França acaba de promulgar una llei sense precedents per frenar l’avenç imparable de l’ultra fast fashion, el darrer estadi del sistema productiu d’una moda totalment segrestada per l’hipercapitalisme. Si fins ara la moda s’havia posicionat com el segon sector més contaminant del planeta, l’ultra fast fashion ha aconseguit demostrar que sempre tot pot empitjorar. Es tracta sobretot de marques xineses, encapçalades per Shein o Temu, que ofereixen un model purament en línia, que basa la seva oferta en la detecció amb algoritmes de les microtendències de TikTok. El nom d’aquest model productiu es deu als temps rècord de producció i venda, ja que mentre que Zara necessita de 2 a 4 setmanes entre les fases de disseny i venda, Shein ho fa entre 3 i 7 dies. Els preus són extremadament irrisoris, amb una rebaixa del 30% al 50% respecte a les grans marques de confecció, gràcies a una vulneració extrema dels drets dels treballadors. Amb una producció ultraaccelerada es promou un consum fora mesura, ja que Shein posa a la venda 7.200 nous productes cada dia, davant els 500 de Zara al mes. No cal dir que l’ultra fast fashion comporta una altíssima i preocupant empremta ambiental i social.

La generació X vam viure la nostra joventut sota l’influx corporal de Kate Moss, amb qui va imposar-se una primor extrema que diluïa les corbes del cos. Batejada com a heroin chic, aquesta nova bellesa feia gala de demacració física i deixadesa autodestructiva, en sintonia amb la desafecció política de finals de mil·lenni. Un estereotip que va arribar al seu esgotament a principis del segle XXI, quan va sorgir-ne un altre, als antípodes d’aquest escanyoliment, caracteritzat per la voluptuositat de les corbes. Definitivament, Kate Moss quedava desbancada per Kim Kardashian. El nou cànon de bellesa va imposar-se el 2014 amb la portada de Paper Magazine, on Kardashian feia gala d’unes natges impressionantment prominents on hi podia sostenir una copa de cava. A partir d’aquí, les xarxes socials van fer la seva feina i quedava fixat un nou cànon estètic aspiracional, l'slim-thick (prim-gruixut), amb una cintura irrealment estreta i un abdomen pla, en contrast amb uns malucs i uns glutis exageradament voluptuosos.

Les anomenades fashion victims són persones que viuen la moda de manera excessiva i acrítica, supeditant el seu criteri als dictàmens de les tendències. Una expressió, però, que frivolitza el fet que la moda té unes víctimes molt més reals. Fins al segle XIX, el luxe, de factura artesanal, estava restringit a l’aristocràcia, però la maduració del capitalisme, l’ascens de la burgesia i la industrialització van obrir el consum a un públic més ampli, la qual cosa va requerir noves tècniques, processos i materials que augmentessin la producció a un cost inferior.

Indiscutiblement, el mullet és un dels pentinats d’home més controvertits de la història, catalogat com un dels més lletjos de tots els temps. La mala fama rau en el fet que trenca la lògica i les proporcions clàssiques dels pentinats: curt pels laterals i el front i llarg a la resta del cap, especialment al clatell. Però, malgrat les seves crítiques, el mullet ha tornat amb força entre els joves, els quals, creient que abracen la més rabiosa modernitat, estan revifant un pentinat mil·lenari. Homer a la Ilíada ja parla de la practicitat dels "flocs tallats i els cabells llargs al clatell", per oferir visibilitat gràcies al serrell curt, mentre protegia la nuca de possibles fregades del casc i esmorteïa l’impacte d’atacs en la zona.

L’expressió “professionals de bata blanca” és una manera col·loquial de referir-nos a persones que treballen en l’àmbit sanitari. Però, quan entrem a un hospital, observem que, a banda del blanc, coexisteixen més colors per a les seves bates i pijames. A què es deu aquesta varietat cromàtica, a una elecció personal o, contràriament, té una raó de ser?

