Tant en la seva carrera empresarial com política, Donald Trump s’ha caracteritzat per apostar fort i per córrer riscos més grans que els seus adversaris. Tanmateix, poques de les seves apostes han estat tan arriscades com la d’ordenar un bombardeig massiu contra les instal·lacions nuclears iranianes. Durant més de vint anys, tots els seus predecessors a la Casa Blanca havien sospesat aquesta opció però l’havien desestimada pels perills que comportava. Tanmateix, és cert que l’Iran no havia tingut mai una posició tan feble.

Unes hores després de l’atac sorpresa d’Israel contra l’Iran que va desencadenar la guerra actual entre els dos països, la Rola, una jove resident a Damasc, va esclatar de joia. “Els iranians han abatut dos avions israelians i han capturat una de les pilots! Ara per fi reben el que es mereixen!”, comentava, amb la vista enganxada a la pantalla del mòbil. La font era la premsa iraniana, i a les xarxes fins i tot van compartir imatges dels presumptes caces bombarders abatuts i de la pilot arrestada. Tanmateix, la notícia va acabar sent una més dels centenars de fake news que circulen aquests dies a les xarxes socials sobre un conflicte bèl·lic que té també una dimensió de lluita pel relat. 

Durant més de dues dècades, els analistes de l’Orient Mitjà han especulat sobre les conseqüències que tindria un atac a les instal·lacions nuclears iranianes, una vella amenaça de Washington i Tel-Aviv. L'opinió majoritària sempre havia sigut que un atac d’aquesta naturalesa incendiaria la regió sencera i provocaria una gran guerra de conseqüències imprevisibles. Tanmateix, tots els càlculs i els equilibris a la regió han canviat després dels atacs del 7 d'octubre a Gaza, ja que la xarxa d’aliats que Teheran havia anat construint des dels anys vuitanta per protegir-la d’un atac està ben foradada.

La condició d’imprevisible, si no d’erràtic, del president Donald Trump s’ha expressat en moltes qüestions des de la seva reelecció. Potser un dels seus girs més sorprenents ha estat en la seva política respecte al programa nuclear iranià. Mentre que molts analistes temien que una segona presidència portaria a un increment de les tensions entre Washington i Teheran que pogués derivar en un nou conflicte bèl·lic, l’inefable líder estatunidenc ha optat pel pragmatisme i la cerca d’un acord. De fet, ja s’han celebrat cinc rondes de negociacions entre els representants dels dos països en els darrers mesos i s’ha fet públic que dissabte passat l’administració Trump va fer una proposta formal al govern iranià.

Tot i que la iniciativa de pau de l'administració Trump per a la guerra d'Ucraïna sembla que està a les beceroles i els escenaris de futur encara són incerts, hi ha un consens entre tots els experts en relacions internacionals consultats per a aquest article: els vents que arriben de Washington bufen a favor dels interessos del president rus, Vladímir Putin. El nou president estatunidenc pot tenir la temptació de voler aconseguir un acord de pau en un termini de temps curt, i així complir una promesa electoral, a força de pressionar Kíiv perquè faci concessions doloroses. Tanmateix, els experts alerten que una pau percebuda com una victòria de Moscou podria comportar conseqüències negatives a llarg termini.

Tal com va passar el 2018, l'Aràbia Saudita i el seu príncep hereu, Mohamed Bin Salman, estan en boca de tothom: tant de mandataris com de mitjans de comunicació internacionals. Tanmateix, les raons no poden ser més diametralment oposades. Llavors, el líder saudita i el seu regne es trobaven a l'ull de l'huracà pel brutal assassinat del periodista i dissident Jamal Khashoggi. Ara, són protagonistes perquè han adquirit un enorme pes al tauler geoestratègic, sobretot a l'Orient Mitjà, però no només. Les visites de presidents, ministres d'Afers Exteriors i emissaris a Riad se succeeixen aquests dies a un ritme frenètic. La cirereta d'aquest estatus de hub diplomàtic podria ser la celebració d'una cimera sobre la pau a Ucraïna entre el president rus, Vladímir Putin, i l'estatunidenc, Donald Trump, ell mateix promotor de la idea.

