“M’he sentit jutjada per altres famílies, creuen que és una mena de càstig que li imposo a la meva filla, com si l’estigués privant de coses. Però no em fan sentir malament, tot el contrari, a mi em fan pena els infants que no poden tenir una alimentació sana i bona”, explica la Daniela Reyes, mare de la Sara de set anys. Ella i la seva parella són algunes de les famílies que eviten el consum de sucre a la dieta dels seus fills.

Alguns infants es refereixen als seus pares pel seu nom de pila, i s'allunyen del tradicional mama o papa. Tot i que pot resultar estrany, sovint té una explicació senzilla: l’infant ho ha sentit a dir. “Quan això passa és perquè els pares es diuen pel nom, no es refereixen a la persona pel rol que fa, sinó pel nom, i així el nen o la nena aprèn que s’hi ha d'adreçar d'aquella manera”, explica Sylvie Pérez, psicòloga i professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC. Generalment, dins de les famílies, els pares s’identifiquen pel rol que desenvolupen davant dels nens i s’autoanomenen així: “Anem a veure el papa” o “demana-li a la mama”.

“He plorat més per la Laia que pel meu matrimoni”, explica la Neus Velasco sobre el trencament de la seva relació i la seva família enllaçada. La Laia era la seva fillastra, tot i que moltes famílies prefereixen parlar de fills i filles afins, així doncs, ella era la seva mare afí i la Laia la seva filla afí. Quan va començar a sortir amb la seva exparella, el pare de la Laia, la nena tenia un any i mig, cinc anys més tard, van tenir una filla en comú: l’Arlet, la germana afí de la Laia. La relació va durar nou anys, els més importants en la vida d’un infant. “Quan la relació es va trencar va ser molt bèstia i no només per a mi. En aquesta equació, per exemple, també hi era la meva mare, que va perdre una neta per la qual es desvivia”, comenta. En la ruptura d’una família enllaçada no només es posa fi a la relació de parella, sinó també als lligams afectius construïts amb els infants i, sovint, amb altres membres pròxims, víctimes col·laterals d’aquest canvi familiar. En el cas de la Maria, el trencament amb la seva exparella, després de cinc anys de convivència, va ser massa dur i es va veure incapaç de mantenir el contacte amb les seves tres filles afins. “No és que tingués la intenció de trencar res, però el contacte amb les nenes em resultava inassumible emocionalment. Simplement, no tenia més eines per gestionar-ho”, explica.

“La Mar era molt petita, tenia 16 mesos, feia només un mes que caminava, quan va arribar el diagnòstic. En el seu cas va començar per una inflamació de genoll que li impedia caminar. En tres setmanes teníem el diagnòstic: artritis idiopàtica juvenil, una malaltia crònica, de per vida”, explica Helena Soler, la mare de la Mar, que ara té 2 anys i mig. En el seu cas el diagnòstic va arribar ràpid: de la pediatra se’ls va derivar a l’Hospital Sant Joan de Déu i després d’algunes proves, en menys d’un mes, tenien el diagnòstic. Però, de mitjana, els nens amb aquest tipus de malalties triguen dos anys a ser diagnosticats després dels primers símptomes, segons dades de la Plataforma d'Organitzacions de Pacients.

Habitacions plenes de familiars just després de l’arribada d’un nadó és una situació per la qual moltes famílies han passat. “Després del part, la mare i el nadó necessiten dues coses fonamentals, recuperar-se físicament i crear vincle amb el nounat, i les visites de familiars a l'hospital poden interferir en aquest procés”, explica Vicky González, psicòloga perinatal.

"Per mi fer-me un petó a la boca amb els meus fills és com una abraçada intensa, és una manera més tendra de mostrar afecte, no li donem més importància", explica la Maria, mare de la Lucía i l'Èric, de set i tres anys, respectivament. Moltes famílies utilitzen els petons a la boca per saludar-se. De fet, s'ha vist en més d'una ocasió fer aquest gest a nombrosos famosos com David Beckham, Jessica Alba i algunes de les germanes Kardashian.

Cap al final de l'embaràs arriben les conegudes "corretges", que són una mena de control fetal per examinar el batec del cor del fetus, la seva freqüència cardíaca i les possibles contraccions de l’úter. Tècnicament, es coneixen com a registres cardiotocogràfics (RCTG), una pràctica clínica que es va introduir arreu del món a finals dels anys 60. "L’objectiu era detectar la falta d’oxigen a nivell cerebral i cardíac i poder intervenir i evitar les lesions a aquest nivell, la paràlisi cerebral i, en última instància, la mort. La idea era no augmentar la taxa de cesàries o parts instrumentats", explica Anna Gràcia Pérez-Bonfils, obstetra a l’Hospital Germans Trias i Pujol, especialitzada en interpretació de registres cardiotocogràfics basada en fisiopatologia (IRBF) i coautora de la guia internacional d’aquesta temàtica. Però aquesta nova manera de controlar el fetus anava sense llibre d’instruccions i cada hospital de cada ciutat del món va començar a fer una interpretació pròpia, amb diferents nomenclatures i protocols. "S’encasellaven els fetus en uns marges de normalitat rígids, que si no complien es considerava patològic", afegeix.

