“¿I així no teniu ningú a qui trucar perquè vingui a buscar el nen si teniu una urgència?” La noia d’administració de l’escola bressol ens mirava amb els ulls oberts de bat a bat mentre nosaltres, atabalats, omplint la muntanya de formularis d’inscripció, ens intentàvem convèncer que no estàvem tan sols com els seus ulls tristos explicaven. “Un avi?” No. “Un germà”. No. “Un veí”. No. Tots dos feia més de 10 anys que havíem aterrat a Brussel·les i teníem una xarxa sòlida d’amics, coneguts i saludats. Però ningú a qui deixaríem el nostre (primer) fill de vuit mesos: les amigues amb fills, ja en tenien prou amb el que tenien; les que no tenien fills, no haurien sabut com posar-s’hi; i els companys de feina eren desconeguts per al nostre fill.

Un de cada quatre parts a l’estat espanyol acaba en cesària. Una xifra que depassa, i de molt, la taxa aconsellada per la comunitat mèdica internacional, que considera que només entre el 10% i el 15% dels parts haurien de ser per cesària. Més enllà d’aquesta xifra, no hi ha cap evidència que disminueixin les taxes de mortalitat durant el part. Però Espanya no és el país europeu que més abusa de les cesàries, sinó que la xifra s’enfila encara més en altres països. Segons dades d’Eurostat del 2020, mentre els països del nord d’Europa es mantenen amb taxes properes a les recomanades (Suècia, un 17,42%, i Finlàndia, un 18,03%), les cesàries representen gairebé la meitat dels parts als països de l’est del continent (Bulgària, un 45,60%, i Romania, un 42,33%). La distància entre uns països i els altres és tan alta que un part a Roma (32,45%) té el doble de possibilitats d’acabar en cesària que a Estocolm, que registra el percentatge més baix del continent.