La Casa Xasteros, dissenyada el 1969 per l’arquitecte visionari grec Nikolaos Xasteros, va arribar al celler Terra Remota de Sant Climent Sescebes el maig del 2023 i aviat es va convertir en l’atracció d’aquesta finca de 54 hectàrees. Els propietaris del celler, el matrimoni francès format per Emma i Marc Bournazeau, són aficionats a l’arquitectura i sempre hi ha alguna casa experimental exposada a la seva finca. La Casa Xasteros és una obra inspirada en l’era espacial, per això també és coneguda com "la casa ovni", ja que evoca una nau espacial, i és una de les joies de l’arquitectura prefabricada del segle XX. El propietari, fins que Brad Pitt la va adquirir a mitjans de l’any passat, era el col·leccionista i galerista francès Clément Cividino, que la va rescatar d’una població prop d’Atenes i la va restaurar. Segons sembla, la troballa de la Casa Xasteros va ser un fet “poc comú” que un col·lectiu d'arquitectes grec va descobrir fa uns disset anys en mig d’un bosc d’Atenes, on l'estructura estava abandonada.

A Catalunya hi ha disset canyets o punts d’alimentació suplementària (PAS) per a aus rapinyaires o necròfagues. Són espais autoritzats i regulats on, complint un seguit de requisits, es poden deixar subproductes carnis no destinats al consum humà que provenen d’escorxadors, com ara potes de xais, d’ovelles o de cabres. Hi ha d’haver una traçabilitat de cadascuna d’aquestes aportacions, que s’han de registrar, i se'n fa un control estricte. Gràcies a aquests canyets, algunes aus necròfagues, com el voltor comú, s’han pogut recuperar, i d’altres, que encara estan en situació de vulnerabilitat o directament en perill d’extinció, com el trencalòs, l’aufrany, el voltor negre o el milà reial, porten camí de recuperar-se.

El 6 d’abril del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, mossèn Bartomeu Barceló i Tortella (Felanitx, 1888 - Barcelona, 1973) va fer un abrandat sermó independentista a la catedral de Girona que el va portar aquell mateix dia –que era Dilluns Sant– a la presó i posteriorment a l’exili. Barceló va ser tota la vida un capellà compromès amb la llengua i amb la nació completa, i no es va retractar mai de les seves paraules, tot i la repressió que va patir. Diumenge vinent se l’homenatjarà i es recordarà aquell episodi històric del qual justament diumenge farà cent anys. L’acte es farà a les escales de la catedral a les 12 del migdia i l’ha organitzat l’associació Agermanats de Girona i Mallorca.

Per novè any, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Girona (COAC) vol que la ciutadania participi en els Premis d’Arquitectura, que aquest any celebraran la 27a edició. S’han presentat setanta-set obres dins les categories d'Arquitectures, Interiors, Paisatges i Efímers, i es poden votar a la pàgina web www.premisarquitecturagirona.cat fins al 23 d’abril. Concretament, a Arquitectures hi ha quaranta-sis obres, dotze a Interiors, set a Paisatges i dotze a Efímers. El projecte guanyador per vot popular s'emportarà el Premi de l’Opinió.

Tot va començar quan l’Àngels va sentir en un programa de Catalunya Ràdio el testimoni d’una dona que havia estat família acollidora en diverses ocasions i en parlava amb entusiasme. Li va dir al seu home, Agustí, si li semblaria bé que ells també es convertissin en família acollidora i de seguida hi va estar d’acord. Aleshores tenien dos fills biològics, en Marc i la Maria, de sis i nou anys respectivament, i ràpidament hi va haver consens familiar. “Ells no sabien què era, els vam dir que vindrien una temporada. Per a ells va ser com un joc”, recorda l’Àngels. Van fer els tràmits i poc després va arribar la Yasmina, la primera de les dinou criatures que han acollit durant gairebé trenta anys.

La vida de Phil Roberts (Leeds, 1958) no es pot dir que hagi estat monòtona. A principis de la segona meitat dels anys vuitanta treballava a Aberdeen, Escòcia, en una plataforma petroliera del mar del Nord. “Es guanyen molts calés però la vida que tens no és vida”, diu. La seva dona, Miriam –aleshores només eren parella–, estudiava filologia francesa i alemanya. “Ens vam conèixer a la Universitat d'Oxford. Jo treballava i estava acabant el meu doctorat”.

Amb dos concerts –el primer el dissabte 9 de novembre, a la sala La Mirona de Salt, i el següent el dissabte 16 a la plaça de la Pau de Ciutadella–, els antics membres del grup Ja T’ho Diré es retrobaran per homenatjar Vicenç Fontestad (1957-2023), conegut com a Sente per tothom en el món musical català i illenc, que se’n va anar el 13 de novembre de l’any passat –just enmig dels dos concerts– després d’una llarga malaltia, amb 66 anys. Els Ja t’Ho Diré tindran molts amics a l’escenari: Quimi Portet, membres de Sopa de Cabra, dels Gossos, dels Pets... i amb el grup osonenc Obeses -nineta dels ulls d'en Sente- i el cantautor menorquí Leonmanso, que van tenir-lo com a mànager, entre altres grups.

Per vi natural s’entén el vi elaborat a partir de raïms sense afegir-li ni treure-li res o amb una mínima intervenció per part del celler. Aquesta és la definició més acceptada de vi natural, un producte que en els últims quinze anys ha anat creixent, tant en el consum com en el cultiu.