En la història hi ha una clara relació entre el maquillatge i la consideració de les dones en cada moment històric, ja que, quan han gaudit de més drets i llibertats, el maquillatge ha emergit amb més força i protagonisme. A l’Antic Egipte, per exemple, les dones tenien dret a posseir i heretar propietats, regentar els seus negocis i iniciar processos judicials contra homes. Aquest estatus va traduir-se estèticament en un maquillatge potent de llavis vermells i ulls delineats amb alcofoll. Contràriament, quan el patriarcat ha ofegat la seva autonomia, el maquillatge s’ha esmorteït i ha estat durament castigat. Tal és el cas de diversos concilis eclesiàstics medievals que van considerar el maquillatge com un pecat perquè era un engany al desig masculí i, durant els judicis de Salem (1691), va ser titllat com a recurs de seducció diabòlica.

Aquest dilluns va tenir lloc la Gala Met, l’esdeveniment que el món de la moda espera amb impaciència durant tot un any perquè és una oda a la creativitat, el virtuosisme tècnic i la teatralitat estètica. Una gala que té la finalitat, per un cantó, de recaptar diners per al Museu Metropolità d’Art de Nova York i, per l’altre, d’inaugurar l’exposició que, anualment, el Costume Institut del museu dedica a la història i reflexió en l’àmbit de la moda. La singularitat d’aquesta catifa vermella (que en aquest cas ha estat blava amb narcisos blancs, a to amb el narcisisme que caracteritza la nostra societat) és el fet que, lluny de la dels certàmens de cinema, no busca que les famoses llueixin la seva bellesa hegemònica amb vestits conservadors i previsibles. La Gala Met, contràriament, premia allò que socialment solem castigar: assumir el risc de la diferència i la transgressió en moda. A més, un dels fets determinants dels codis de vestimenta de la gala és saber establir vincles conceptuals i estètics amb la temàtica de l’exposició que s’inaugura. I quina ha estat la d’enguany? Doncs, sota el títol Tailored for you (a mesura per a tu), l’exposició aprofundeix en el dandisme negre i en l’ús que aquest col·lectiu ha fet de la sastreria com a arma de lluita. Però, què és realment un dandi i per què cal diferenciar les persones negres que han format part d’aquesta contracultura?

Entre dijous i dissabte ha tingut lloc la Barcelona Bridal Fashion Week, l’aparador de moda nupcial més important de tot Europa. Una tradició, la del casament, que pel que fa a indumentària, es manté força inalterable des del segle XIX amb els quatre elements de referència: el vestit blanc, el vel, el ram de flors i l’anell. Un vestit que no tan sols domina el món occidental, sinó que també s’ha acabat imposant a moltes altres cultures fins a arribar a arraconar vestits tradicionals com quimonos, túniques o saris. Però, quina és la història d’aquest vestit que ha esdevingut un símbol reconeixible arreu?

Si una cosa sap fer molt bé l’Església catòlica és transmetre contundentment poder i autoritat a través de la roba. Els bons dissenys són aquells que no cal canviar amb el pas del temps i que, per tant, es converteixen en eterns. En el seu cas, duen una indumentària que parteix de l’època medieval i que ha sobreviscut amb poques variacions fins a l’actualitat. Un fet que explica per què peces com la sotana són un vestit, ja que, en el moment de codificar-se la seva vestimenta, els homes encara no duien pantalons. Una indumentària que parteix d’una senzillesa formal per reforçar la idea de pretesa renúncia als béns materials, que cau a miques quan veus desplegaments com els d’avui, on l’Església exhibeix com un paó els tentacles del seu poder.

El passat 25 de març, Business of Fashion (BOF), el portal digital de referència en el món de la moda, va llançar una notícia que va impactar com una bomba: la multinacional de confecció H&M està creant dobles digitals de 30 models reals per a les seves campanyes publicitàries. L’empresa Uncut, en col·laboració amb el gegant suec, s’ha encarregat de digitalitzar la imatge completa amb IA de models de carn i ossos fins al més mínim detall, en posicions estàtiques o en moviment, amb múltiples expressions facials i des de diferents angles, perquè el sistema estigui prou alimentat per replicar i predir els seus moviments i expressions en futures campanyes. Un cop les models ja estiguin duplicades, tan sols hauran d’esperar a cobrar les futures feines que els seus clons facin, però sense moure ni un dit.

