El grup de societats sobre el qual se sustenta la marca Mallorca Live, que inclou, a més del festival, els cicles Mallorca Live Nights i Es Jardí, ha rebut més de tres milions i mig d’euros d’entitats públiques en els darrers cinc anys. D’aquests, més de dues terceres parts des de 2023. Entre les diferents aportacions, que inclouen patrocinis i ajuts, una de les més destacades és la de l’AETIB, l’Agència d’Estratègia Turística de les Illes Balears, que des de 2023 destina al voltant de mig milió d’euros públics al festival Mallorca Live en el marc d’una convocatòria de patrocinis de grans esdeveniments culturals i esportius.

Al Mallorca Live, en realitat, la música és secundària. Aquesta sensació, que de cada vegada es repeteix més en parlar de festivals, esdevé una certesa en el cas illenc si s’analitza l’arquitectura financera que sosté els esdeveniments vinculats a la marca Mallorca Live. Al capdamunt de tots, un festival que d’aquí a dues setmanes celebrarà la seva novena edició reconvertit en el Mallorca Live Occident. L’entrada de nous patrocinadors i socis a la nova promotora La Isla & Co és la darrera passa en un camí farcit d’incomptables moviments mercantils difícils de resseguir i, sobretot, de desxifrar: la punta de l’iceberg d’un entramat de desenes de societats que mou milions d’euros públics per convertir la cultura en un actiu financer.

Mentre el Teatre i l’Auditori de Manacor s’enfronten a un important canvi d’etapa amb el canvi de gerent, després de quasi 40 anys amb Tomeu Amengual al capdavant, el teatre Principal d’Inca consolida un públic que, d’ençà de la inauguració l’any 2021, no ha deixat d’augmentar. Si la temporada 2022-2023 es va tancar amb 28.000 assistents, la del 2024 - 2025 va acabar amb més de 34.000. Molts d’ells, a més, inquers. “De cada vegada hi ha més gent d’Inca que ve al teatre, que confia en les propostes que hi feim, però com que també creix el públic de la resta de l’illa, els percentatges fan que l’augment de públic local, que era un dels principals objectius a aconseguir, quedi desdibuixat”, exposa Miquel Àngel Raió, director del centre des de setembre del 2022. “És clar que voldríem aconseguir un model com el de Manacor, amb més del 50% del públic local, però ara ens movem en uns altres percentatges. Tenim un 30% de gent d’Inca i un 70% de gent de la resta de Mallorca”, concreta.

Començaré la marató de Toy Story abans de l’estrena de la cinquena pel·lícula, dia 17 de juny. La primera, un emblema del cinema d’animació, va tenir una més que decent continuació a la segona part i la jugada es va arrodonir amb la tercera, una obra mestra del setè art –i no ho dic jo, ho diu Quentin Tarantino. El final de la quarta va aconseguir convèncer les escèptiques com jo, així que haurem de veure si la cinquena, amb les pantalles al centre, aconsegueix l’èxit de les anteriors. A Disney+.

De la gran majoria d’escriptors només se’n coneixen les obres publicades. Això vol dir no només les que varen trobar un segell editorial que les llençàs al mercat, sinó, sobretot, les que els mateixos autors varen donar per finalitzades, per bones. Però en la majoria de trajectòries n’hi ha moltes que queden pel camí per motius molt diversos: autors que perden l’interès en el tema que tenen entre mans, l’aparició de nous projectes que resulten més seductors, urgents o oportuns, i les complicacions quotidianes que envolten el procés d’escriptura, que poden tenir tant a veure amb la inspiració com amb les condicions de les feines amb què normalment es compatibilitza l’ofici d’escriure. Vuit autors illencs comparteixen amb l’ARA Balears els textos amb què fan feina en aquests moments, quan molts d’ells no tenen ni una data de publicació assegurada. Aquests són els llibres que no se sap si llegirem, però que ara tots ells escriuen.

