Estan molt orgullosos d'haver nascut a Torelló i defensen el rock català com si s'hagués d'acabar el món. Sembla que van a la seva bola, però són ultraconscients del que estan fent els seus companys de generació i ho absorbeixen amb una alegria que s'encomana. Dan Peralbo i El Comboi són quatre amics que toquen junts des que eren adolescents; alguns, des que amb 14 anys van formar el grup Els Flipats. El 2021 van guanyar el Sona9 i, després de publicar uns quants EP, aquesta tardor s'han atrevit a publicar el primer àlbum, que es titula, valgui la redundància, Dan Peralbo i El Comboi (Cooperativa Montgrí, 2024). En parlem amb el cantant del grup, Dan Peralbo (Torelló, 1998), que abans de respondre cap pregunta deixa clar: "Jo escric les cançons, però Dan Peralbo no tindria sentit sense El Comboi [Pol Villegas, Aleix Jimmy i Albert Ret Rams]. Som una banda i, per a mi, és la millor banda del món. Anirem sempre junts a tot arreu".

"La sexualitat és íntima, però mai privada; és social, col·lectiva", diu la comunicadora política Laia Mauri (Badalona, 1996). Després de donar-se a conèixer com a articulista, Mauri debuta en la ficció amb la novel·la Cos, camp de batalla (La Magrana), que aborda el desig femení des de la mirada d'una adolescent que descobreix la sexualitat durant els anys de la crisi econòmica del 2008. "M'he anat fent gran a cavall de l'obsessió per agradar i la voluntat tossuda de fer el que em donés la gana", diu la Judit, la protagonista de la novel·la, que intenta fugir de la pressió estètica i altres cotilles socials que l'asfixien.

Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) és home de paraula. El gener passat, durant el concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, quan semblava que ja havia tocat el cel, el cantautor va aventurar-se a doblar l'aposta. "La putada de cantar en català és que a vegades ens quedem aquí. Però ens quedem aquí si volem... M'acompanyaríeu a un concert a Donosti, Madrid o París?", va preguntar Dausà als 16.400 fans que li havien fet confiança aquella nit. La destinació final és el Palacio Vistalegre de Madrid, on actuarà el dissabte 26 d'octubre davant unes 11.000 persones.

Entre els centenars de turistes que passegen pel Parc de la Ciutadella una tarda qualsevol, hi ha una parella camuflada que discuteix un afer d'alta gravetat. Al seu voltant ningú ho sap, però el destí de la màfia xinesa depèn d'ells dos. Pels carrers de Barcelona, avancen silenciosament una sèrie de trames criminals que la gran majoria de ciutadans ignoren. El director i productor Ramon Térmens s'ha atrevit a portar a la pantalla un thriller sobre la màfia xinesa que transcorre a la Barceloneta a plena llum del dia. Societat negra, que s'estrenarà aquest divendres, adapta la novel·la homònima amb què Andreu Martín va guanyar el V Premi Crims de Tinta el 2012. "La màfia xinesa a Barcelona és invisible, però existeix. No és una màfia tan espectacular com les altres, però tots intuïm que opera a Barcelona", explica el director, que va decidir adaptar el llibre de Martín perquè "és un tema que a casa nostra s'ha tractat molt poc".

La Oreja de Van Gogh ha anunciat que Leire Martínez Otxoa deixarà el grup després de 17 anys. Martínez, que va incorporar-se a la banda basca el 2007 com a substituta d'Amaia Montero, ha decidit prendre un camí separat dels altres components del grup, Xabi San Martín (teclats), Pablo Benegas (guitarra), Álvaro Fuentes (baix) i Haritz Garde (bateria). "La decisió ha sigut dura i difícil, però l'hem pres després de molt temps de reflexió i profundes converses en què no hem aconseguit acostar les nostres diferents maneres de viure el grup", ha informat el grup aquest matí en un comunicat a les xarxes socials. "S'acaba una etapa fascinant que tots portarem sempre al cor i que ens ha permès gaudir de la millor professió del món d'una manera somiada", afegeixen. Per ara el grup no ha explicitat si incorporaran una nova vocalista.

