Els cinc assajos que conformen Per què alguns homes odien les dones? han estat escrits al llarg de més de mig segle de carrera de l’escriptora Vivian Gornick (Bronx, Nova York, 1935). Novaiorquesa il·lustrada, cronista de la intimitat i feminista nonagenària amb referents clars com Natalia Ginzburg, l’autora opina que l’única manera que l’amor romàntic tingui èxit és acceptar l’altre en tot el seu ésser, més enllà del potencial sexual que pugui tenir. La tria de textos que conforma Per què alguns homes odien les dones? explora les vides i les trajectòries artístiques d’escriptores com Joan Didion, Paula Fox o Margaret Drabble, i també d’escriptors com Henry Miller, Philip Roth, Louis-Ferdinand Céline, Saul Bellow o Norman Mailer, misògins de bandera. En paral·lel, Gornick reflexiona sobre el feminisme dels 70 als Estats Units, el seu vincle amb els afers literaris, la tasca complexa de fer-se un lloc en el camp intel·lectual d’aquell moment, l’amistat entre dones, l’art d’escriure històries i l’escriptura de cartes.

Teresa o la vida amorosa d’una dona, publicada l’any 1932 a Llibreria Catalònia –el mateix any que apareix Soc una dona honrada? de Mercè Rodoreda, on un dels tres narradors també es diu Teresa–, va ser l’única novel·la escrita per Carme Montoriol i Puig (1892-1966), una autora polifacètica que en el seu temps va tenir un ampli reconeixement però que, fins a data molt recent, ha estat gairebé oblidada per la historiografia més canònica. L’editorial Brau en va fer una primera reedició l’any 2021 i li va donar nova vida a la novel·la, i ara Adesiara n’aporta una altra amb una lluminosa i extensa introducció de Neus Real i coberta de Francesc Vayreda. Montoriol va ser una artista completa avançada a l’època, pianista i dramaturga d’èxit, primera traductora dels Sonets de Shakespeare l’any 1928, compromesa amb la causa de la República i activista amb la lluita feminista dels anys 30 del segle XX.

A La cerimònia, Sayaka Murata (Inzai, 1979), una de les escriptores més interessants del panorama narratiu japonès, ha decidit reflexionar sobre el concepte de normalitat. Humor i fantasia es combinen en una escriptora entestada a defensar la diferència, les persones que no encaixen en una societat plena de normes prefixades, sovint estúpides. Temes com la família, l’amistat, el sexe, la solitud o l’egoisme planen pels contes de l’autora del bestseller La noia de la botiga 24 hores (2016), uns motius que analitza des d’una mirada tenyida d’estranyesa i de grotesc.

La vall de les Flors, de Niviaq Korneliussen (Nanortalik, Groenlàndia, 1990), és un relat potent i cru que s’erigeix en un crit de denúncia al silenci que envolta els nombrosos suïcidis que es produeixen sense aturador a Groenlàndia. En aquest sentit, el gel esdevé un símbol del poder destructor que té en la salut mental dels habitants de la zona.

Guanyadora del premi Booker 2024, Orbital, de Samantha Harvey és la història de sis astronautes que giren a bord de l’Estació Espacial Internacional en una missió rutinària. Aviat es comencen a fer preguntes metafísiques sobre els habitants del planeta blau. Entre la ciència-ficció i la ficció filosòfica, Harvey fa un dibuix literari en què demostra un domini excepcional d’un llenguatge que aviat es transforma en prosa poètica fatigant. Sí que és veritat que, davant d’un tema tan humà com la vida —la pròpia, la dels altres i la de tothom— potser el focus hauria d’haver estat més directe, més proper, i no tan basat en el lluïment literari de l’autora. És el debat de sempre: l’estètica de les paraules o la connexió amb el lector? ¿L’expressió o la comunicació?

La història de la Isabel i en Simon (Bell i Sigh) que, mig any després de conèixer-se, decideixen abandonar la convenció de la ciutat —Dublín—, canviar de vida i traslladar-se a una casa aïllada del camp irlandès amb els seus gossos (en Voss i en Pip), està narrada amb tanta espiritualitat per Sara Baume a Set campanars que enamora. La calma d’aquesta nova vida envoltada de rituals d’una parella de solitaris inadaptats és la força que travessa les estacions (els sons, les olors, la flora i la fauna locals canvien) i fa reduir cada dia l’interès dels protagonistes pel món exterior: només van a ciutat per comprar, a contracor, amb barrets i ulleres. Un confinament voluntari de vuit anys que els portarà a l’autoconeixement radical.

