebrà ni en quin estat trobarà l’habitatge que li va comprar i condicionar a un barri de Palma. “Jo dorm sempre dins el cotxe”, assegura. Decideix sobre la marxa quin vaixell agafarà per tornar a ca seva.

Cada vegada que un hospital necessita un donant de medul·la, el REDMO posa en marxa una recerca que travessa registres, hospitals i fronteres. Al capdavant hi ha Sergi Querol, hematòleg especialitzat en trasplantaments i teràpia cel·lular. Abans de dirigir el Registre de Donants de Medul·la Òssia, gestionat per la Fundació Josep Carreras, va passar més de vint anys al capdavant del Banc de Sang de Cordó de Barcelona i va participar en el desenvolupament del banc britànic Anthony Nolan. Querol explica per què 44 milions de persones inscrites no garanteixen trobar un donant compatible, com funciona aquesta xarxa internacional i per què ara el repte és incorporar-hi més joves.

Teresa Jiménez és hematòloga i directora mèdica del Banc de Sang de la Fundació Banc de Sang i Teixits de les Illes Balears. Ha viscut de prop el canvi en la captació de donants de medul·la a les Balears: de 44 noves inscripcions el 2023 varen passar a 545 el 2025. Tot i aquest increment, encara en falten, sobretot de joves i de procedències diverses. Jiménez explica què suposa entrar al Registre de Donants de Medul·la Òssia (REDMO), com es comprova la compatibilitat i què passa si, al cap dels anys, arriba la telefonada.

Guillermo va donar medul·la òssia sense passar pel quiròfan ni haver de fer dies de repòs. En contra del que molta gent creu, això és el que passa en la majoria dels casos. “Vaig sortir i me’n vaig anar a fer la compra al Mercadona”, explica. Havia passat tres hores estirat amb una agulla a cada braç mentre una màquina li extreia les cèl·lules mare de la sang i n’hi retornava la resta. “Va ser tan senzill com donar sang, només que una mica més llarg”. Té 25 anys, és malagueny, viu a Palma i es va inscriure el 2023 al Registre de Donants de Medul·la Òssia (Redmo), que gestiona la Fundació Josep Carreras.

Jimmy Showman, nascut Jaime Horrach Lillo, sosté al palmell de la mà una peça de pedreria. “Això no és de plàstic, és atzabeja”, aclareix mentre cerca amb els ulls un penjador ple de vestits de festa. Els colors brillants es mesclen amb plomes i lluentons. La planta baixa de Palma on s’ha traslladat és plena de quadres, retrats i restes d’una vida escènica que no cap dins una casa. Part del vestuari i dels seus records dormen a dos trasters. Passats els 80 anys, Jimmy parla dels escenaris com si acabàs de sortir del camerino. Durant més de mig segle es va vestir de dona per actuar, sense considerar mai que allò expressàs una identitat amagada. “Jo sempre he estat jo. Acabava d’actuar, m’ho llevava tot i sortia amb la cara neta. De talons, gairebé mai en duia, perquè no m’anaven bé. Pits, tampoc, tret que el número ho exigís, i de vegades hi sortia sense perquè me’ls havia oblidat. Deia al públic: ‘Ai, ja m’he tornat a deixar les mames al camerino!’. I era ver”.

La via ràpida que l’Ajuntament de Palma va anunciar el maig del 2024 per agilitar la concessió de llicències urbanístiques només n’ha accelerat 15 fins ara. El Consistori assegura que hi ha deu llicències més en tramitació, però no ha facilitat la resta de dades necessàries per avaluar el funcionament del sistema. Més de dues setmanes després de rebre les preguntes de l’ARA Balears, Urbanisme continua sense aclarir quantes sol·licituds s’han presentat, quin és el termini mitjà, quant costa el servei ni si s’ha reduït la coa de la via ordinària.

La història de Mateu Martorell (Palma, 1939) és la d’un home que ha quedat sempre al mateix lloc mentre tot canviava o desapareixia al seu voltant. Quan parla d’ell, en realitat ho fa del barri on ha viscut 87 anys, de la seva família, dels seus veïns i, per descomptat, de Can Vinagre. De la barra del bar del carrer dels Oms des de la qual ha contemplat la transformació d’aquest espai urbà. Ell desapareix del relat com si la seva identitat fos més a fora que a dins, com a part d’una generació que s’explica parlant dels altres. No es lamenta de les renúncies ni reconeix aquesta idea –tan contemporània– del sacrifici, d’una vida sencera fent feina. “Fa només un any encara atenia darrere la barra, però ara les cames ja no em responen”, revela, tranquil.

