Després del conflicte amb l’Iran i en plena guerra asimètrica a la Franja de Gaza, Benjamin Netanyahu apareix més que mai com un estadista que sap defensar Israel dels perills que l’envolten i controla els corrents d’opinió de la societat del seu país. No estem parlant només d’una defensa militar, sinó també d’una defensa política davant dels Estats Units, l’única potència que realment s’ha de considerar quan es parla del Pròxim Orient.

Israel parla ara de donar una oportunitat a la pau, diu que els bombardejos massius i sistemàtics contra l’Iran podrien aturar-se si Ali Khamenei deixa de bombardejar Israel i participa en una negociació nuclear amb els Estats Units, és a dir amb Israel, des de la humiliació que ha sofert el país que probablement és el més antic del món.

La intervenció directa dels Estats Units en la guerra entre Israel i l’Iran obre un ventall de possibles repercussions, no només en aquest conflicte sinó també en el si de la potència nord-americana. Per una banda, pot anticipar-se, i fins i tot accelerar-se, el resultat del conflicte militar, mentre que, per l'altra, pot crear problemes a dins del moviment que Donald Trump lidera al seu país. En qualsevol cas, no hi ha dubtes que reforça la posició de Benjamin Netanyahu a Israel.

Només unes hores abans de l’atac israelià contra l’Iran, el periodista Barak Ravid, que sempre treballa amb fonts molt segures, escrivia que els Estats Units havien informat Israel que no participarien en l’operació militar contra la República Islàmica. Com a mesura de precaució, els americans van limitar-se a evacuar alguns dels seus ciutadans de diversos països de la regió, però no van prendre cap altra decisió visible.

Les televisions israelianes passen poques imatges de les tragèdies que causen a Gaza els bombardejos quotidians de l’aviació de Tel-Aviv, com el que ha destruït una escola plena d'infants dilluns mateix. Ho fan amb moderació, naturalment seguint una intenció política del govern de Benjamin Netanyahu, que té capacitat per controlar allò que s'ensenya a les pantalles dels ciutadans.

La carrera del fiscal del Tribunal Penal Internacional, Karim Khan, s'ha acabat. Aquest divendres ha anunciat que s'aparta temporalment del càrrec fins que finalitzi la investigació per un presumpte cas d'assetjament sexual denunciat per una empleada del tribunal. Khan va ser qui va promoure l'ordre de detenció internacional del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, per crims de guerra i contra la humanitat a Gaza. Establert el 1998, el TPI passa pel moment més delicat de la seva història. En les últimes setmanes regna un ambient de por als Països Baixos i han dimitit alts funcionaris d’aquest òrgan judicial que s’encarrega d’investigar i jutjar els crims de guerra i de genocidi d’arreu del món.

Aquesta setmana hi ha hagut incidents greus al sud de Damasc, que van començar a la localitat de Jarmana. No és una bona notícia. Circula una gravació insultant contra el profeta Mahoma, però no sabem si és una provocació deliberada. Probablement ho és. L’àudio hauria estat gravat per un clergue d’ètnia drusa, una minoria religiosa que es remunta a l’Edat Mitjana, amb comunitats al sud de Síria, al Líban i a Israel. L’àudio ha causat malestar entre els sunnites i com a resultat el primer dia hi va haver una dotzena de morts, incloent-hi alguns policies; una xifra de baixes que aquest divendres ha pujat a més de vuitanta.

Els Estats Units i l'Iran s'han tornat a reunir aquest dissabte a Roma, en una nova ronda de les converses que van començar el 10 d’abril a Oman en què Washington busca que Teheran no desenvolupi armament atòmic i el país persa que li aixequin les sancions pel seu programa nuclear. Les trobades al més alt nivell entre tots dos països continuaran la setmana que ve sota la vigilància propera d’Israel, país que sense dubte tindrà l’última paraula sobre els acords.

Entre l’enorme quantitat de complicacions que hi ha al Pròxim Orient, Síria no és la menys important. El govern del nou president islamista Ahmed al-Sharaa té un munt de reptes al davant i no queda clar si se’n sortirà. El seu futur depèn d’Israel, i concretament del primer ministre, Benjamin Netanyahu, que l’ha declarat enemic dels seus interessos. Els mitjans d'Israel indiquen que el seu exèrcit ha establert almenys nou bases militars als alts del Golan, que fins ara era sirià, la qual cosa és tota una declaració d’intencions. Pel que fa al sector del Golan, ocupat per Israel en la guerra del 1967, va ser annexionat unilateralment a Israel, una decisió que no ha aprovat la comunitat internacional, tot i que Donald Trump la va acceptar durant el seu primer mandat.

No és cap sorpresa que Israel hagi fet saltar pels aires el fràgil alto el foc a Gaza. Fa setmanes que responsables israelians estan dient obertament que “coses” que abans semblaven “impossibles” han esdevingut “legítimes”, en al·lusió a la possible expulsió dels 2,3 milions de palestins, o una part d’ells, de Gaza, destrossada pels bombardejos des del 7 d’octubre de 2023. Els mitjans hebreus indiquen que els Estats Units i Israel estan un pas per davant i han establert contacte amb tres països de l’Àfrica oriental perquè acullin els refugiats que seran expulsats. Aquests tres països són de moment el Sudan, Somàlia i Somalilàndia, però la llista és provisional i podria ampliar-se en el futur.

