L’aparcament és un descampat de terra enorme, ple de pols que aixequen els cotxes en arribar. Quan la pols s'esvaeix, deixa al descobert jocs de punteria i diverses atraccions de fira, de colors i llums que s’enlairen uns quants metres cap al cel. Aquesta gamma d’estímuls visuals –una mica de pel·lícula– es complementa amb una alternança entre reggaeton i música norteña mexicana, una capa transparent i sonora que envolta centenars de persones, la majoria vestides amb botes vaqueres, barrets, pantalons texans i camises de quadres. Se senten converses en espanyol, anglès, o una barreja de les dues llengües. Perquè som a Mèxic, però a poc més de dues hores en cotxe dels Estats Units. 

Liverpool, 1912. Un jove Abelardo Cesare Cardini s’endinsa en un gran vaixell. Està a punt d’emprendre un llarg viatge que el portarà lluny del Regne Unit, cap a Montreal, al Canadà. Amb poc més de 16 anys, ja fa un temps que ha abandonat la seva Itàlia natal per treballar en diferents hotels d’Europa. Llavors no té ni idea que uns anys més tard serà el creador d’una amanida que es farà famosa a tot el món i que portarà el seu nom: l’amanida Cèsar, originalment Caesar, que encara avui dia tothom coneix.

“Mira”, em diu la Thelma, i amb les puntes dels dits toca les fulles d’un arbre que està al costat del camí per on avancem. “Aquestes fulles curen el mal de cap. Te'n poses una al front i baixa el dolor”. La Thelma Pamela Pérez és la líder tradicional de San José de Tecate, un petit poblat kumiai, on ara quinze famílies tenen les seves petites cases, moltes fetes de cartró, fusta o làmines, enmig de camps, d’herbes altes i frondoses.

El temps sembla suspès, com si fos una capa de pols sobre el paisatge d’aquesta terra del nord-oest mexicà. Una capa que protegeix de l’explotació humana algunes plantes i animals que només existeixen aquí. I, enmig d’aquest desert encara força verge, flanquejat a esquerra i dreta pels litres d’aigua del mar de Cortez i l'oceà Pacífic, hi ha un santuari de balenes grises on els cetacis, la població local i els turistes semblen haver aconseguit un equilibri que s'acosta a la simbiosi.

El sol cau dens, quasi en vertical, sobre el riu Isabela mentre el Juandelin s’acosta les mans a les orelles i s'hi fica un parell de monedes perquè no li entri aigua. És vora la una del migdia i la temperatura és alta en aquest racó de l’interior de la República Dominicana. L’home inspira, omple d'aire calent els pulmons i se submergeix sota el groc de l'Isabela. Passen entre deu i quinze segons. Primer emergeixen unes bombolles fresques que brillen amb el reflex de la llum i després el cap del Juandelin i la seva mà amb una pedra que tira ben lluny.