“El que seria ideal és treure guspires d’un bloc de gel”, explica en Jaume Sabartés que va dir el seu amic Picasso. Encara avui continuem meravellats davant d’una obra artística que es va erigir en emblema del segle xx per la seva capacitat d’atrapar els somnis i deliris del moment, d’aplegar talent creatiu i desig col·lectiu. Aquesta identificació contemporània amb Picasso va fer del seu art la fisonomia d’una època de ruptura, dissonàncies i nous hàbits de vida en uns anys en què es covava la modernitat. Què li va passar a la humanitat per reconèixer-se en aquest mosaic de pintures que se’ns mostren com un calidoscopi del seu moment, entre la descomposició i la resurrecció de l’origen, de l’essencial?