Dimecres va produir-se finalment el relleu a la cúpula militar d'Israel. El general Herzi Halevi va abandonar el càrrec després de només 26 mesos i el general Eyal Zamir el va substituir. Va ser una cerimònia tensa, en la qual el nou cap de l’estat major va apel·lar sovint a Déu i en la qual Benjamin Netanyahu va parlar d’acord amb els seus interessos polítics i personals.

Aquesta setmana l’exèrcit israelià ha dit que ha creat una unitat especial que s'encarregarà de preparar la deportació dels palestins de la Franja de Gaza. L’exèrcit diu que només desterrarà els que vulguin marxar de la Franja “voluntàriament”. No queda clar a quanta gent afectarà en el futur més immediat. Els militars comandaran una unitat més àmplia, interministerial, que obrirà les fronteres als palestins que vulguin marxar i deixar enrere el paisatge dantesc de la Franja. Els palestins de Gaza passaran per Israel, però abandonaran immediatament aquest país amb una destinació que de moment és desconeguda. Segons l’exèrcit, s'està negociant amb un tercer país, el nom del qual no s’ha desvelat, perquè aculli els expatriats.

Aquest dijous el ministre de Defensa, Israel Katz, va ordenar preparatius per facilitar la sortida de la Franja de Gaza de qualsevol palestí que ho desitgi. D’aquesta manera Israel posa en marxa la idea que dimarts va anunciar el president Donald Trump relativa a l’expulsió d’una part o de tota la població palestina que hi viu, 2,3 milions de persones.

Convertir la Franja de Gaza en una Riviera sense palestins pot semblar una idea de bomber, però no és nova. La dreta ultranacionalista l’ha considerat des de fa anys i en més d’una ocasió, de vegades públicament. En poques paraules, equivaldria a repetir la Nakba de 1948. L’exministre Itamar Ben Gvir, que va dimitir provisionalment fa alguns dies, quan Benjamin Netanyahu va decidir un intercanvi de presoners amb Hamàs, n'havia parlat, encara que sense referir-se a la Riviera.

Aquest passat dimarts va dimitir Herzi Halevi, cap de l’estat major de l’exèrcit israelià, entonant un mea culpa que esperava el conjunt del país. Tot i ser considerat un militar honest i professional, això no l’allibera de les responsabilitats que va tenir en la massacre del 7 d’octubre del 2023, quan Hamàs va envair el sud del país i va matar 1.200 ciutadans, la majoria civils, però també centenars de militars.

Després de quinze mesos de segrest, els israelians han vist per televisió com desenes de milicians de Hamàs amb uniforme militar i la cara tapada han lliurat les tres ostatges al Comitè Internacional de la Creu Roja. Alguns han seguit el moment històric des de les pantalles instal·lades a l’anomenada plaça dels Ostatges de Tel-Aviv. De fet, totes les cadenes de televisió israelianes ho han retransmès i s'han convertit en un transmissor d’adrenalina, amb un festival de periodistes i analistes comentant les poques imatges disponibles de l'alliberament.

Dimecres al vespre, quan es va anunciar l'acord entre Israel i Hamàs, als carrers de les localitats arrasades de la Franja de Gaza es van congregar palestins de totes les edats per celebrar-ho, com si no hi hagués hagut desenes de milers de morts, la majoria nens i dones. Cal dir, perquè és notable, que enlloc no hi va haver protestes, crits o consignes contra Hamàs.

La gestió de l’acord d'Israel amb Hamàs per a un alto el foc a Gaza no és fàcil. Sobretot dins d’Israel, on Benjamin Netanyahu lidera una coalició amb grups extremistes en matèria religiosa i nacionalista, en particular els grups dirigits per Bezalel Smotrich i Itamar Ben Gvir, dos personatges que tenen un pes considerable en l’estabilitat de la coalició. Els dos ministres pressionen Netanyahu per avortar l’acord, tot i que tots dos mantenen posicions un xic diferents.

Durant els darrers mesos, Israel ha eliminat els líders de Hamàs i ha acabat quasi completament amb la seva estructura militar, però això no significa que hagi acabat amb l’organització fundada a la ciutat de Gaza el 1987. No s’està parlant de la "victòria total" que va prometre Benjamin Netanyahu quan va començar la guerra, i que implicava la destrucció dels islamistes, i no podem saber si l’embrió de Hamàs germinarà un altre cop, potser amb un nom diferent.

Donald Trump és segurament l’únic que pot frenar Benjamin Netanyahu, però quan falten deu dies perquè entri a la Casa Blanca no tenim cap indicació que vulgui intervenir en el conflicte. Això significa que la situació al Pròxim Orient en els pròxims anys serà força complicada en diversos fronts, i no només en el palestí, on continuarà l’expansió colonial israeliana amb sang i fetge.