Rodrigo Sorogoyen ha rebut reconeixements merescuts per El reino i As bestas, dues bones pel·lícules, la segona extraordinària. I potser, per inèrcia, està rebent elogis per El ser querido, que es podia haver topat amb el hàndicap d’una història semblant a la de la també sobrevalorada Valor sentimental, però no ha estat així. Els desenvolupaments són distints. Sorogoyen, sempre amb Isabel Peña de coguionista, ha construït aquesta vegada una pel·lícula basada estrictament en quatre escenes que valen la pena i que sostenen la intensitat d’una proposta que fa aigües per molts altres fronts.

Sara del Mar (Las Cabezas de San Juan, Sevilla, 1970) surt d’una reunió a la seu de la UGT a Palma amb una camiseta vermella en defensa dels drets a l’hoteleria. Se la lleva amb un gest enèrgic que fa onejar la cabellera. No li importa la calor aferradissa. Demana, resolutiva, on s’ha de posar per a les fotografies mentre es recol·loca els cabells. L’esquena al descobert deixa veure tatuatges per tota la pell. Al braç esquerre hi destaquen la plana d’un paleta i un cabdell de llana amb dues agulles. “Els meus pares sempre varen ser molt feiners, tota la vida al camp. Eren analfabets i, de grans, varen anar a escoles d’adults per treure’s els estudis bàsics. Ma mare deia que no volia haver de signar amb una creu. Mon pare va fer de paleta i a ella sempre li ha encantat cosir. Fa uns vestidets de bebè preciosos. Té unes mans increïbles”.

El consell de Mallorca té damunt la taula un informe de la Intervenció General, el màxim òrgan fiscalitzador de la casa. Destapa un presumpte enriquiment injust de 41,4 milions d’euros per part de Tirme, la concessionària de residus. Davant l’escàndol financer, la resposta del govern de Galmés ha estat anunciar una nova auditoria “més extensa i més potent”.

Em vaig passar l’any d’Erasmus a Londres desmentint que fos italià i responent les mateixes preguntes al pub on treballava: no, no entenia què hi pintava el meu Prime Minister a la foto de les Açores; l’euro ens ho havia encarit tot (ells assentien orgullosos); Aserejé era només l’adaptació fonètica a l’anglès d’una cançó disco-rap i –per a la seva decepció– no significava res; i no, no freqüentava Magaluf. Als clients a qui servia pintes i xopets, pronunciar Magaluf els il·luminava la cara. Per a mi, només era un lloc que quedava llunyíssim de totes les zones de marxa de Palma i l’al·licient del qual era menjar pastilles d’èxtasi un dissabte vespre a BCM. Diria que ni hi havia posat els peus. Per tant, em limitava a assentir amb un somriure mentre els tornava el canvi en pounds de la seva Foster’s o Carling. No volia afegir una altra decepció a la de les Ketchup, famoses aleshores al nivell de Tony Blair.

El Pla d'Ordenació Detallada (POD) de Palma continua sense calendari dos anys després que els tècnics municipals n'assumissin la redacció. Es tracta d'un instrument fonamental per poder interpretar i aplicar el Pla General de Palma aprovat pel Pacte poc abans de perdre les eleccions. Cort assegura que el document lliurat per Territorios y Ciudad “no reunia les condicions necessàries per a la seva aprovació”, però no concreta quines deficiències tenia, quins treballs s'han fet des de l'abril del 2024 ni què falta per completar.

A l’hora en què la Lluna ja havia començat a eclipsar el Sol, un parell de fatxendes alemanyes entrexocaven bosses de les botigues de la milla d’or i quatre testimonis de Jehovà esperaven sense èxit fer proselitisme. Com si no estigués a punt de produir-se un fenomen astronòmic excepcional. De camí a les terrasses d’Es Baluard, un venedor ambulant col·locava, avorrit, els seus capells de palla. “Tens ulleres?”. Negava amb el cap perquè sabia que li demanaven les de l’eclipsi. Ja a dalt del museu, un matrimoni estranger havia decidit xapar per la meitat l’únic parell de què disposava i els seus fills miraven el Sol amb un ull i es tapaven l’altre amb una mà.