Entre els milers de novetats que arribaran durant els pròxims mesos a les llibreries –cada any s’editen més de 85.000 llibres a l’estat espanyol, la gran majoria en format paper, segons dades de la Federació de Gremis d’Editors– n’hi ha nombrosos amb autoria de les Balears. I una part molt important dels que es publicaran abans de final d’any els trobarem a la secció de no ficció. És el cas del nou llibre de l’escriptora Lucia Pietrelli, de títol provisional Vestigis. Laberint amb pare amb flames. Serà després de l’estiu quan Adia Edicions publiqui aquest assaig literari on, a partir de l’experiència personal de la mort del seu pare, Pietrelli explora, investiga i fabula sobre el tema de la mort a través de la mitologia.

Un estiu més, les agendes culturals de les Balears multipliquen la seva capacitat entre el juny i el setembre amb l’arribada de desenes de cicles i festivals que deriven en centenars de concerts que, amb tanta competència, no sempre obtenen la difusió esperada i sovint acaben soterrats per l’allau de propostes paral·leles. Hem demanat a intèrprets, crítics i gestors musicals que ens ajudin a fer una tria dels directes imprescindibles. La selecció que n’ha sortit passa per Mallorca, Menorca i Formentera –a Eivissa, l’electrònica monopolitza la programació musical estiuenca– i inclou propostes de tots els estils i per a tots els gustos, des de Celtas Cortos a La Zowi passant per Antònia Font i la Simfònica.

Han passat quatre anys d’ençà que la Direcció General de Cultura del Govern, encapçalada en aquell moment per Catalina Solivellas, i el Ministeri de Cultura anunciaven un ambiciós pla de reforma dels principals equipaments culturals de titularitat estatal a les Balears. L’Estat s’havia compromès a invertir fins a vuit milions d’euros en quatre seus diferents –el Museu de Mallorca, la biblioteca de Can Sales a Palma, el Museu Etnogràfic de Muro i la seu a Dalt Vila del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera (MAEF)– en un termini, precisament, de quatre anys. La previsió, doncs, era que a principis del 2026 totes aquestes intervencions s’haguessin acabat.

Diu Guillem Llorens (Ciutadella, 1993) que quan va començar a pensar a donar forma a un projecte musical propi, volia que el nom en reflectís les intencions: era un projecte humil i senzill, connectat amb els seus orígens i amb la vida rural de Menorca, però havia de connectar també amb els moviments musicals que l’influïen estèticament, especialment el reggae. “Per això vaig escollir l’adjectiu 'rudimentari', que trobava que ho definia perfectament, i en vaig canviar la primera 'i' per una 'y', que em connecta amb els rude boys de Jamaica, un moviment social que també té un important component musical”, explica. La darrera cosa que s’esperava en aquell moment, però, era que el primer tema que publicaria com a Rudymentari es convertiria tot d’una en un himne per a milers de persones. El tema, 'Som', acumula més de 750.000 reproduccions a Spotify i reflecteix, com el nom del projecte, les intencions de l'autor. “Som inexistents, perduts per sa corrent, / pirates d’alta mar, a la deriva i contra vent. [...] Som mariners, som pagesia, poesia incandescent. / Som una cançó sense final, / una glosa inacabada / que xerra d’un passat, d’un futur i d’un present”. 

És un ametller més. Un dels milers que s’escampen per la geografia mallorquina i n’han definit el paisatge i, per tant, també la cultura i identitat des de fa segles. En concret, des de finals del XVIII. Passat pel filtre de Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955), emperò, és moltíssimes altres coses, sense deixar de ser, precisament, un ametller. És una figura escultòrica, que remet a una presència humana, potser el cos nu d’una dona, i alhora és una espècie de zombi, un vestigi anònim i oblidat: una part de les restes que deixa la catàstrofe de la Xylella fastidiosa al camp mallorquí. És una relíquia, i també un vaticini, que costa distingir si prové del món oníric o del real.

