El 2017, el crític teatral Marcos Ordóñez, després de veure #Lifespoiler a la Sala Flyhard, on Bruna Cusí i Vicky Luengo compartien cartell, va predir que les dues actrius arribarien lluny. No es va equivocar. Bruna Cusí (Barcelona, 1986) està protagonitzant una carrera ascendent brutal en el món audiovisual, que ja l'ha portada a rodar lluny de casa. Per si això fos poc, aquest 2025 estrenarà cinc pel·lícules, cosa que es diu de pressa: la producció alemanya Islands i les catalanes Balandrau, Frontera, Un altre home i Pizza movies. Ha fet un curt a França i ha viatjat a Corea. Però, per a ella, tot va començar el 2017, quan va estrenar en un sol any Incerta glòria i Estiu 1993. Tenia una important carrera teatral al darrere, però ara l'escena ha quedat una mica en un segon pla.

Sense fer gaire soroll, Paula Malia (Barcelona, 1990) s'ha convertit en una actriu imprescindible dels nostres escenaris. En les últimes dues temporades, ha passat tres vegades per la Sala Gran del TNC (Els Watson, Ànima i L'aranya) i una per la Fabià Puigserver del Lliure (La nostra ciutat). Els directors amb qui ha treballat en diuen meravelles, i en destaquen la generositat, l'entrega als assajos i la capacitat de treball. A la pantalla petita, a més, aquest 2025 ha estrenat la quarta temporada de Valeria (Netflix), on hi és des de bon començament en el paper de la Carmen. Però la història de Malia comença fa més d'una dècada, en un tren Barcelona-Terrassa, amb dues companyes de classe, Bàrbara Mestanza i Paula Ribó (Rigoberta Bandini), amb qui formaria The Mamzelles.

Hi ha pocs actors o actrius que hagin guanyat un Gaudí i un Butaca el mateix any. Enric Auquer (Rupià, 1988) ha aconseguit aquesta temporada el Gaudí com a actor secundari per Casa en flames, i el Butaca al millor actor per El día del Watusi. Té un Goya, uns quants premis Feroz, un altre Gaudí... Sent una passió desfermada pel teatre, fins al punt de posar en risc la seva salut, però el que més li agrada és acompanyar els seus dos fills en bici a l'escola. És exigent i no té por d'assumir reptes.

Blanca Bardagil recorda perfectament el dia que va anar a veure Els pirates al Teatre Victòria. Era a finals dels anys noranta i tenia deu anys. Va tornar a casa, a Vic, cantant dins el cotxe. I, acte seguit, va procedir a demanar als pares que li compressin els VHS de Mar i cel, Flor de nit i tot el que havia fet abans aquella companyia anomenada Dagoll Dagom i que ja ha oblidat quantes vegades va mirar. Ella era aleshores la nena que es convertiria en dramaturga i estrenaria Ànima al TNC el setembre passat, la nena que s'enamoraria del musical i que somiava a fer-ne algun, algun dia. Era el futur.

Miki Esparbé deu ser un dels actors més trempats de Catalunya. Ell diu que és un bon treballador d'equip, que li agrada estar amb gent. En els últims anys, l'hem pogut veure a grans èxits, com l'obra L'illa deserta (La Villarroel, 2023), i a les sèries Smiley (Netflix, 2022) i La chica de nieve (Netflix, 2023), entre d'altres. El 2025 serà important per a la seva carrera, ja que estarà a Madrid fent l'obra Los nuestros, i estrenarà dues pel·lícules en català: Wolfgang, de Javier Ruiz Caldera, i Frontera, de Judit Colell. El seu any d'arrencada decisiu, però, va ser el 2013, quan va participar en una pel·lícula i en una obra de teatre que van canviar la seva vida.