Un mes i mig després de la caiguda del dictador sirià Bachar al-Assad, la vida a Damasc ja ha recuperat el pols habitual. Lluny queda aquella ciutat fantasma que es van trobar els primers rebels que hi van entrar. Ara bé, per als damasquins el concepte de normalitat és particular, allunyat no només del que regeix a les ciutats occidentals, sinó fins i tot a la mateixa Síria abans de tretze anys d'una guerra brutal. La destrucció de moltes infraestructures, l'efecte d'un règim de sancions internacionals molt sever i la hiperinflació han convertit la quotidianitat de milions de sirians en un exercici de supervivència.

Abans de les eleccions estatunidenques es va parlar molt de la campanya de desinformació de Rússia amb la finalitat d’afavorir la victòria de Donald Trump. Però Putin no va ser l’únic a intentar influir de forma maliciosa en el procés electoral als Estats Units. Els serveis d’intel·ligència del país nord-americà han acreditat que hi va haver una campanya semblant, però en sentit contrari, és a dir, a favor dels interessos de Harris, originada a Teheran. No hi pot haver una prova més fefaent del temor que li provocava al règim iranià el possible retorn de Trump a la Casa Blanca. 

Tal com han reconegut els assessors de Joe Biden i de Donald Trump, tots dos equips van treballar estretament per pressionar els principals actors del conflicte a Gaza i fer possible un acord d'alto el foc que s'havia mostrat esquívol durant més d'un any. La seva col·laboració és més aviat inèdita a la història de les transicions presidencials als EUA entre líders de diferent color polític. Ara bé, aquest esperit de cooperació no ha evitat que, un cop assolit l'acord, tant el president en funcions, Joe Biden, com sobretot el president electe, Donald Trump, l'hagin reclamat com a seu.

L'adveniment de la nova Síria no ha acabat amb llargues cues per al pa, però les files han aparegut ara en un lloc inèdit: a les comissaries i altres edificis de les forces de seguretat, abans temuts per ser centres de brutals tortures. Els que ara ocupen aquestes dependències són els combatents de Hayat Tahrir al-Sham (HTS), la milícia que va liderar l'ofensiva llampec que va enderrocar el dictador Bashar al-Assad fa un mes, i els que s'arremolinen davant de les portes són policies, soldats i oficials de l'exèrcit durant l'antic règim a la recerca d'una mena d'amnistia.

N’hi ha prou amb un passeig per Suwayda, una capital de província al sud de Damasc, per adonar-se que té una identitat pròpia. Les dones no porten el hijab i, en canvi, molts homes sí que es cobreixen el cap amb un barret blanc. A més, als punts de control, no hi ha ni rastre dels milicians amb passamuntanyes de Hayat Tahrir al-Sham (HTS), la milícia islamista que va liderar l’ofensiva que va enderrocar Bashar al-Assad fa un mes. El seu lloc l’ocupen uns joves identificats amb una bandera que podria rivalitzar en colors amb la del col·lectiu LGBTQ+. No en va, Suwayda és el bastió de la comunitat drusa de Síria, una minoria religiosa que es va escindir de l’islam fa uns deu segles i que representa prop del 5% de la població siriana. Tot i el seu nombre tan reduït, els drusos poden tenir un paper important en el disseny del futur polític de la Síria post Al-Assad.

L’exèrcit israelià va aprofitar la situació de caos provocada per la caiguda del règim del dictador Bashar al-Assad per ampliar la seva ocupació del territori dels Alts del Golan, iniciada arran de la guerra àrabo-israeliana de 1967. En total, es tracta d’una zona de més de 300 quilòmetres quadrats. En la franja septentrional, al voltant de la ciutat de Quneitra, es compten set pobles recentment ocupats. En converses amb una vintena dels seus habitants, són constants les queixes per una ocupació que, com la del 1967, representa una violació flagrant de la legalitat internacional.

La delegació de més alt nivell de la Unió Europea fins ara, formada per la ministra d'exteriors alemanya, Annalena Baerbock, i el seu homòleg francès, Jean-Noel Barrot, ha visitat Síria aquest divendres en una mostra del renovat interès diplomàtic que suscita Damasc des de la caiguda de Bashar al-Assad. Un afany que no es limita als països occidentals. El mateix dia, el nou ministre d'exteriors sirià, Assad al-Shaibani, va completar el seu primer viatge internacional a Riad, un senyal que l'Aràbia Saudita vol jugar un paper influent a la Síria post-Assad.