Ja fa temps que ens hem acostumat a vestir-nos amb roba d'esport per no practicar esport. Anem a treballar amb gorres de beisbol, sortim a sopar amb vambes de futbol i ens mudem duent un xandall. Entre els esports més recurrents hi ha el bàsquet o el tenis, però darrerament el futbol està guanyant moltes posicions, especialment amb la moda de les samarretes vintage d’equipacions de futbol com a roba de carrer, sota l’anomenada tendència blokcore. Però si bé la moda urbana s’està apropiant de la roba esportiva, val a dir que l’esportiva també va inspirar-se en una de molt més antiga per crear la seva essència.

En un vídeo viral de TikTok li regalen un cotxe de joguina de color groc a un nen d’uns tres anys i la mare l'hi fa llençar a la brossa perquè és un color perjudicial. Tant la mare com la criatura van rigorosament vestits entre beix i marró, a conjunt amb la decoració de la casa. Sens dubte, ella segueix la tendència de les Sad beige mums, que creuen que els seus fills estan sobreestimulats cromàticament i que cal envoltar-los de tonalitats beix que els proporcionin calma. Mares que pinten amb esprais les joguines de les seves criatures i, fins i tot, l’arbre de Nadal de plàstic per neutralitzar el cromatisme de les festes. Un fet que, a banda de demostrar que l’estupidesa humana no té límits, posa de manifest que, lluny d’una preocupació pedagògica alineada amb mètodes com el Montessori, és una demostració clara d’ostentació de classe. I és que les beige mums destil·len pijerío i aquella mena d’ociositat per no haver de treballar que els proporciona temps per poder pintar totes les peces d’un trencaclosques de color moca.

El 12 de març passat va tenir lloc una roda de premsa a la Casa Blanca amb el president Donald Trump; el seu vicepresident, J.D. Vance, i el primer ministre d’Irlanda, Micheál Martin. Després de parlar de la pau entre Rússia i Ucraïna i sobre economia, Trump va interrompre abruptament la conversa dient: "Sé que hem vingut a parlar de la inflació, però he de dir que m'encanten aquests mitjons. [...] Estic intentant estar concentrat, però estic molt impressionat amb els mitjons del vicepresident". Els mitjons en qüestió eren blancs amb trèvols verds, en deferència a Martin per ser un símbol d’Irlanda i de la festivitat de Sant Patrici. Sense entrar a valorar la preocupant i insensible facilitat amb la qual Trump pot enllaçar temes de gran transcendència en l’ordre mundial amb d’altres de tan fútils, és interessant analitzar com en els últims temps els mitjons han adquirit importància comunicativa entre la classe política.

La paraula uniforme ens remet, clarament, a l’estandardització de la roba d’un grup humà. Generalment, qui defensa el seu ús argumenta la igualació entre persones, a més de la minimització de riscos laborals. Però les nombroses queixes entorn dels uniformes parlen sobretot d’un sexisme que, lluny de la igualtat, perpetua la diferència entre homes i dones. Aquest ha estat el cas de les treballadores de l’Hotel Palace de Madrid, les quals han de treballar amb un uniforme que les sexualitza, amb unes bruses que evidencien l’escot i unes faldilles amb un tall tan profund que, quan seuen, deixen al descobert les cuixes i la roba interior. Uns uniformes rígids i ajustats que dificulten l’activitat física de feines com la de cambrera d’hotel. No cal dir que els uniformes dels homes del Palace ni sexualitzen ni entorpeixen el moviment. Per tant, on queda la idea d’igualtat que hauria de ser intrínseca a una roba d’uniforme?

La crisi que viu el sector del luxe, en què hi ha un enfonsament de les vendes, està forçant la majoria de cases a canviar els seus directors creatius. Un autèntic joc de cadires que, lluny de ser una transformació real en moda, no és més que un face lifting que manté les mateixes persones però mogudes de lloc. Simular que canvia tot perquè, en definitiva, no acabi canviant res. Uns moviments que, en algunes cases, estan precipitant la jubilació de figures històriques, la darrera i més sonada, la de Donatella Versace després de tres dècades al capdavant de la firma familiar. Però, quina ha estat la importància de la casa Versace en el món de la moda?