Amb un concert de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya (SCCC) –120 músics damunt l'escenari– i amb la participació de Manu Guix, Beth, Mariona Escoda, Joan Garrido i La Pau –i amb les entrades ja exhaurides–, s’enceta la quarta edició del festival Vallviva, que se celebra des d'aquest dimecres fins al diumenge 14 de juliol a la Vall d’en Bas. Aquest festival solidari, que destina tots els beneficis a la investigació contra el càncer a l’Hospital Vall d’Hebron, enguany creix un dia i arriba fins al diumenge, on la programació es concentrarà a la tarda i serà totalment familiar, amb activitats infantils i un concert d’El Pot Petit amb la Black Music Big Band. 

Els resultats de la primera volta de les eleccions legislatives franceses van tornar a donar una clara victòria a l’extrema dreta de Reagrupament Nacional (RN) a la Catalunya Nord, igual que fa dos anys. Però en aquesta ocasió amb un percentatge de deu punts més -o més- a cadascuna de les quatre circumscripcions electorals. Anaïs Sabatini, amb gairebé el 55% dels sufragis, ja és diputada electa a l'Assemblea Nacional. Per analitzar què ha passat, l'ARA ha parlat amb sis experts de la Catalunya Nord de diferents àmbits.

Sorprèn que la visita a un aquari comenci amb una ascensió simbòlica al Canigó. Es pot fer pujant per unes escales o amb ascensor, però la manera més original és enfilant-se per una rampa de pedra artificial com si s’hi pugés de veritat. Quan s’és a dalt, el visitant es troba una reproducció de la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya tan emblemàtica per als catalans. Així és com comença l’itinerari d’aquest renovat aquari de Canet de Rosselló (Rosselló), que data de principis dels anys vuitanta. 

Tercer i últim cap de setmana d’activitat cultural a Agullana amb motiu de Les Antípodes, un projecte que barreja residència artística en una casa del poble amb un cicle cultural i que es desenvolupa per primera vegada en aquest poble de l’Alt Empordà. La idea és del productor de projectes artístics Oriol Caba, que ha programat un cicle d’art, cultura i pensament en tres actes vinculat al territori que hi ha entre el Canigó, el Bassegoda i el cap de Creus, i amb els eixos de frontera, utopia, pagesia i comunitat. 

Va començar a penjar vídeos a TikTok per distreure’s d’una greu lesió de trencament de menisc i lligaments que va truncar una carrera per arribar a ser futbolista semiprofessional (o professional) i ara té 224.000 seguidors en aquesta xarxa. Els vídeos que penja són majoritàriament en català, i en fa també en jebli, la variant dialectal de l’àrab prehilalià que es parla a les muntanyes del nord-oest del Marroc, d’on és originari Ayoub Borbata (Mansoura, 1999) i la seva família.

Abans d’anar-hi a viure, cap d’ells sabia que les rectories, les dependències d'una parròquia on acostumen a viure els rectors, es podien llogar a particulars. “Buscava una casa de poble i vaig veure un cartell amb un telèfon que pertanyia a una immobiliària de Roses, que és amb qui vaig fer els primers tractes”, explica Nuri Frigola. Així va començar les gestions per llogar la rectoria de Navata (Alt Empordà), on viu des del 2016 amb els seus dos fills, en Mateu i l’Eva, de setze i catorze anys, respectivament. “Quan em van ensenyar per primera vegada l’habitatge, vaig veure que estava molt abandonat i que calia fer-hi unes quantes reformes. En un primer moment això em va tirar enrere –admet Frigola–. Però a la segona visita, que vaig fer amb la meva família, vaig veure que la casa tenia possibilitats i em vaig animar a reformar-la”. 

El juny passat, la DO Empordà va escollir Carme Casacuberta com a nova presidenta. És la primera dona que ocupa aquest càrrec des que el 1975 es va fundar l’entitat empordanesa i, actualment, és la tercera dona que presideix una DO catalana, juntament amb Pilar Just, de la DO Montsant, i Maria Rosa Blanch, de la DO Tarragona. El nomenament de Casacuberta posa en relleu –i fa justícia– el paper cada cop més preponderant de les dones en el món del vi. Per parlar-ne, l’ARA va reunir cinc dones: tres viticultores i dues sommeliers. Per la banda de les viticultores, Anna Espelt –del celler Espelt (DO Empordà)–, Marta Pedra –del celler La Vinyeta (DO Empordà) i Vins de Pedra (DO Conca de Barberà)–, i Carme Casacuberta –del celler Vinyes dels Olivardots (DO Empordà)–. I per la de les sommeliers, Anna Vicens i Laura Masramon. 

Al Rosselló hi trobem una de les processons més antigues dels Països Catalans que encara perviuen. La Processó de la Sanch acumula més de sis segles de resistència i ha superat les vicissituds tant del Tractat dels Pirineus, la Revolució Francesa i les lleis per separar església de l’estat francès. La Confraria de la Sanch de Perpinyà es va crear el 1416 a instàncies de sant Vicent Ferrer i, si no és la més antiga de totes les confraries de la Sang que existeixen als Països Catalans, poc n'hi deu faltar. Només la de Cotlliure, també a la Catalunya Nord, podria ser contemporània, però aquesta dada no està documentada. El motiu pel qual va néixer va ser la compassió: acompanyar la vetlla de l’execució als condemnats a mort que acceptaven fer penitència dels fets pels quals havien estat sentenciats i donar-los un final molt més digne del que tenien fins aleshores. “Fins al 1415, els condemnats eren conduïts al patíbul desfilant en mig de la plebs, que els llançava pedres i els vilipendiaven”, explica Cedrik Blanch Vicente, president de l’Arxiconfraria de la Preciosíssima Sanch de Nostre Senyor Jesucrist de Perpinyà.