Arriba el juny i torna a sortir el tema de si cal fer regal als mestres. Fins i tot li he preguntat al ChatGPT a veure què n’opina i em diu que “és un gest bonic si és una cosa senzilla i feta amb respecte”. Esclar que sí, fes un regal a qui tu vulguis, només faltaria. Pots tenir un detall amb el professor de ioga, amb la veïna que et guarda els paquets o fins i tot regalar unes flors a la moni de l’esplai que el teu fill s’estima tantíssim i que enguany diu que plega. Que estiguem qüestionant l’art de fer feliços els altres em fa plantejar seriosament en què ens hem convertit. Sincerament us dic que a mi regalar em fa molt feliç. Fins i tot més que no pas rebre regals perquè mai sé quina cara posar i sempre em fa patir que l’altra persona es pensi que no m’ha agradat. Estic a favor de fer regals? Sempre, sí.

Estic desanimada. I em sap greu estar-ho perquè no hi ha res que em faci més feliç que ensenyar història de l’art a segon de batxillerat. Si vau triar aquesta optativa ja sabeu de què us parlo. És una matèria que et canvia per sempre la mirada i fins i tot la manera de viatjar. A mi fins i tot em va canviar la vida perquè, tot i que tenia claríssim que volia ser professora a secundària, no tenia clar de què. Vaig descartar la meva idea inicial (filologia anglesa) per estudiar història de l’art i ara ja fa vint anys que explico l’assignatura. Vint. Però el nou model d’examen de la selectivitat m’ha desinflat. Sé que molts professors esteu igual i suposo que a la resta de matèries també hi ha canvis contundents, però jo us explico la meva.

Arribo a Castellcir i Maria Espín m’abraça amb força. Em rep com si em conegués de tota la vida i em fa sentir com a casa sense haver posat mai un peu a la seva. Es nota que la xef i propietària del restaurant Brau està acostumada a acollir i a fer que cada client se senti únic perquè de seguida m'ofereix un cafè, aigua, un seient, un somriure i molta confiança. La seva energia es transmet també a la seva llar, perquè arreu hi veiem dibuixos, una cuineta, una cistella de bàsquet i tot un collage de fotos familiars. Tot és senzill i personal, sense luxes ni floritures. Casa seva és com la meva i com la de qualsevol família nombrosa: un espai imperfecte i ple de vida que transmet bons moments en família.

El dia que vaig conèixer l’Ignasi Guerrero ens vam fer la típica pregunta sobre la família i ell em va dir que tenia tres fills però que el segon s’havia mort. Em va deixar de pedra. Va dir tres directament, sense dubtar ni esquivar el tema. Era el primer dia que treballàvem plegats i el més fàcil potser hauria estat dir “en tinc dos” i llestos. Però és que en tenia tres. Com has de restar-te un fill? Em va impactar tant la resposta que no vaig gosar dir res més, ni preguntar de què s’havia mort, ni com es deia. L’Ignasi havia estat honest i jo en canvi no ho vaig saber encarar i vaig canviar ràpid de tema. Com ens costa parlar de la mort, quin tabú. Potser ara, després d’haver vist el documental sobre la vida (i la mort) del fill de l’Ignasi, el Pep, la conversa seria diferent. Vaig aprendre molt durant aquells 85 minuts. Vaig sortir del cinema emocionada, enfortida i amb moltes ganes de parlar del Pep.

“Per escriure-ho, t’hauràs d’obrir una mica”, m’han dit. I aquí estic, disposada a compartir el que ha estat ser mare de quatre nois i tenir una família nombrosa en ple segle XXI. I això que quan tenia 14 anys em van diagnosticar ovaris poliquístics i em van dir que em costaria molt aconseguir un embaràs. Futures mares, hi ha esperança. Aquesta és la meva història en què, cada dia, ho faig com puc.