Després de més de dos anys de feina, i quan fa ja més d’una dècada de la desaparició del Palma Photo, ha nascut el Mallorca PhotoFest, festival impulsat per l’associació Art Palma Contemporani que omplirà, fins al pròxim mes d’agost, una trentena de punts expositius d’arreu de l’illa amb propostes de fotografia contemporània. “L’objectiu a llarg termini és convertir-ho en un punt de referència on puguem reflexionar sobre les imatges, on puguem fomentar el pensament crític a partir de la fotografia. Fa 100 anys era una font d’autoritat i confiança inqüestionable, i ara s’empra per desvirtuar la realitat. Pensam que és necessari reflexionar entorn d’això, que les imatges també ens han de servir per treure conclusions del món on vivim”. Qui així ho defineix és Xavier Fiol, director del festival, que juntament amb la coordinadora general, Montserrat Torras, i amb l’assessorament de Xisco Bonnín i Horacio Fernández han donat forma a una programació que inclou exposicions, xerrades, visites guiades, un club de lectura dedicat als fotollibres i un cicle de cinema que es durà a terme durant el mes de maig al Teatre Sa Societat de Calvià.

La rosa que l’artista Pep Llambias (Alaró, 1954) ha fet per a l’ARA Balears i que serà a totes les paradetes de Sant Jordi a Palma no és, ni molt manco, la primera que fa. L’espina d’una rosa, de fet, va ser una de les grans protagonistes de l’exposició amb què va omplir la Llotja de Palma ara fa 20 anys. “M’atreu molt la dualitat que simbolitza”, reconeix, i afirma que en té de sembrades al corral de ca seva.

Que Sant Jordi ha agafat volada els darrers anys és un fet que es constata cada 23 d’abril a Palma. Si l’any passat s’hi estrenaven dos caparrots que en confirmaven el caràcter de festa tradicional, enguany la festa ha començat gairebé una setmana abans amb una fira prèvia a les barriades de Ciutat. Tanmateix, però, l’embranzida del Dia del llibre s’ha conegut també fora de Palma: arreu de les Balears són nombroses les llibreries que des de febrer preparen un dels dies més importants de l’any.

Gemma Camps (Palma, 1994) complirà un somni els dies 24 i 25 d’abril. O tancarà un cercle. O les dues coses alhora. Serà llavors quan torni al teatre Principal de Palma, on diu que es va enamorar de l’òpera. Ara, amb l’encàrrec de dirigir-ne una. “Record perfectament la primera que hi vaig veure, asseguda a platea a 15 anys. Era La Bohème, i vaig saber tot d’una que jo em volia dedicar a això”, reconeix. Setze anys després, serà l’encarregada de la direcció musical de La veu humana, producció que s’emmarca en l’edició número 40 de la Temporada d’Òpera del Principal. Amb direcció escènica de Roberto G. Alonso i amb Marga Cloquell de soprano, s’espera que sigui una de les estrenes de la temporada. Ho serà segur per a Camps, que a 31 anys s’ha convertit en una de les figures destacades de la direcció musical, un terreny on encara ara les dones, i molt més les dones joves, són una excepció. Segons l’estudi més complet fet fins ara sobre aquesta qüestió, de la Fundació SGAE, les dones directores no arribaven al 8% l’any 2019.

“T’escric / perquè et cerc. / I perquè et vull matar”. “S’equivoquen: / la foscor no amaga res. / Ho fa brillar tot”. “M’arrancaré els ulls / per no veure / que estàs mirant”. Són només tres dels fragments amb què la periodista i col·laboradora de l’ARA Balears Clàudia Darder (sa Pobla, 1994) debuta com a poeta amb Com una cussa (Adia Edicions), poemari amb què va quedar finalista del premi Salvador Iborra. A un dels epílegs, el també poeta Joan Tomàs Martínez Grimalt el defineix com “un tros de carn calenta que encara batega”.

