La naturalesa humana és plena de contradiccions. Se sol dir que la nostra capacitat d'empatia és més gran amb els que tenim més a prop, i es debat sobre si això hauria de ser així. Però les persones també poden clamar pel dolor aliè que té lloc en un indret llunyà i, al mateix temps, ignorar les injustícies que es duen a terme a casa seva. Recentment, durant les manifestacions a Karachi, al Pakistan, es va poder observar aquesta dualitat amb les multituds que van expressar la seva solidaritat amb el poble palestí. Tanmateix, el mateix país que s'uneix per defensar els drets dels palestins expulsa milions d'afganesos que busquen refugi després d'haver viscut anys en condicions precàries. Aquesta situació ens porta a reflexionar, de nou, sobre la selecció de la nostra empatia i com les contradiccions en les nostres accions poden mostrar la nostra veritable naturalesa.

Acabo de tornar d'un viatge al Pakistan en el transcurs del qual he pogut comprovar que, en els racons oblidats d'aquest país, on el sol sembla omplir l'horitzó amb una llum que mai no s'apaga completament, hi ha vides en suspens entre la desesperança i el somni. Els infants afganesos refugiats caminen pels carrers desconeguts, portant amb ells una càrrega invisible de por, solitud i un futur incert en què l'educació, que és la clau per obrir portes cap a un demà millor, els és negada. Les famílies fugen de l'Afganistan amb l’esperança d’oferir un futur millor a les seves dones i fills, però un cop arribats al Pakistan o l’Iran, descobreixen que ser refugiats imposa nous obstacles insuperables: les seves dones no poden estudiar i als seus fills, simplement per ser fills de refugiats, se'ls tanquen les portes de l'educació.

Rebem notícies diàriament que ens expliquen, enmig del caos de la guerra, que una persona, o potser cent, o de vegades que mil persones han perdut la vida, deixant darrere seu un rastre de dolor i destrucció. Un número. O molts. Aquesta és l'única mètrica que entenem des de casa nostra: és l'anònim nom que és el número. Concretament el de cadàvers. La pèrdua humana reduïda a una estadística. Ens hi acostumem i acabem normalitzant l'horror i la destrucció en el sentit més profund i esfereïdor de la paraula.

El món està pendent de les Nacions Unides, com a garants de la pau i la justícia social, en un moment en què les crisis a l'Afganistan, amb l'arribada dels talibans al poder, i Palestina posen a prova la credibilitat de l'organització. Davant el patiment de les dones i els nens afganesos i, d'altra banda, la tràgica pèrdua de vides, hem de qüestionar-nos si les Nacions Unides compleixen amb la seva missió.