Aquest mes d’abril vinent farà 40 anys que es va promulgar la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears, feta a semblança de les que pocs anys abans (1983) s’havien aprovat a Catalunya i a València (aquí denominada ‘Llei d’ús i ensenyament del valencià’). Pareixia un gran pas endavant per a afavorir que la llengua pròpia d’aquestes illes, la catalana, es convertís també en la llengua d’ús normal dins tots els àmbits de la societat, després de més de dos segles de marginació i de 40 de feroç persecució política. De fet, l’aprovació de la llei va crear aquesta il·lusió en tots els sectors socials que estaven preocupats per aquesta qüestió, que esperaven que a partir d’aquell moment l’actitud de les institucions i de la societat en general respecte de la llengua canviàs. Teníem un estatutet d’autonomia que permetia fer una acció decidida i continuada a favor de la llengua, si n’hi havia voluntat, i teníem ja l’eina legal per a fer-la. Passats els 40 anys de la llei, però, la desil·lusió absoluta ha substituït la il·lusió inicial: la llengua catalana no només no s’ha normalitzat gens, sinó que en realitat ha empitjorat en la consideració i presència social, perdent proporcionalitat d’ús entre la població i sent causa de conflicte constant, no per si mateixa, sinó pel menyspreu amb què és vista per gran part dels nous habitants de les Illes, majorment (però no únicament) pels arribats d’altres contrades –pròximes o llunyanes– i per nascuts aquí que no la tenen com a pròpia. Què ha passat perquè aquella llei tan il·lusionant hagi estat tan poc efectiva?