Què hauria estat dels Beatles sense George Martin, el seu productor? O de Gabriel García Márquez i el boom llatinoamericà sense Carmen Balcells, la seva agent literària? O dels Rolling Stones sense Andrew Loog Oldham, el seu mànager? O d'El padrí sense l'icònic cartell de S. Neil Fujita? Segurament, els artistes serien igual de bons, però potser no haurien arribat tan lluny. I és que, quan parlem de cultura, hi ha molta gent que treballa perquè músics, escriptors o actrius i actors volin encara més alt.

Ha estat Hamlet, el Raskòlnikov de Crim i càstig, Enric V, el Vladímir de Tot esperant Godot... Pol López, amb 40 anys, pot presumir que és dels pocs actors de la seva edat que ha viscut del teatre, sense haver de buscar-se la vida en la selva de l'audiovisual, el cine i les sèries. La seva participació a Suro, la pel·lícula de Mikel Gurrea que li va fer guanyar el Gaudí a millor actor, va canviar el seu punt de vista. Acaba de posar-se en la pell d'Emilio Trashorras a la sèrie Nos vemos en otra vida, aquest estiu ha estrenat Llobàs, film de Pau Calpe, i la primavera passada va rodar La furgo, d'Eloy Calvo. Però no abandona el teatre. Després d'estrenar al Grec, el tindrem aquest desembre al Lliure fent d'Alcestes a El misantrop de Molière i de gira amb Mal de coraçon, el muntatge de la seva companyia, la Solitària, que va estrenar l'any passat al TNC.

No tenia ni deu anys i Nausicaa Bonnín ja havia pujat a un escenari. Coses de ser filla d'un dels popes del teatre català de la segona meitat del segle, l'enyorat Hermann Bonnín. Però no sempre ha estat fàcil la seva vida com a actriu. Ara, quan frega la quarantena, porta uns anys pletòrics. Acaba de fer de Hedda Gabler i de participar en la sèrie Això no és Suècia; d'aquí a uns mesos estrena les pel·lícules La infiltrada i Molt lluny. I aquest estiu roda amb Javier Ruiz Caldera i se'n va al Danubi a seguir treballant. Poca broma.

Nascuda a Palma, Victoria Luengo és totalment barcelonina de formació. A la capital catalana va obrir-se camí en el sempre relliscós món del teatre i va aixecar una dotzena de muntatges abans de partir a Madrid. Poca broma... Ara fa més d'un any que triomfa amb un monòleg de premi, Prima Facia. L'actriu interpreta l'advocada Tessa Ensler, la història de la qual, ens confessa, la va fer plorar quan va fer-ne la primera lectura. La trama gira al voltant d'una agressió sexual. Representa l'obra aquest dissabte –7 de desembre– al teatre Principal de Palma.

És un dels actors més en forma d'aquest país: li plouen premis i no para de treballar. Però manté els peus a terra i recorda que ell, com Eugenio, també va començar al Llantiol.

Ho diu ell mateix. Joel Joan és “un personatge”. Fa vint-i-cinc anys, amb Jordi Sánchez, va estrenar una de les sèries icòniques de la història de TV3, Plats bruts. Va durar quatre temporades i va marcar, sens dubte, un abans i un després. Avui, dues dècades i mitja més tard, l'actor, director, guionista, dramaturg i productor mira enrere sense ira, conscient d'on era i on és avui. Ha estat impossible ajuntar-lo amb el seu antic partenaire. No els venia de gust, simplement. No estan fets per a la nostàlgia.

Aina Clotet porta tota la vida dedicada a la interpretació. Va començar quan era tot just una nena, a Estació d'enllaç (TV3), i des d'aleshores suma prop d'una cinquantena de títols. En els últims anys, però, ha decidit fer un tomb cap a la creativitat, ja sigui agafant la càmera o escrivint guions. La sèrie Això no és Suècia, que ha estat un èxit a casa nostra i ara comença a emetre's a diferents països europeus, serà l'encarregada d'inaugurar el 6 d'abril la secció oficial a competició del Canneseries. Aquesta ficció ens l'ha mostrada en tots els papers que desenvolupa avui dia: actriu, directora, guionista i productora. Voldria tenir més vides, diu, però el que més desitja és seguir treballant i poder anar a buscar els seus fills a l'escola.

