El papa Lleó XIII va dedicar bona part del seu mandat a combatre el que es va anomenar “heretgia americanista”, una tendència catòlica liberal sorgida als Estats Units que acceptava de bon grat la separació entre Església i Estat (que el Vaticà rebutjava) i prioritzava l'evangelització sobre el dogmatisme. Aleshores, en el trànsit del segle XIX al XX, les diòcesis nord-americanes no podien comparar-se, ni en fidels ni en ingressos, amb les poderoses diòcesis europees.

Acaben per fi les especulacions i les travesses. Els 133 cardenals electors es tanquen aquest dimecres a la tarda a la Capella Sixtina, per fer la primera votació. Aquest és un conclave sotmès a una doble pressió: d'una banda, no sembla que hi hagi un gran favorit, cosa que fa esperar diverses rondes fins a assolir els 89 suports necessaris; de l'altra, hi ha certa pressa, perquè ningú vol que una tancada llarga agreugi la sensació de divisió a l'Església catòlica.

L’Església catòlica sempre ha estat dividida. Ja en els primers anys, Pere i Pau van mantenir diferències doctrinals i personals. El cap dels apòstols considerava imprescindible la circumcisió, mentre que, a Pau, l’apòstol dels gentils (que no havia conegut Jesús personalment), la qüestió del prepuci i, en general, la doctrina jueva, li semblava irrellevant. Es van reunir diverses vegades a Jerusalem i van acordar continuar en desacord, cadascú per la seva banda. Les divisions actuals, per tant, no són pas res de nou.

Com més circula aquesta idea anomenada el gran reemplaçament (le grand replacement en francès), més convé llegir Homer. Que Homer existís o no és irrellevant: el que ens interessa és l'extraordinari poder d'un relat al llarg dels segles.

Baruch Spinoza era ateu. Sense matisos: ateu. Però es va haver de cobrir amb la capa del panteisme (quan tot és déu, en realitat no és res) perquè, malgrat que visqués als Països Baixos, un dels territoris més tolerants d’Europa durant el segle XVII, la llibertat d’expressió tenia límits: la blasfèmia constituïa un delicte.

El 1815, Europa estava devastada. Les guerres napoleòniques havien consumit recursos i ànims. La desfeta final del general cors que es va coronar emperador semblava dissipar qualsevol esperança de canvi: el poder seguiria eternament en mans d'absolutistes hereditaris. La revolució de 1789 havia quedat (aparentment) en no res.

Pedro Sánchez és un home enamorat que escriu cartes. Fins aquí normal: l'amor constitueix una biga mestra del gènere epistolar. El més peculiar és que aquest home no dirigeix les missives a la seva estimada, sinó a nosaltres. I mentre ens explica que estima molt Begoña, “una dona treballadora i honesta que reivindica el seu dret a treballar sense renunciar-hi per les responsabilitats del seu marit”, ens explica com en són de malvats els jutges, els “tabloides digitals” i els seus rivals de “la coalició ultradretana”.

Tendim a creure que vivim en una època de grans canvis. En certa manera és així: la tecnologia està transformant el món. Però en assumptes molt importants, potser fonamentals, seguim al segle XVIII. Em refereixo a com organitzem la nostra societat i com ens governem.

Hi ha gent que fa turisme a l'Afganistan. No és res de nou. Certs tipus de turista són immunes al pessimisme i fins i tot a la prudència: creuen que, justament per ser turistes, no els pot passar res. Fa 50 anys hi havia una línia d'autobús que cobria el trajecte Barcelona-Katmandú. Black bus, es deia. Recorria 10.000 quilòmetres i passava per França, Itàlia, Iugoslàvia, Bulgària, Turquia, l'Iran, l'Afganistan (on el passatge, més aviat jove, adquiria provisions fumables), el Pakistan, l'Índia i el Nepal. Què podia sortir malament? Si la memòria no em falla, l'autobús va deixar de fer la ruta perquè se'l van apropiar uns afganesos. No sé què va passar amb els viatgers.

Als primers cristians ni els va passar pel cap identificar-se amb una creu. Hauria estat una autèntica barbaritat. La creu era l'instrument de tortura i execució que havia patit el natzarè i que, durant uns segles, continuaren patint ocasionalment els seus seguidors.