La inesperada caiguda de la dictadura de Bashar al-Assad ha estat un terratrèmol geopolític amb ramificacions a tot l’Orient Mitjà, entre les quals podria comptar-se aviat el renaixement a Síria de l’Estat Islàmic (EI), la milícia jihadista que fa una dècada va arribar a controlar una important franja de l’Iraq i Síria. De fet, les dades mostren que els atacs del grup extremista en aquest país àrab ja havien experimentat un repunt mesos abans. Del compromís de la coalició liderada pels EUA per fer-li front i de la capacitat de la nova elit siriana d’estabilitzar el país dependrà que la seva presència es consolidi o fins i tot es faci més mortífera. 

El líder de la nova Síria, Ahmed al-Shara, va presentar diumenge per primera vegada el seu full de ruta per a la transició al país àrab, just el dia que es complien tres setmanes de la caiguda del règim de Bashar al-Assad. Abans conegut pel seu nom de guerra, Abu Mohamed al-Golani, Al-Shara va anunciar que les pròximes eleccions no tindran lloc fins d'aquí a quatre anys, mentre que el termini de temps per redactar i aprovar la nova Constitució serà d'uns tres anys. Actualment, el país està governat per un govern interí nomenat per Hayat Tahrir al-Sham (HTS), la milícia islamista que va liderar l'ofensiva llampec que va enderrocar la dictadura del clan dels Assad després de més de cinc dècades al poder.

La caiguda precipitada fa tres setmanes del règim de Bashar al-Assad presenta diversos reptes a la societat siriana i al govern provisional, nomenat per la milícia islamista Hayat Tahrir al-Sham (HTS). Entre ells, un dels més urgents i complicats és donar resposta a les peticions de veritat i justícia de les famílies dels desapareguts. Es calcula que el nombre de persones arrestades de forma arbitrària pel règim –i de les quals encara no es coneix el parador– supera les 100.000. 

El període de gràcia del nou govern sirià instal·lat després de la caiguda del règim de Bashar al-Assad s'ha limitat a un parell de setmanes. En els darrers dies s’han produït diversos incidents violents a les zones de majoria alauita, el grup religiós al qual pertanyia el clan dels Al-Assad. Dimecres a la nit van tenir lloc manifestacions que van desembocar en disturbis en diverses ciutats. A més, 14 membres de les forces de seguretat van morir en una emboscada perpetrada per un grup d’homes armats vinculats a l’antic règim a la província de Tartús, la qual cosa ha comportat que Damasc hi hagi enviat reforços. 

Dues setmanes després de la caiguda del règim de Bashar al-Assad, els cristians de Síria han volgut fer sentir la seva veu i la seva presència. Milers de cristians han sortit al carrer aquest dimarts a Damasc i en altres ciutats sirianes per reclamar que es protegeixin els drets de les minories religioses a la nova Síria, controlada en bona part per Hayat Tahrir al-Sham (HTS), la milícia islamista ultraconservadora que va liderar l'ofensiva militar contra la dictadura. Les manifestacions no han estat multitudinàries, però tenen un alt valor simbòlic al ser les primeres organitzades per una minoria religiosa. 

Quan la matinada de diumenge un avió va enlairar-se de Damasc sense destí conegut, els rumors que transportava Bashar al-Assad van començar a circular a les xarxes socials. Hores després, es confirmava la fugida del president sirià. Durant algunes hores, no es va saber on s'havia exiliat, però hi havia pocs dubtes: a Rússia. El més antic i més fidel aliat del clan dels Assad, en una relació estratègica entre Damasc i Moscou que va arrencar fa més de cinc dècades i mai havia trontollat. En Putin, Al-Assad trobarà probablement un amfitrió generós, i fins i tot potser un amic.

El règim de Kaïs Saïed ha anat un pas més enllà en la seva campanya de criminalitzar la solidaritat envers refugiats i migrants, alhora que col·labora de manera més estreta amb la UE en el control dels fluxos migratoris. La setmana passada les autoritats van arrestar Abdallah Saïd, responsable d’una ONG establerta al sud de Tunísia que es dedica a ajudar migrants, i que després d'un interrogatori va passar a disposició d’un Tribunal Antiterrorista. La seva detenció és l’última d’una onada de repressió d’activistes i associacions humanitàries especialitzades en la mateixa labor que va començar al maig.