Trist tigre és un text híbrid entre la ficció i l’assaig, entre el dietari i la novel·la; un relat dur, poderós i actual basat en els abusos sexuals que, de petita, va patir la narradora en primera persona per part del seu padrastre, descrit pel psiquiatre del procés judicial com un "pervertit narcisista amb tendències sàdiques". Guanyador del premi Fémina 2023 i escrit per Neige Sinno (Vars, 1977), Trist tigre analitza el perquè de la violència sexual cap a menors, què passa per la ment del botxí. Per lluitar contra els monstres del passat i els que apareixen en el moment de ser mare, aquesta dona utilitza les armes amb què s’ha format: les de la literatura. Però, com afirma la mateixa autora, ni l’art ni la literatura salven ningú d’una experiència traumàtica com l’incest.

Els somnis, les esperances i la resistència dels que no encaixen en un món intolerant amb la diferència són tres dels eixos de la nova novel·la de Paul Harding (Beverly, 1967), Un altre edèn. Inspirada en uns fets reals del 1912 a l’illa de Malaga, davant de la costa de Maine, la novel·la de Harding també és una història de racisme i gentrificació turística a l’illa de les Pomes –dita així en homenatge als arbres que van plantar el 1873 la primera parella que s’hi va instal·lar, Benjamin Honey, que havia estat esclau, i Patience, la seva dona irlandesa–. Cent anys després, els descendents dels primers pobladors encara hi viuen, pobres i afamats, però feliços i protegits, fins que són assetjats per les autoritats del continent, la gran civilització que vol fer neteja ètnica. Harding transforma la crònica historicista en poesia fragmentària. Per desgràcia, no busca el desafiament estètic, té un estil de prosa una mica antiquat i un simbolisme bíblic feixuc (la narració descriu la vida quotidiana dels illencs, però comença amb un diluvi digne de Noè). Amb tot, però, la narració és sòlida i s’adapta a les normes del gènere de la novel·la històrica.

En to desenfadat i amb un humor descordat que recorda l’obra de Sally Rooney, Caroline O’Donoghue –escriptora, periodista i presentadora irlandesa de l’aclamat pòdcast Sentimental Garbage– narra a El factor Rachel la relació iniciàtica entre una universitària enamoradissa de classe mitjana i un noi de classe obrera que juga amb la seva sexualitat poc definida durant la crisi econòmica de 2008. Un doble bildungsroman de quan "tendeixes a viure en absoluts" i busques noves velocitats.

La colònia és una novel·la fascinant entre el realisme, la sàtira i la faula moral sobre la convivència complexa entre un pintor londinenc i els noranta-dos habitants de la petita i rocallosa illa irlandesa on ha desembarcat l’estiu de 1979. Candidata al Premi Booker i finalista de l’Orwell Prize i de l’Irish Book Award, descriu la peripècia del senyor Lloyd, un pintor que vol emular l’aventura exòtica del gran Gauguin i que està decidit a viure l’experiència illenca de la manera més autèntica i genuïna que pugui. Tot amb l’objectiu de captar la llum i la calma del llogarret i poder pintar els penya-segats que conformaran la gran obra que rellanci la seva carrera artística actualment en decadència com el seu matrimoni.

La prosa lírica d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941) toca la identitat, tant personal com col·lectiva, el discurs d’un feminisme radical i les complexitats de les relacions humanes. Ara publica la novel·la Crideu la mort errant, digueu-me on va –el primer manuscrit de la qual ja té una dècada–, un retorn deliciós a la narrativa després de 15 anys, molts premis i una dedicació quasi exclusiva a la poesia.

Interior Chinatown, de Charles Yu (Los Angeles, 1976), és una original barreja de gèneres plena d’humor, un relat experimental i al·legòric que explora qüestions fondes com l’assimilació cultural, el preu de l’ascensió social, la cultura pop, la immigració, l’ansietat paralitzant, la fugida dels papers que ens veiem obligats a jugar i els estereotips racials. La pregunta clau del llibre de Yu és: la raça realment ens condiciona a no poder aspirar a res millor?

L'escriptora i assagista palestina Adania Shibli (Galilea, 1974), censurada a la Fira del Llibre de Frankfurt perquè tota bona obra d’art incomoda els de dalt. El llibre tracta de la violació i l’assassinat d’una jove beduïna per part de les tropes israelianes i combina dos narradors: un psicòpata israelià amb un còlic que li engrapa l’estómac, una contracció a l’esquena i una picada a la cuixa, i una detectiva amateur palestina amb trets autistes. El resultat és una novel·la de protesta sobre els límits de l’empatia i la necessitat de corregir els errors i el desig de rectitud amb l’objectiu primer de donar veu als sense veu.

Coragre, de la cèlebre guionista i productora de cinema Nora Ephron (1941-2012), és una novel·la basada en el matrimoni i el divorci de la mateixa autora amb Carl Bernstein, el seu segon marit, periodista polític que va investigar el cas Watergate i va provocar la dimissió del president Nixon. Publicada l’any 1983, Heartburn –el títol original conserva la metàfora que es perd en la traducció– transcriu la relació sonada de Bernstein amb Margaret Jay, la filla de l’antic primer ministre britànic James Callaghan.

