Amb 1.180 morts i 251 ostatges a Gaza, els fets del 7 d’octubre van posar de manifest els errors d’uns serveis d’intel·ligència israelians que es trobaven, com tot el país, sota la pressió de la polarització social i de la crisi política que s’arrossega des del 2018. La inusitada violència d’aquell dia —pitjor que el Kippur de 1973, com va qualificar-lo l’enyorat Joan B. Culla en el seu últim article— ha anat seguida d’un cercle viciós de destrucció i mortaldat sense aturador: la xifra total de morts i desapareguts s’enfila als 65.000, i per bé que el focus del conflicte fins ara ha estat la Franja, on es concentra el gruix de les víctimes, l'escalada al Líban il·lustra els riscos expansius d’una guerra que també involucra el Iemen, Síria, l’Iraq i l’Iran.

L’Orient Mitjà és una regió altament explosiva amb conflictes ètnics i religiosos magnificats pels interessos creuats de les grans potències. En aquest context, l’odi i la violència desmesurada no són estranys, però la incursió massiva en territori israelià que Hamàs va dur a terme per sorpresa dissabte a la matinada marca un abans i un després de gran transcendència que fa convenient aturar-nos un moment a contemplar el quadre general.