La cerimònia dels Oscars, més enllà de ser un lliurament de premis a l’excel·lència del cinema, és un dels esdeveniments socials més destacats de l’any. Sobre la catifa vermella hi ha molts sectors en joc, especialment la moda, des que el 1994 a la catifa dels Globus d’Or la comediant Joan Rivers va preguntar per primera vegada “De qui vas vestida?” Lluny de la llibertat i la transgressió estètica, tot plegat està escrupolosament pautat per no deixar marge a la dissonància. I si alguna vegada hem sucumbit a l’esperit d’obertura que destil·la el setè art, no hem d’oblidar que als Estats Units encara tenen molt de camí per a recórrer en llibertats i drets humans. El resultat és una catifa vermella dominada pel privilegi social, el conservadorisme, la falta de diversitat i per un masclisme que, mentre aparta les dones de les nominacions fora de les categories interpretatives, les condemna a ser la nota de color que promociona l’esdeveniment.

Aquest mes de febrer Zara ha llançat una col·lecció d’inspiració universitària, que recrea la indumentària esportiva de dues de les institucions acadèmiques més prestigioses: Yale i Harvard. Però no és la primera vegada que veiem roba amb noms d’universitats famoses. El 2021 aquesta tendència ja va viure un autèntic auge i Tamara Falcó va ser fotografiada amb una dessuadora d’estil universitari de 15 € de H&M, al mateix temps que Kiabi, Asos, Stradivarius i Bershka venien peces similars. Aquell mateix any Inditex també oferia a la secció infantil de Zara per 17,95 € i a Pull & Bear per 26 € la dessuadora de Harvard que Diana de Gal·les duia posada en el famós episodi quan corria pel carrer tot esquivant els paparazzis. De fet, Lady Di va ser una de les grans avaladores d’aquesta moda, ja que tenia un generós catàleg de dessuadores de diverses universitats (malgrat no haver estudiat en cap), com també el personatge de Rachel Green de la sèrie Friends, que solia dur-ne per a estar per casa. Aquest fervor va revifar el 2023, quan H&M va llançar una col·lecció de dessuadores de Harvard, Columbia, UCLA i Oxford. Ara mateix si no volem pagar els quasi 30 € que costen les de Zara, sempre podem recórrer a l’empresa xinesa d’ultra fast fashion Temu, que ven la dessuadora de Yale per 9,43 €, amb la deferència d’incloure-hi la paraula “authentic” perquè la gent no dubti que en som estudiants. Però a què és degut que persones, en molts casos sense estudis universitaris, s’interessin per roba d’institucions acadèmiques de les quals probablement mai formaran part?

Conan O’Brien, el presentador de la gala dels Oscars d’enguany, en un gag guionitzat, li recriminava a l’actor Adam Sandler que anés vestit amb dessuadora i pantalons d’esport, que l’acostaven a l’estètica d’un jugador de videopòquer a les dues de la matinada. Perquè a la gala dels Oscars és important que tothom vagi vestit apropiadament. Però, què significa per a Hollywood “apropiadament”? Doncs, com ha quedat clar aquesta nit (i en totes les anteriors gales), que la moda continuï legitimant la diferència entre homes i dones. Mentre ells van gairebé uniformats amb esmòquings negres per aportar rigor a l’esdeveniment, elles, amb els lluentons i les sedes, són l’esquer necessari per ornamentar-ho. O, si no, plantegem-nos si l’estora vermella, amb tant o més ressò que els premis en si, tindria tanta audiència sense les actrius i els seus espectaculars vestits.

En la tensa trobada entre Trump i Zelenski, un periodista va transmetre al president ucraïnès que molts estatunidencs se sentien ofesos pel fet que no hagués dut un vestit sastre. Des que va esclatar el conflicte armat, Zelenski va adoptar la indumentària militar com una estratègia comunicativa brillant, perquè ningú oblidi que el seu país està en guerra i que, malgrat no ser al front, ell també està lluitant. Podria haver triat una indumentària militar de gala i plena de galons, però va preferir la de soldat ras, com a idea d’igualtat, fraternitat, austeritat i mostra de sensibilitat envers el patiment i sacrifici del seu poble. Una vestimenta que, a més, apodera i dignifica la seva imatge per contrarestar el fet d’haver de pidolar constantment ajut internacional.