El problema dels tres cossos és un thriller escrit per l’escriptor xinès Cixin Liu (Yangquan, 1963) i l’excel·lent entrada a una de les trilogies més interessants dels darrers anys, que ens mostra com podria ser el primer contacte amb extraterrestres i com de complicat arribaria a ser construir un pont que permetés una coexistència pacífica. El relat de Liu barreja amb excel·lència la filosofia oriental, la historiografia i la física teòrica. Per situar el títol: en el camp de la mecànica orbital, el problema dels tres cossos consisteix a determinar el moviment que seguiran tres cossos puntuals sotmesos només a la seva mútua interacció gravitatòria, si són conegudes les posicions i velocitats dels cossos en un moment inicial. El cas és que el problema no té una solució definitiva. Liu construeix Tristolaris, un planeta habitat del sistema estel·lar ternari que, atesa la seva òrbita irregular al voltant de les tres estrelles que l’envolten, pateix contínues catàstrofes naturals, climàtiques i geològiques impossibles de predir.

Després de sis anys de silenci narratiu, la tornada a la novel·la de l’escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) amb La ciutat i les seves muralles incertes és un motiu de celebració. El protagonista i narrador d’aquest llibre poc s’imagina que la noia de la qual s’ha enamorat està a punt de desaparèixer de la seva vida, no sense abans enviar-li una carta de comiat en plena tardor. Amb el temps i una canya, ell mirarà de buscar-la però quan la trobarà res no serà com ell pensava. Entre la realitat més palpable, la fantasia que s’escapa de tota lògica i tocs de literatura de misteri, La ciutat i les seves muralles incertes parla dels trastorns emocionals que afecten la construcció d’una identitat, dels papers invertits entre la persona i la seva ombra (el subconscient, l’alter ego), d’autoconfinament i de les possibilitats infinites de la ficció, dels llibres i de les biblioteques que els acullen, de la melancolia de la llibertat i de la filosofia oriental basada en el canvi permanent.

La distància que ens separa és la història d’amor de dues persones que el destí s’esforça a mantenir allunyades, però també un relat sobre vides paral·leles, els secrets i el domini absolut de la família i el pes del passat. Maggie O'Farrell, que va néixer a Irlanda del Nord i va créixer a Gal·les i Escòcia, evoca molt bé les vides de persones mestisses i culturalment desplaçades en una novel·la publicada en anglès el 2004, fins ara inèdita en català.

Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) és la gran figura literària italiana de la seva generació. Venerat per la crítica, guardonat amb el Premi Strega i el Viareggio, amb incomptables lectors i traduït a 44 idiomes. La vida íntima, portada al català per Joan Casas i publicada a Angle Editorial, flueix entre la sàtira social i el drama íntim i, encara més, pot ser llegida com una tragicomèdia sobre la societat contemporània de les aparences, l’espectacle, els enganys i els autoenganys provocats pel culte desenfrenat a la bellesa. La vida íntima és, també, una mena de venjança de la dona-objecte que, a través de la por, aconsegueix redirigir la seva vida recuperant les capacitats de ser i de fer, aquell coratge absent amb què ha viscut des de petita. La recepta secreta d’Ammaniti és una sàvia divisió entre el que passa i el que ha passat. Transportant-nos en el temps veiem la vida present de la protagonista i el que la va portar a ser així.

El jurat del prestigiós premi Booker va definir Nena, dona, altres com "una lectura imprescindible sobre la feminitat i l’Anglaterra contemporània, una novel·la impressionant i ferotge sobre les vides de les dones negres britàniques, les seves lluites, dolors, alegries, anhels i amors". Escrit per Bernardine Evaristo (Ethan, Regne Unit, 1959), el llibre versa sobre la lluita i l’esforç, sobre l’amor, la joia i la imaginació. Seguim la vida de dotze personatges molt diferents quant a orígens, edats, arrels, classes, ocupacions, sexualitats i cultures. A Nena, dona, altres es parla de raça, de viure i de sobreviure en una cultura blanca patriarcal dominant i de les seves repercussions en la identitat de qui no hi pertany. A més, s’hi tracta el tema de l’alteritat; les dones són alienades de moltes maneres i, de vegades, fins i tot entre elles mateixes. 

El periodista i escriptor català Jordi Solé (Sabadell, 1966) escriu L’any que vaig estimar Ava Gardner, obra guanyadora del 56è Premi Prudenci Bertrana de Novel·la, un relat que comença l’any 1990: Pol Mas s’assabenta de la mort de la gran actriu Ava Gardner amb 67 anys. A partir d’aquí recorda quan la va conèixer —i se’n va enamorar— durant el rodatge de la pel·lícula Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar (concretament a l’hotel Àncora) als anys cinquanta, en ple franquisme, quan ella tenia 28 anys. Avui dia, molts detalls recorden el pas de l’estrella de Hollywood per aquesta localitat. Es va erigir una escultura de bronze d’Ava Gardner de mida natural en un mirador de la zona emmurallada i hi ha fotografies seves als aparadors de moltes botigues.