Recollir els infants a la sortida de l’escola i rebre respostes en format monosíl·lab sobre com els ha anat el dia és la realitat de moltes famílies. A la pregunta de com ha anat l’excursió l’infant li dedica un “bé”, i així en qualsevol de les situacions possibles: la classe d’anglès, la presentació dels amfibis o l'extraescolar de patinatge. Aquestes respostes curtes són un clàssic impenetrable per a les famílies amb ganes de saber més de les vivències diàries dels seus fills.

“No m’agraden les meves cames, a la piscina m’hi fixo i les altres nenes les tenen més primes que jo”, comenta la Marina, de només sis anys. Els infants no són immunes als cànons de bellesa socialment acceptats i poden, en edat primerenques, patir insatisfacció corporal.

"Ja fa dos anys que no tinc amics. Els vaig perdre per una llarga història durant la secundària, i després de l'ESO vaig fer un grau mitjà i no vaig fer batxillerat. La gent del grau era més gran que jo, i els que hi havia sortien amb els amics de sempre", explica la Laura. Aquesta noia de 16 anys no respon a la clàssica imatge d’una adolescència envoltada d’amics i això, segons els experts, pot suposar riscos significatius per al seu desenvolupament emocional i social.

La imitació és un comportament normal en l’evolució dels infants i una forma d’aprenentatge, sobretot en els primers anys de vida, provinent de les figures de referència: pares, mares, germans i altres persones properes. “És una expressió més de la socialització de l'infant, i juga un paper important en la composició de les relacions, del món i d'ell mateix. És el nucli socialitzador del nen o nena sobretot durant la primera infància”, explica Elisa Micciola, psicòloga infantil especialista en aferrament i trauma, i membre de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

L'eclosió del llenguatge se situa aproximadament en els dos anys, però actualment s'està endarrerint cap als tres anys a causa del ritme accelerat de vida de les famílies i l'ús de pantalles. "Tot i això, la majoria d'infants arriben als tres anys al punt en què es considera que aprenen a parlar, a construir frases i a entendre que es genera una reciprocitat i atenció mútua amb el llenguatge", explica Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC.

“Cada curs té un dia fix a la setmana per jugar amb la pilota a la pista, i en principi, jugar a futbol, que tant agrada”, explica Alícia Picado, mestra de primer de primària de l’Escola Parc de la Ciutadella a Barcelona. En aquesta escola pública de Ciutat Vella, els dilluns hi juguen els alumnes de primer i segon, els dimarts els de tercer, els dimecres els de cinquè, els dijous els de quart i així successivament. Així s’organitza aquesta escola, com moltes a Catalunya que han impulsat normes referents a l’ús de pilotes a l’hora del pati. “L'esport s'ha fet cada vegada més important a la nostra societat i fins ara ha sigut interpretat com una activitat bàsicament masculina”, explica Marina Subirats, catedràtica emèrita de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

"Des de petita, em feia molta il·lusió que el meu cognom fos el primer cognom del meu fill o filla. Sempre m'ho havia imaginat, encara que llavors la llei no estava aprovada", explica Judit Arnalded, mare de la Noa i del Nico, que porten el cognom matern en primer lloc. Però el seu cas és una excepció. Tot i que des de la reforma del Registre Civil l'any 2017 el cognom patern deixa de tenir preferència i el de la mare es pot posar com a primer cognom al nadó, segons dades del ministeri de Justícia a què ha tingut accés el Criatures, un 11,1% dels infants nascuts a Espanya des del 2017 han trencat la tradició patrilineal. En aquesta xifra, obtinguda del DICIREG, la plataforma electrònica del Registre Civil a Espanya, estan exclosos els registres no digitalitzats.

L'Estefanía va perdre la seva filla l'estiu passat. "Arribes a casa i no la tens, però el teu cos continua sent el d'una dona embarassada, et mires al mirall i no et reconeixes físicament. Pateixes les conseqüències de tot aquest embaràs que has estat durant setmanes portant dins teu”, detalla.

D’aquell dia en recordo sobretot el so dels batecs. Els batecs d’aquells nadons que eren dins les panxes de les seves mares, mentre que a mi, aquell dia, m’havien dit que els de la meva ja no hi eren. Em van deixar durant hores en una sala plena de corretges, a mi sola per fer-me analítiques. Recordo aquells sons, i com em queien les llàgrimes per la seva sort i la meva pena, i sobretot per la indefensió d’estar vivint allò. El sistema sanitari no està preparat per atendre amb dignitat i cura les pèrdues gestacionals, no està prou humanitzat i cal fer-ho ja, perquè aquests detalls t’esquerden. Només cal analitzar-ho amb els ulls de qui pateix, de qui ha de rebre la mort en comptes de la vida.