"Forjar vincles amb altres cultures ens permet trencar l'aïllament que sentim arran de l'ocupació d'Israel", diu Iman Hammouri, activista cultural palestina i directora del Centre d'Art Popular de Ramal·lah. Des del 9 d'octubre, l'Associació Catalana per la Pau l'ha convidada a Barcelona per posar en marxa un intercanvi artístic amb Catalunya que s'allargarà fins al 2025 i que té com a objectiu acostar la cultura palestina al nostre país. Aquest cap de setmana Hammouri participa a la Fira Mediterrània de Manresa juntament amb el ballarí i coreògraf Sharaf DarZaid, que presentarà l'espectacle Love in the time of apartheid al Teatre Kursaal. A Manresa també fan un taller en què ensenyen a ballar la dabke, una dansa tradicional palestina. L'intercanvi intercultural culminarà la primavera del 2025 amb una actuació conjunta entre dansaires palestins i catalans, que en teoria s'ha de representar tant a Barcelona com a Palestina.

Feia gairebé deu anys que la coreògrafa i ballarina Inés Boza (Pamplona, 1962) no pujava a l'escenari. Des que la companyia de teatre-dansa SenZa TemPo va acomiadar-se el 2016 amb Eden Club, Boza s'ha dedicat sobretot a dirigir i coreografiar espectacles. I també a "fer memòria" d'una trajectòria que abasta més de trenta anys i l'avala com una de les capdavanteres de la dansa contemporània. Si aquests últims anys ha regirat arxius i capses velles, però, "no és pas per fer-ne una recopilació nostàlgica, sinó per entendre millor el present". El salto del ciervo, que es podrà veure a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors els dies 10, 11 i 12 d'octubre, és un espectacle que neix dels records de la coreògrafa, que s'acompanya a escena d'Edurne Arizu, acordionista i compositora de la música de l'espectacle. També hi participen, de manera virtual, les ballarines Núria Guiu, Rosa Romero, Júlia Godino i Alexa Moya, amb qui Boza ha teixit un diàleg intergeneracional. "La memòria no és el passat, sinó el present. I això pot ser bastant polític. Si no t'aculls a l'oblit, pots arribar a comprendre més la vida. La memòria hi és, però és capritxosa, desordenada i has de voler escoltar-la", explica la coreògrafa.

"Ara mateix em sembla insultant parlar d’una possible reconciliació. Si m’haguessis plantejat aquesta pregunta fa dos anys, la resposta hauria sigut més optimista, però avui en soc incapaç", ha dit aquest dimarts al vespre l’escriptor libanès Wajdi Mouawad, davant centenars de persones que han assistit gairebé religiosament a la primera jornada de la Biennal de Pensament de Barcelona 2024 a la plaça Joan Coromines. Des del fenomen d'Incendis, Mouawad s'ha convertit en un dels dramaturgs més estimats a casa nostra. I ho corrobora l'èxit de Tots ocells de La Perla 29, que ha exhaurit entrades al Teatre La Biblioteca durant mesos seguits. Tot i que la conversa a la biennal estava programada des de feia temps, l'escalada de violència al Líban d'aquestes últimes setmanes ha dotat l'acte d'una transcendència especial. A Mouawad l'acompanyaven el director de La Perla 29, Oriol Broggi, i la periodista de l'ARA Laura Serra, que ha recordat que les obres de l'autor libanès "beuen de l'alè dels clàssics, de les èpiques gregues, però ens porten a espais contemporanis en què la història està molt viva i les ferides sagnen".

"Des de finals del segle XX, els professionals que ens dediquem a escoltar el malestar observem amb preocupació que els que ens consulten han deixat de poder relacionar el seu patiment amb cap causa. Senten angoixa, insomni, irritabilitat, tristesa, desgana, experimenten problemes en les relacions socials, s'autolesionen, es deprimeixen, però no poden atribuir aquests malestars a cap circumstància biogràfica o social que els pertorbi". Aquesta constatació clínica és el punt de partida de Sin relato. Atrofia de la capacidad narrativa y crisis de la subjetividad, el text amb què la psicoanalista i escriptora Lola López Mondéjar (Molina de Segura, 1958) ha guanyat el 52è premi Anagrama d'assaig i que arribarà a llibreries el 9 d'octubre.

Sota la Rambla, a uns cinquanta metres de profunditat, s'amaguen litres i litres d'aigua dolça. No ho saben gaires barcelonins, però fa uns set mil·lennis el centre de Barcelona estava ocupat per la llacuna de Cagalell: uns aiguamolls de 20 hectàrees que s'estenien per on ara hi ha Sant Pau del Camp, el carrer Avinyó i la plaça de la Gardunya. Cap al final del neolític, pels volts del 4500 aC, la primera comunitat sedentària de la zona va assentar-se al voltant d'aquest llac. I amb el pas del temps, a mesura que es va anar construint la ciutat al damunt, l'aigua va quedar soterrada en bosses freàtiques.