Ha estat una de les preguntes que s’ha fet el sector d’ençà que l’Ajuntament de Palma va comunicar la seva intenció d’optar al títol de Capital Europea de la Cultura: en què beneficiarà al teixit cultural un títol pensat per atreure més visitants a una ciutat tan turística com Palma? I ara els experts internacionals que han valorat el projecte l’han resposta: “Queda clar que Palma no cerca augmentar el volum de programació cultural ni atreure més visitants, ja que en tenen prou en ambdós casos [...] i tot i entendre les circumstàncies i necessitats locals, el jurat es demana si el títol de Capital Europea de la Cultura és la millor plataforma per avançar en les aspiracions de la ciutat”. Així acaba l’informe fet públic aquest dilluns amb què el comitè, presidit per Tanja Mlaker, argumenta la decisió de descartar Palma de les candidates a obtenir el títol per a l’any 2031.

Era dia 18 de febrer de l’any 2022 quan la llavors Conselleria de Fons Europeus, Universitat i Cultura, encapçalada per Miquel Company, anuncià la inversió de més de 8 milions d’euros per part del Ministeri de Cultura i Esport en les reformes de diferents museus i institucions culturals de les Balears de titularitat estatal. Entre elles hi havia la “rehabilitació integral arquitectònica i museogràfica” del Museu Etnològic de Muro, que des de feia anys arrossegava deficiències importants que en dificultaven el funcionament. “En aquests moments ja s’ha licitat la redacció del projecte arquitectònic, les obres del qual està previst que s’iniciïn el 2023”, s’afirmava al comunicat publicat a la web del Govern aquell mateix dia del 2022, és a dir, fa més de quatre anys.

Aquest mes de març, la cantant Júlia Colom va publicar a xarxes una tonada que no forma part de cap dels discs que ha tret fins ara al mercat. Es tracta d’una cançó escrita a quatre mans amb el seu germà Martí en què parla d’una Mallorca que plora, de rècords històrics i d’allò que, diu Colom, tots sabem que hem de fer quan el dia ja s’allarga: “fer bonda tancats a casa per no fer-los gaire nosa”. En un vídeo que comença amb un primer pla d’ella i acaba amb la imatge d’un hotel de la costa mallorquina, la cantant de Valldemossa sentencia: “Mallorca, t’han castigada, / per treure’t el màxim guany: / producte de temporada / que ara dura tot l’any”. És només la darrera mostra de tota una sèrie de cançons amb què músics i cantants illencs s’han manifestat en contra de la massificació turística en els darrers anys.

Diu Pegah Khoei, nascuda a l’Iran fa 41 anys, que la Tonada de collir figues va ser una de les melodies que quan va arribar a Mallorca, ara fa sis anys, la varen fer sentir com a casa. “Té unes vibracions que em traslladen als sons de l’Iran, especialment als de l’oest del país”, comparteix, si bé tot d’una matisa que no és, ni de bon tros, l’única. Així ho demostra el fet que Figues de Tadjikistan sigui només un dels vuit temes que conformen Aigua ballant, el primer treball discogràfic del grup Qanat, un trio on Khoei, juntament amb Tomeu Gomila i José Miguel Puigserver, teixeix ponts entre la música tradicional de les Balears i melodies perses i bizantines. Així, al disc es poden sentir temes com Fandango Bandarí o Sant Antoni de Khorasan, que aconsegueixen sonar noves i tradicionals alhora. “Pot semblar que som enfora, però basta escoltar les músiques tradicionals de llocs com Mallorca i l’Iran per adonar-se que les arrels són les mateixes. Tenim més coses en comú que diferències entre nosaltres. A mi em va bastar escoltar les gravacions de la padrina de la meva parella per veure-ho clar. Sentir-la cantar les tonades de feina em va traslladar directament als sons que havia sentit tota la vida a ca nostra”, comparteix.

Entre un assaig i unes memòries i a mig camí entre un al·legat i una pregunta, amb tant de rigor com perspectiva personal. Aquest és el terreny on se situa el darrer llibre de Llucia Ramis (Palma, 1977), Un metro cuadrado, escrit i publicat gràcies al premi No Ficció de Libros del Asteroide. En ell, el retorn a totes les cases on ha viscut serveix a l’escriptora i periodista de fil conductor per aprofundir en tots els ingredients amb què s’ha cuinat l’actual crisi de l’habitatge. La versió en català, que publica Anagrama, sortirà a la venda el 13 de maig.