Una telefonada va anunciar el 7 de gener del 2001 a Marta Balcells que el seu pare havia mort. No li’n varen dir la causa. Tenia 55 anys i problemes de cor. Ella va inferir que havia patit un infart fulminant. Va volar de Palma a Barcelona. En arribar a la casa familiar, va notar un ambient molt estrany. “La gent em mirava d’una manera rara. Vaig pensar que podia ser per l’impacte de la mort, però no em quadrava”, rememora. Una cosina la va apartar i li va contar que el seu pare s’havia suïcidat. “Recordo aquests dies com una cosa brutal, molt impactant. La situació era caòtica perquè no podíem veure’n el cos ni organitzar-ne l’enterrament, perquè depeníem de les diligències forenses. Era molt dolorós pensar en el que havia fet, però també necessites entendre-ho”.

El govern de Bauzá va incloure en la pàgina web del TIB una secció anomenada ‘Turisme en el transport públic’. Promocionava 39 rutes turístiques en sis idiomes i amb un vídeo. Els visitants havien de saber que podien desplaçar-se fàcil i barat per tot Mallorca i conèixer platges, patrimoni i senderisme i naturalesa.

La idea del lloguer turístic va sorgir amb un discurs d’economia col·laborativa que permetria democratitzar ingressos. En validar-la, no sé qui va ser l’ingenu d’esquerres que va obviar la voracitat de l’home i el capitalisme. Amb el temps, l’habitatge s’ha transformat en un actiu financer, un negoci professionalitzat en el qual grans conglomerats, fons voltor i qualsevol avariciós ha ficat les urpes.

Javier Burón recorre a un símil per explicar el problema de l'habitatge com a gestor públic de la matèria, amb 25 anys d'experiència en diferents governs autonòmics. "Veim com la lava avança i estam asseguts a la terrassa dient: 'Bé, hi ha temps. Quan tinguem la lava damunt, ja veurem què feim'". Autor d'El problema de la vivienda (Arpa Editors) i director gerent de l'empresa pública de sòl industrial, habitatge i cohesió territorial del govern de Navarra, participa aquest dijous, 30 d'abril, a Ca n'Oleo de Palma en una conferència organitzada per la UIB sobre què es necessita per tenir habitatge social i assequible.

L’habitació de Musa sempre fa bona olor. Les varetes ambientadores que ha col·locat en una prestatgeria l’ancoren a l’espai nou. L’olor el calma. Li fa gust de llar. On fa un mes hi havia un despatx amb un ordinador i una consola de videojoc, avui hi ha un matalàs i un llit nous. Són seus. Ja no haurà de peregrinar amb la roba dins una bossa d’esport sense saber on dormirà la setmana següent.

Musa va arribar nerviós a la cita de l’entrevista. No havia dormit perquè havia passat la nit escrivint què volia explicar exactament sobre la seva història. Necessitava tenir les peces del puzle ordenades. Va avisar al centre de menors que complia 18 anys. Ningú va atendre el seu advertiment i, quan la Policia va certificar la seva partida de naixement, el varen tirar al carrer. El sistema el va rebutjar i va perdre qualsevol oportunitat d’accedir a la xarxa de recursos públics. El seu cas no és únic. Segons el seu relat, i com han constatat treballadors del tercer sector, un amic seu va acabar implorant, presa del plor i la por, a la porta d’una entitat solidària perquè el deixassin dormir davall sostre. Li varen fer un lloc que no tenien.

A Francisco Capacete li va canviar la vida un cas a Buenos Aires en el qual es va sol·licitar un habeas corpus –el dret reservat a humans a comparèixer immediatament davant un jutge després de ser detingut– per alliberar un orangutan femella retingut en un zoo en contra de la seva voluntat. "Em vaig trobar amb els grans simis, que pensen i senten", rememora. Llicenciat en Dret per la UIB, es va especialitzar en dret animal el 2012. "Sempre m'han agradat els animals", reconeix. Avui viu de defensar-los.

Quan Neil Armstrong va trepitjar la Lluna el 20 de juliol del 1969, va pronunciar una frase plena d’èpica que marcaria una època: “Una petita passa per a un home, un gran salt per a la humanitat”. Com que el passat es romantitza i idealitza a través de la nostàlgia, creiem avui que l’objectiu de la missió al satèl·lit era el coneixement o la conquesta de l’espai. Però naixia de la pura rivalitat amb la Unió Soviètica. Era simplement un posicionament geopolític dins la cursa espacial.

