La família Vigatà va originar un fenomen que avui en dia podria arribar a ser viral. Quatre dels cinc germans que van néixer al tombant del segle XX al petit poble de Torregrossa (Pla d’Urgell) van esdevenir mestres d’escola, una coincidència poc comuna en una època en què predominava l’analfabetisme rural. El cinquè germà, Marcel·lí Vigatà, va ser regidor per ERC i va morir a la guerra.

“Quan tornaré a veure el Nemo?”. Ho pregunta una nena de cinc anys, després d’haver declarat durant molta estona en una compareixença judicial com a víctima de maltractaments. El Nemo és el nom d’un petit gos cavalier que la va acompanyar durant la declaració mentre responia preguntes de jutges, fiscals i advocats. La nena, al sortir, no va comentar res a la seva mare sobre què li havien preguntat. Tampoc del que ella va acabar responent sobre les presumptes lesions. Només volia saber si tornaria a veure el Nemo.

Quan l’aigua és ben calenta dins l’olla, hi posem tres grapats de farigola (al Pallars, en diuen timonets). En un plat, reservem el pa tallat a llesques fines, un ou cru, oli, sal i pebre. Quan la planta ja fa tres minuts que bull, hi afegim l’aigua, ho tapem i deixem reposar-ho una estona abans de servir. Aquesta és la recepta tradicional de la sopa de timonets del Pallars. Sembla que no té cap secret.

Gairebé a quatre hores de viatge en cotxe des de Barcelona i a més de dues, des de Lleida ciutat. L’estació d’esquí de Boí Taüll, a l’Alta Ribagorça, està sempre lluny de tot arreu. Els seus promotors l’anomenen estació de pernoctació perquè poques persones s’atreveixen a anar-hi per un sol dia. “Avui tinc festa i he decidit atansar-m’hi unes hores –assegura un veí de Barcelona, policia de professió, que es passarà més hores al volant del cotxe que amb els esquís posats–. Però em compensa, perquè en dies com avui no hi ha aglomeracions a les pistes i podem esquiar millor que mai”, assegura.

Naim Darrechi (30 milions de seguidors a TikTok) va dir recentment: “Les dones tenen més drets i, per tant, a partir d’ara, soc una dona, perquè a Espanya et deixen canviar de sexe cada sis mesos i només has d’omplir un formulari”.

Àlex Burgaz (Barcelona, 1974) recorda haver agafat una càmera de fotos quan només tenia quatre anys. El seu pare ho va documentar gràficament. A la imatge (maig de 1978), el petit Burgaz apareix amb llàgrimes i agafant amb força l’aparell. Plorava perquè la mare (també a la imatge) l’havia fet marxar a contracor d’una activitat escolar que ell estava fotografiant.

A Almacelles el coneixen com el Quico. En realitat es diu Francesc Pujol i Sabaté, té 58 anys, és pare de tres fills i fundador d’un entramat d’empreses que l’ha convertit en un referent emprenedor. Aquesta setmana, els veïns comentaven el fet que s'hagi convertit en vocal de la junta directiva del Barça de Joan Laporta. Però ningú n’està sorprès. Tothom sap que sol aconseguir el que es proposa. Estava a la llista d'avaladors després de les eleccions del 2021, però no va formalitzar el seu accés a la llotja perquè no complia un requisit clau: l'antiguitat de soci.

“Des que fa tres anys les mestres van obligar el meu fill a anar sense bolquer, no ha volgut utilitzar mai el vàter de l’escola”. Ho diu la Sara, una mare de Lleida que es lamenta de no haver conegut abans els seus drets. Si ho hagués sabut a temps, hauria exigit que els seus dos nens (ara de sis i tres anys) portessin bolquers a educació infantil fins que ho necessitessin. Però no ha estat així i lamenta que s’hagin vulnerat uns drets legítims.

El Servei de Fauna i Flora, ara dins del departament de Territori (abans a Acció Climàtica), ha convocat avui d’urgència els membres del Grup de Treball del Llop per confirmar evidències de la presència de lloba al Pirineu català, un fet que ens apropa a la recuperació d’aquesta espècie al nostre territori. A partir d’unes mostres recollides a l’Alt Empordà al mes d’abril, la Generalitat confirma que l’anàlisi genètica es correspon a una lloba, un fet que tan sols havia passat una vegada més (de forma molt més residual), fa uns deu anys.

Una calor sufocant que aquesta setmana ha fregat els quaranta graus de temperatura al pla de Lleida, cel clar, un sol radiant i pluges inexistents. Aquest és el panorama amb què sorprenentment s’entrena des de dimarts l’equip català d’esquí de fons. Un grup d’una desena d’esquiadors i tres preparadors tècnics han triat aquest estiu el poble de Tarrés, a les Garrigues, per organitzar una de les quatre concentracions de la seva pretemporada.

Les idees (les bones idees) solen triomfar de la forma més inesperada. Quan algun creatiu en planteja una, mai se sap com acabarà. De fet, gran part del seu èxit no depèn d’ell mateix, sinó de factors externs incontrolables.