Explica la llegenda que molts segles enrere, mentre una dona caminava pel bosc, va topar amb una cova d'on sortia el crit d'una criatura. Dins la cova va trobar una goja que sostenia un nadó en braços i, tota preocupada, plorava perquè no podia alimentar-lo. La dona es va endur el nen per alletar-lo durant un any i, en recompensa, la goja va atorgar-li favors màgics. És una de les llegendes que ha recollit aquests últims anys el dramaturg i director Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978), que des que viu a Girona s'ha anat interessant per "les narracions i les cançons orals" de les comarques gironines. "Vaig coincidir amb la gent del Càntut el 2022, en l'entrega dels Premis Nacionals de Cultura, i vaig pensar que estant tan a prop estaria bé fer alguna cosa junts", explica Casanovas.

"És emocionant sentir que ets la baula d'una cadena, que abans teu va haver-hi gent i també n'hi haurà després; que formes part d'això durant una època però un dia te n'aniràs i arribarà gent nova", diu l'actriu Emma Vilarasau al vestíbul de La Villarroel de Barcelona. Al seu costat, Marta Marco i Emma Arquillué es miren emocionades, amb una certa solemnitat. Saben que l'ocasió ho mereix. Gairebé vint anys després d'estrenar Un matrimoni de Boston a l'Espai Lliure, el director Josep Maria Mestres s'ha proposat fer-ne una nova versió, que es podrà veure del 4 al 6 d'octubre al Teatre Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta, i del 12 d'octubre al 17 de novembre a La Villarroel.

"Ha vingut tot Déu o què? Hi ha penya banyant-se a la platja i tot. Mireu, mireu, la penya d'allà darrere arriba fins a Andorra", bromejava el cantant d'Oques Grasses, Josep Montero, cap a la mitjanit d'aquest divendres, assenyalant una massa de públic que s'estenia per tota la platja del Bogatell de Barcelona. No li faltava raó: milers i milers de persones, tantes que fins i tot feia mitja basarda, van acostar-se a l'escenari Mediterràniament d'Estrella Damm de la Mercè per acomiadar l'estiu amb eslògans com "que sigui èpic", "vull petar-ho" i "jo gossejo sola". Després del comiat de Zoo, Oques Grasses és l'únic grup català de la dècada del 2010 que es manté dalt de l'onada, que ha convençut les generacions que pugen al ritme de la música urbana sense deixar enrere els seguidors més avesats a les trompetes d'Un dia no sé com (2012) i You Poni (2016). I amb el concert de divendres la nit, per ara el més multitudinari de les festes de la Mercè, els osonencs van demostrar que no només no han perdut gens de pistonada, sinó que, de fet, són més populars que mai.

El Teatre Nacional de Catalunya obrirà la programació de la Sala Gran, del 26 de setembre al 27 d'octubre, amb un musical en català, de grans dimensions i amb un equip artístic local. Ànima, en què participen una vintena d'actors i una orquestra de deu músics. És una de les grans apostes de la nova temporada del teatre, que vol potenciar "la creació pròpia i contemporània", segons la seva directora, Carme Portaceli. De fet, serà la primera vegada que un musical inaugurarà la temporada de la Sala Gran. "El nostre patrimoni són els nostres artistes", diu Portaceli, que considera que "aquest musical explica la història de tantes i tantes dones que han hagut d'apartar-se del camí que els havia assignat la societat per poder desenvolupar-se en la professió que volien exercir".

Semblava que el dia no havia d'arribar mai. Després de mesos fent bullir l’olla, Dagoll Dagom va estrenar aquest dijous al vespre l'últim muntatge de Mar i cel. Era l'esdeveniment més esperat de l'any, si més no de les arts escèniques del país, i les llargues cues a l'entrada del Teatre Victòria ho van corroborar des de mitja tarda. Tothom hi era: joves i veterans, artistes i empresaris, cares conegudes i càrrecs polítics. Van desfilar pel vestíbul actors com Àgata Roca, Jordi Martínez, Diana Gómez i Elena Gadel (que va interpretar el paper de Blanca el 2003), però també personalitats d'altres àmbits, com la periodista Elisenda Carod, el meteoròleg Tomàs Molina i el mag Antonio Díaz (propietari del Teatre Victòria), per dir-ne només alguns noms. No hi van faltar, tampoc, la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila. Els grans protagonistes de la nit, però, van ser els aplaudiments: un públic molt participatiu va ovacionar totes i cadascuna de les escenes, sobretot les que incorporaven números musicals fàcilment reconeixibles.