M’agradaria pensar que hi va haver un temps en què el Parlament servia per a alguna cosa més que per aplaudir els propis i escridassar els altres. Un lloc on el Govern retia comptes i l’oposició fiscalitzava. Si aquest temps va existir, fa estona que s’ha acabat. Avui el debat parlamentari és, sobretot, un intercanvi de discursos pensats per a la graderia.

Pep Martorell és físic, doctor en Ciències de la Computació i soci de la gestora Invivo Partners, on ajuda a desenvolupar projectes d’intel·ligència artificial (IA). Com a expert en la matèria, participa aquest dijous 12 de març en el simposi Empreses amb rostre humà, a Palma, per parlar sobre les tendències que marcaran la IA la pròxima dècada.

Ens han anuncia tantes vegades la Tercera Guerra Mundial que, quan arribi, no ens ho creurem. Com tampoc no ens hauríem imaginat que podria existir un polític com Donald Trump, un egòlatra que ha dinamitat el rol d’un dirigent en un estat democràtic, la decència i el sentit del ridícul. Convertit en una caricatura i un mirall per als populistes d’extrema dreta, amenaça l’ordre mundial mogut per la seva megalomania. Si agites vespers a Ucraïna, Veneçuela, Gaza, Groenlàndia i l’Iran, tard o d’hora algun ens picarà a tots.

Lolita va arribar a la clínica de la veterinària Marta Gallego a Inca fa tres anys. Desnodrida, amb les articulacions destrossades de viure amuntegada en una gàbia, cega d’un ull i amb molt poca visió en l’altre. El diagnòstic inicial es va tancar amb leishmània sense tractar i poliartritis. Un home havia rescatat la chihuahua d’un sac del contenidor. Va pensar que seria una ventrada de moixos. “Vaig cridar a la Policia i vaig denunciar-ne l’amo. L’havia tirat al fems amb el xip”, recorda Gallego. Quan va arribar al judici, va demanar a la magistrada per la situació de l’animal en la sentència. “Només em va dir: ‘Aquí no es preveu res de la cussa’. Vaig pensar que com era possible si era l’objecte del judici”. Marta va callar. Ningú li ha pagat els més de 3.000 euros gastats en Lolita, oficialment a nom del seu maltractador, condemnat a tres mesos de presó. Sense antecedents, no hi ha d’ingressar.

La desclassificació dels documents sobre el 23-F ha servit d’excusa perquè els líders del PP surtin en tromba reclamant la tornada del rei emèrit a Espanya. “Seria un fracàs col·lectiu com a país que Joan Carles I acabàs els seus dies a l’exili”, ha dit la presidenta del Govern, Marga Prohens, poc després que ho fes Feijóo.

Carmen es va dutxar amb aigua freda tot un hivern. No tenia doblers per comprar un escalfador nou. A 54 anys va perdre la feina com a auxiliar d’informació turística quan el Consell de Menorca va privatitzar el servei. Va cobrar l’atur i no va tornar a trobar una ocupació. Després, va sobreviure amb un subsidi de 400 euros, que no li permetia ni cobrir el lloguer. Feia classes de repàs per cinc euros, sistematitzades com una mitja jornada. “Em treia 300 euros més. Vaig estar vuit anys resistint un desnonament”, confessa.

Després del sorprenent triomf doble de les correctes El 47 i La infiltrada, la 40a edició dels premis Goya tindrà lloc sense cap misteri. Los domingos s’imposarà sobre la resta perquè és la millor pel·lícula entre les candidates. La directora Alauda Ruiz de Azúa utilitza l’anunci de l’adolescent Ainara de convertir-se en monja de clausura per disseccionar les dinàmiques familiars que hi ha a sota i que en desencadenen la decisió. El pare és un vidu més preocupat per recuperar la convenció del matrimoni que no pas per satisfer les necessitats emocionals de les seves filles. Davant tindrà la seva germana, convençuda que la neboda està malgastant la seva vida.

Fa només quinze anys, els traductors no es preocupaven perquè eines com Google Translate poguessin substituir-los. “Era tan dolenta que no hi havia res a témer”, rememora Jean-François Cuennet, professional amb més de tres dècades d’experiència. “Ara sí que crec que les màquines poden afectar la meva professió”, confessa. La novetat no és tant la tecnologia com la qualitat amb què tradueix: errors menys visibles, textos més fluids i una exigència professional que esdevé imprescindible. Com recorda Antoni Oliver, expert en traducció automàtica i assistida i professor a la UOC, “des dels anys cinquanta es repeteix la idea que la traducció automàtica acabarà substituint els traductors”.