 Res no se li resisteix, a l'actor terrassenc. Tragèdia, comèdia, melodrama, monòlegs, clàssics, contemporanis... Pere Arquillué, als 56 anys, porta més de tres dècades dalt dels escenaris i encara, diu, manté la il·lusió i prou ingenuïtat per dedicar-se a un ofici tan exigent, sobretot quan et passes el dia fent d'algú altre. Sempre diu que aquells anys a la companyia del Teatre Lliure d'Àlex Rigola, la primera dècada del segle XXI, van suposar un abans i un després, quan va poder recórrer món amb multitud de textos en català. Arquillué és una bèstia de l'escena, que també s'ha provat com a director i manté una productora petita, molt enfocada a la joventut. Ell és sinònim de teatre català, de contemporaneïtat, de gosadia. Sap que si es compromet amb un projecte, té molts números que surti. Per aquest motiu tria molt i tria bé. L'actor forma part de la memòria popular gràcies a tot el teatre que ha fet, però també a les sèries de sobretaula de TV3, de Secrets de família a La Riera. Ara ha acabat una pel·lícula sobre la família Pujol, però no en pot parlar.

“Avui dia, els productors privats catalans ja no llegeixen teatre estranger perquè ja ens tenen a nosaltres”. Qui afirma això és Sergi Belbel, un dels autors i directors que més ha fet per la dramatúrgia catalana, no sols a nivell local. Fa trenta anys que es belluga pels escenaris europeus i sap de què parla. També ha dirigit molts companys seus i és capaç de fer una radiografia d'aquesta comèdia teatral catalana que s'ha enlairat, tant a nivell de públic a casa nostra com si parlem d'internacionalització.

Argentins

Mariano Tenconi és el tercer director i autor argentí que col·labora amb T de Teatre. Des que van aterrar amb Homes! a Buenos Aires a finals del segle XX, la relació amb el teixit teatral de la ciutat ha estat molt fluïda. El 2007 van comptar amb Javier Daulte per Com pot ser que t'estimi tant. El 2015 van enrolar Ciro Zorzoli per tirar endavant Premis i càstigs. I ara li arriba el torn a Mariano Tenconi. El va descobrir per a elles el seu productor, Daniel López-Orós. “Fa uns personatges femenins molt potents i té un món molt especial, amb humor i un rerefons tràgic”, indica Pérez. Duch deixa clar que “és una gran aportació perquè treballa d'una manera molt diferent i, alhora, molt igual: ens fa créixer com a actrius, com a companyia”. Pla assegura que la barreja d'humor i poesia és el que més els agrada.

]]>

Hi ha una cita atribuïda a Stanislavski, referida als joves intèrprets, que té més d'un segle i que no caduca: “Actors joves, temeu els vostres admiradors! Apreneu a temps, des de les primeres passes, a sentir, entendre i estimar la veritat cruel sobre vosaltres mateixos. Descobriu qui pot dir-vos la veritat i parleu del vostre art només amb aquells que poden dir-vos la veritat”. I és que, d'uns anys ençà, ser jove torna a ser un gran valor en el món de la interpretació, sobretot gràcies a la gran quantitat de sèries i pel·lícules que es produeixen amb la irrupció de plataformes com Netflix, Prime, Filmin o HBO.

]]>

Moisès Sala és conscient que la música no pot substituir el material quirúrgic en un lloc que ha patit una guerra, ni la roba d'abric on la gent dorm a la intempèrie, però sap que cantar és un acte íntim i que “cantes quan estàs bé”. Ho ha vist amb els seus ulls allà on ha anat a donar un cop de mà, a l'Índia, Madagascar, el Perú i, fa unes setmanes, Malawi, on va estar dues setmanes a Kapiri gràcies a la col·laboració que manté amb l'ONG catalana Active Africa. Per això Sala continua voltant amb un munt de temes gòspel a la maleta i unes ganes tremendes d'envoltar-se de persones que necessiten cantar.

]]>