El desembre del 2022, la directora i dramaturga Xantal Gabarró va proposar a Amanda Forcadas, Ana Cortiñes i Mariam Bahous que l'acompanyessin a Jenin, al nord de Cisjordània. Malgrat tenir històries de vida completament diferents, totes tres eren dones de classe obrera que vivien al barri del Raval. A Jenin van conèixer Rania Wasfi i Israa M. Awartani, dues dones palestines que treballaven al camp de refugiats de la ciutat, així com el director artístic de la companyia The Freedom Theatre, Ahmed Tobasi. D'aquella trobada va néixer Jenin feat. Raval, un projecte de teatre documental de La Material Teatre i The Freedom Theatre que compta amb el finançament del Servei Civil Internacional i que, fins al 22 de setembre, es podrà veure per segon cop al Teatre Tantarantana. "El Raval i Jenin són dos territoris en disputa", explica Gabarró, que ressalta que no han caigut en "comparacions odioses", sinó que a través de les històries de les cinc dones aborden qüestions com "l'arrelament a l'espai físic, el sentiment de pertinença a un lloc, la capacitat de resistència i la construcció del gènere en dones que han crescut en contextos desfavorables".

"Com es diu compàs en anglès?", pregunta Kike Bela, amb el baix penjat a l'esquena. "Measure", respon el trompetista Mark Cunningham. El percussionista Jang Do-hyuk tradueix la conversa al coreà perquè l'entengui Yun Eun-hwa, que està asseguda al fons de la sala d'assaig de la fàbrica de creació Fabra i Coats, a Barcelona. Completen l'estampa el baixista Ham Min-hwi, el bateria Pau Rodríguez (conegut pel grup Za!) i el guitarrista Lluís Rueda (que temps enrere va formar part d'El Petit de Cal Eril). Encara que costi de creure, el trio coreà Dongyang Gozupa i la banda barcelonina Blood Quartet es comuniquen a la perfecció, malgrat el xampurreig de llengües i la distància cultural que els separa. "Gairebé no ens coneixem, no sé pràcticament res de la seva vida personal, però la música és un llenguatge comú que ens uneix", explica Do-hyuk. "Tocar amb els Dongyang Gozupa ens ha tret de la zona de confort; ens ha fet venir ganes de viatjar i provar nous instruments", afegeix Bela.

Una església en ruïnes ocuparà l'escenari del Teatre Poliorama des d'aquest dimecres, 18 de setembre, fins al 13 d'octubre. Antonio Banderas i Emilio Aragón presenten un nou muntatge de Godspell, un clàssic de la comèdia musical nord-americana dels anys 70. Tot i que va néixer com un projecte universitari, aquest espectacle de Stephen Schwartz i John-Michael Tebelak va aterrar de seguida als circuits teatrals alternatius de Nova York i va consagrar-se com un dels musicals juvenils que no passen de moda. Després d'estrenar el muntatge al Teatre del Soho Caixabank de Màlaga "amb les entrades exhaurides durant molts mesos" –segons ha explicat el productor teatral Toni Albaladejo, un dels socis del Poliorama–, la companyia arrenca a Barcelona una gira estatal amb un nou repartiment, encapçalat per l'actor barceloní Andro Crespo.

Poc després de fer trenta anys, l'actriu Raquel Camón (Girona, 1984) va rebre un diagnòstic que li va canviar la vida. Va anar al metge perquè s'ofegava, li feien mal les articulacions i estava més cansada que de costum. Al cap de pocs dies va descobrir que patia sarcoïdosi pulmonar, una malaltia minoritària que a Europa afecta només 15 de cada 100.000 persones, sobretot dones d'entre 25 i 40 anys. "Jo havia sigut sempre molt sana i, de cop i volta, em vaig trobar que estava a la flor de la vida i no podia fer ni dos passos seguits", explica Camón, que fins aleshores no havia sentit a parlar de la sarcoïdosi pulmonar.

Contra tot pronòstic, les llàgrimes van escassejar ahir a la nit al Palau Sant Jordi de Barcelona. René Pérez Joglar, àlies Residente, va obrir la gira mundial de Las letras ya no importan amb un concert inesperadament combatiu, allunyat del melodrama confessional que predomina en les cançons del nou disc. El raper de versos esmolats, compromès amb totes les causes possibles, va guanyar la partida al baladista entristit pel pas del temps i vençut per l'amargor de la indústria musical. Amb un muntatge visualment exquisit, molt ben escortat per una banda que lideraven la cantant Kianí Medina i la violoncel·lista Helen Newby, Residente va aixecar durant dues hores un espectacle de dimensions gairebé simfòniques, remant una mica a contracorrent en un món, el de la música urbana, que massa sovint basa els directes en interpretacions enllaunades.