Jaume Giró trenca a l’ARA el seu silenci sobre el Barça, quatre anys després d’haver decidit no entrar a la junta directiva del club, malgrat haver fet tota la campanya electoral basada en la prioritat de reduir l’endeutament del club i recuperar el patrimoni.

Ara que els vents són ja més favorables és potser el moment de dir –sense semblar un oportunista– que el que ha fet més fràgil l’entrenador del Barça, Xavi Hernández, és presentar-se sistemàticament com a víctima de forces fora del seu control. Els àrbitres, l’estat de la gespa, els recursos econòmics del club, els mitjans de comunicació, les lesions o l'entorn.

Avui a Catalunya assistim a un lliscament, inquietant, de la política petita a la política empetitida. A la política petita li correspon la gestió de qüestions importants no estratègiques. La política empetitida, al seu torn, és la versió pobra i contrafeta de la política petita. És una política gremial, gesticulant, superficial i, en molts casos, irresponsable. És una forma d’erosionar —encara més— la dignitat d’una activitat que, per a mi, és la més honorable que existeix en una societat. Posaré només dos exemples recents de política empetitida.

El passat 29 d’abril –el dia de les oposicions–, tretze mil cinc-centes persones van llevar-se amb el sentiment que aquell dia se la jugaven, i van anar al llit amb el sentiment que els l’havien jugat. El que sobre el paper es podia considerar com una bona iniciativa política, en la pràctica va ser un desgavell i un exemple d’incompetència.