Al meu parer, el català més interessant de l'últim segle va ser Pere Duran i Farell (1921-1999). Jordi Pujol i altres també són interessants, esclar, però, per a mi, menys. Duran i Farell combinava les personalitats de l'empresari i del filòsof, del somiador i de l'enginyer, del buròcrata i de l'agent secret. Tinc la impressió que coneixia tots els secrets d'una Catalunya i una Espanya que en tenien molts, però se'ls va emportar a la tomba.

Recorden la pel·lícula Històries de Filadèlfia? Tracy (Katharine Hepburn), filla gran dels Lord, la família més rica de Pensilvània, està a punt de casar-se per segona vegada. El periodista Macauley Connor (James Stewart) es cola a la festa. En un moment donat, Connor diu: “El plaer més gran d'aquest món és veure els privilegiats gaudint dels seus privilegis”. Els Lord ho tenen tot. Curiosament, cap dels Lord parla d'impostos. Quan es va filmar la pel·lícula, el 1940, els milionaris nord-americans pagaven a Hisenda el 79% dels seus ingressos.

Aquest és un estrany cap de setmana. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s'ha retirat a meditar. Per què? Què decidirà? Quan això s'escriu, divendres, tant els seus fidels com els seus enemics esperen, temorosos i ignorants, conscients que, passi el que passi, les coses no tornaran a ser com abans.

Les ciències socials (història, economia, etcètera) només són, darrerament, instruments de la política. Diguem més aviat la Política, en majúscula: és a dir, les relacions de poder entre grups i individus i les fórmules amb què es distribueixen els recursos. Thomas Piketty no ha estat el primer a demostrar aquesta obvietat.

Crec que un periodista ha d'observar, verificar i explicar, participant tan poc com sigui possible. Em sento incòmode davant algunes peces excel·lents del que es va anomenar Nou Periodisme, perquè s'assemblen massa a aquest gènere literari avui molt difós que etiquetem com a autoficció. Per a un reporter, el pronom jo és com una granada amb l'anella fluixa: un perill.

Vaig viatjar per primera vegada a Ruanda el juny del 1994. Vaig volar en un avió gairebé buit des de Brussel·les fins a Kinshasa, capital del Congo (llavors Zaire) i, després de patir l'habitual extorsió de la policia aeroportuària, vaig agafar un nou vol cap a Goma. Allà, al costat de la frontera ruandesa, es concentraven les tropes franceses de l'Operació Turquesa.

Entre 1945, darrer any de la Segona Guerra Mundial, i 1989, darrer any de la Guerra Freda, hi ha un any vertiginós i decisiu: 1956. El món va canviar en aquell moment. Si es vol comprendre per què el petit Israel és una superpotència militar, capaç d'imposar la seva voluntat (de grat o per força) sobre el conjunt del Pròxim Orient, cal estudiar el 1956. Si es vol descobrir fins a quin punt una crisi imperial pot fer embogir un govern europeu, en aquest cas el de França, cal estudiar el 1956. El nacionalisme àrab va creure que aquell era l'any de la victòria. Després va descobrir que va ser l'any de la derrota definitiva.

Els crims de Jack l'Esbudellador van tenir un enorme impacte en la seva època. Van passar a Londres, llavors capital del major imperi planetari, just quan la premsa popular començava a convertir-se en un fenomen de masses, cosa que ajuda a explicar tanta fama. Avui dia, l'anònim assassí és gairebé un personatge folklòric.

Tinc a mà els llibres de Leo Strauss des de fa més de 15 anys. Els llegeixo amb atenció, els acabo, els recomenço. Segueixo sense entendre gran cosa. Strauss és probablement el pensador més fosc del segle XX. A hores d'ara amb prou feines em sento en condicions d'afirmar que rebutjava la modernitat, que Karl Popper li queia molt malament i que els seus coneixements filosòfics eren aclaparadors. Podria afegir que físicament era clavat a Harpo Marx, cosa que potser resulta desconcertant en un filòsof.

L'horror de Gaza es manté dia rere dia. Assistim en directe a un col·lapse de la humanitat. I mantenim el nostre interès, malgrat l'obscenitat de tanta mort i de tanta brutalitat, perquè som més o menys capaços de comprendre quines forces actuen i quins motius tenen. Tant els qui donen suport a Israel, per la raó que sigui, com els qui se senten propers als palestins poden esgrimir arguments coherents. Potser fal·laços, però coherents.