La meva estada a França aquest curs acadèmic ha estat plena d'anades i vingudes interessants. Per començar, l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, va cancel·lar a principis de desembre un acte sobre antisionisme i antisemitisme en què jo aspirava a deixar clara la diferència entre tots dos. L'acte es va tornar a programar i es va celebrar a Pantin, al nord-oest de la capital, on va acudir molta gent per escoltar la conversa que vaig mantenir sobre aquest tema amb Françoise Vergès, Michèle Sibony i Oliver Marboeuf, un productor i autor vinculat al Relais de Pantin. Entre les organitzacions patrocinadores hi havia dos grups jueus antisionistes i altres organitzacions d'esquerra. Després de l'acte, l'agència Paroles d'Honneur en va publicar un enregistrament, del qual els meus detractors van extreure i difondre un fragment on jo apareixia dient que els atacs perpetrats contra ciutadans israelians el 7 d'octubre formaven part d'un moviment de resistència. Jo proposava que no consideréssim Hamàs com un grup terrorista, sinó com una part d'aquest moviment. El que el fragment no incloïa era la continuació del meu argument: que podem, i ho hem de fer, estar en desacord amb les tàctiques d'un moviment com aquest, i que, al meu entendre, ens hem d'oposar tant a les atrocitats comeses aquell dia com a les accions genocides de l'Estat d'Israel. Després vaig parlar de la no-violència i del que significa, i vaig emfasitzar que el meu desig per a la regió, que molts altres comparteixen, és una forma de governança que encarni els principis d'igualtat, justícia i llibertat per a tothom, independentment de la seva religió, raça o origen nacional.

Els temes que més debat públic necessiten, els que cal debatre amb més urgència, són difícils d'abordar en els marcs existents. I encara que vulguem anar directament al cor del tema, sovint ens trobem amb un marc que fa gairebé impossible dir el que hem de dir. Vull parlar aquí de la violència, de la violència actual i de la història de la violència, en totes les seves formes. Però si volem documentar la violència, que vol dir entendre els assassinats i els bombardejos massius comesos per Hamàs a Israel, que formen part d'aquesta història, aleshores se'ns acusa de “relativisme” o de “contextualització”. Se'ns demana que condemnem o aprovem, i això és comprensible, ¿però això és realment tot el que, èticament, se’ns exigeix? Condemno la violència comesa per Hamàs, la condemno sense la més mínima reserva. Hamàs va cometre una massacre terrorífica i revoltant. Aquesta va ser i és la meva primera reacció. Però no l'única.