L’antic escorxador de Sudanell (al Segrià), el mateix indret on fins fa deu anys se sacrificaven porcs, cabres i ovelles, ara és tot el contrari. Ha quedat reconvertit en un espai per protegir, atendre i fins i tot salvar animals, principalment gats i gossos.

Les olives arbequines estan de moda. Els pagesos van vendre-les l’hivern passat a 1,2 euros el quilo, el triple de fa unes poques campanyes; el preu de l’oli verge extra s’ha quadruplicat en els últims quatre anys; els venedors catalans de plançons d’olivera s’estan quedant gairebé sense existències, i, a més, molts productors processen derivats com patés, melmelades i salses per fer encara més calaix. I ara, apareix el primer licor d’oliva.

L’artesania està històricament relacionada amb el treball manual, i molt vinculada amb una tradició heretada dels mestres avantpassats. Cistellers, terrissaires, ebenistes, ferrers, vidriers i teixidors són alguns dels oficis artesans més popularitzats al llarg de la història. Avui dia, una bona part d’aquests mestres reivindiquen un revulsiu que permeti la seva supervivència en un món primordialment tecnificat i que obri les portes a l’experimentació i a la innovació.

Angoixa, estrès, sobreexcitació, frustració, tristesa, ofuscació, eufòria i, fins i tot, ràbia. Els homes poden sentir tota mena d’emocions quan esdevenen pares o ho estan a punt de ser. Emocions que ells reconeixen no haver predit. “Des que em van posar el meu nen en braços, no podria descriure les emocions que tinc”, assegura Moisés Moliner. Fa tan sols deu dies que és pare i encara està digerint què li està passant. “Els sentiments que tinc són molt exagerats, no era com esperava –admet–, és més bonic del que em podia imaginar”.

La cultura de la sidra és patrimoni dels països nòrdics (el Regne Unit, Alemanya i França) o de zones de l’estat espanyol com Astúries, el País Basc, Cantàbria i Galícia. A Catalunya, és purament residual. Ni tan sols existeix cap associació que integri la mitja dotzena de productors que avui comercialitzen aquesta beguda. És, de fet, una activitat que aquí té poc més de deu anys d’història i que alguns veuen com un nínxol de mercat encara per explotar.

El Festival de Pasqua de Cervera, que aquest celebra a la capital de la Segarra la seva 14 edició (del 21 al 30 de març), s’encamina aquesta vegada cap als clàssics dels clàssics. Busca “les mirades que els compositors i intèrprets fan de les nostres tradicions musicals, com s’hi inspiren, les reinterpreten i les transformen, i finalment quin resultat obtenen d’aquestes relectures”, argumenta Jordi Armengol, el director artístic del festival. Es tracta de catorze concerts en sis dies i cinc espais diferents de la ciutat, amb la tradició com a principal fil conductor. “Una bona manera de saber l’estima que un poble té per la seva cultura és observar de quina manera s’encara amb la seva pròpia tradició”, afegeix Armengol.

Desenes de municipis del Segrià i les Garrigues s’han apuntat al carro de la contemplació de la floració dels arbres fruiters. Es tracta d’una iniciativa turística que va idear per primer cop l’alcaldessa d’Aitona Rosa Pujol l’any 2011 per promoure una de les imatges més bucòliques del camp lleidatà. Avui ja són més de cent les activitats repartides per una vintena de pobles de la plana i es mobilitzen desenes de milers de turistes. Ametllers, presseguers, nectariners, paraguaianers, cirerers i, fins i tot, oliveres són alguns dels arbres que ara comencen a esclatar en flor i que permeten a la zona rural lleidatana fer calaix.

“Mira quin un, carai! Tio, però què fas? Però mira aquest nano, mira’l”. Aquestes expressions són d’en Quim Masferrer, en la seva visita a la Granadella (Garrigues) durant el programa El foraster que es va emetre al novembre. El popular actor es va mostrar especialment sorprès veient que un nen de només 8 anys feia rotacions, passatanques, trencacanells, salts de precisió i fins i tot giravolts aeris per sobre del seu cap a la placeta de les Tres Pedres, un dels indrets on el jove granadellenc practica diàriament la seva gran afició, el parkour. Poc després d'aquella aparició a TV3, un dels traceurs més influents de l’estat espanyol, l’aragonès Antonio Mojonero, àlies Shifer WHAT!, s'hi va interessar, el va anar a trobar al poble i va acabar gravant i publicant una entrevista on apareixen practicant aquesta disciplina esportiva, un vídeo de disset minuts que ja acumula unes 100.000 visualitzacions a YouTube.

La legislació vigent en matèria de seguretat laboral, tant espanyola com europea, descriu com han de ser els equips de protecció individual. Aquesta mateixa normativa precisa que aquests equips hauran de tenir en compte “les condicions anatòmiques i fisiològiques i l'estat de salut del treballador”. Però la realitat no sempre és la mateixa.