Un 21,7% dels catalans estan "més aviat en desacord" amb el fenomen de la immigració, segons dades de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials. Parlem, doncs, d'un recel minoritari, però ¿d'on neix? ¿De quins materials està fet el mur, i què pot contribuir a desconstruir-lo? L’ARA ha demanat a vuit veus d'àmbits diversos que es capbussin en aquest món de percepcions, prejudicis i mirades creuades per tal d'ajudar a trobar-hi camins de sortida.

El dia abans que esclatés la guerra a Ucraïna –ara fa gairebé un any– Kristian Herbolzheimer, director de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), parlava amb els seus alumnes de la Universitat de Barcelona sobre la possibilitat que s'iniciés un conflicte armat entre russos i ucraïnesos. "Els vaig dir: «Crec que no hi haurà guerra, perquè no s'entendria de cap de les maneres». Aquesta guerra només podia sortir malament". Ho creia així perquè "des de la Segona Guerra Mundial hi havia hagut molt pocs conflictes d'agressió d'un estat contra un altre (l'Iraq és el més destacat, potser) i encara menys amb intencions de quedar-se al territori" i perquè l'estat agressor, Rússia, "és membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, un òrgan constituït per garantir la pau". Herbolzheimer explicava l'anècdota aquest dimarts a la primera sessió del cicle de Diàlegs de Pedralbes Pensar la pau, pensar la guerra, dirigit per Daniel Gamper i moderat per Antoni Bassas, i organitzat amb l'objectiu de posar llum sobre una sèrie de preguntes al voltant de la idea de pau ara que la guerra ha tornat a Europa. Gamper va resumir el sentir que ha empès el cicle amb paraules de Thomas Hobbs, autor del Leviatan: "El pitjor mal de tots és la mort violenta".

“¿Por qué escribo este cuaderno? Porque poseo en este momento una información que creo que todas las mujeres tenemos derecho a manejar. [...] Porque pienso que lo primero que nos han impedido conocer es nuestro propio cuerpo. [...] Porque el control de nuestro cuerpo y nuestra vida debe recuperarse de manos de la cultura machista”. Són paraules de la periodista i activista feminista Leonor Taboada escrites a Cuaderno feminista: Introducción al self-help el 1978. A les pàgines d’aquest quadern il·lustrat, Taboada parla de tot allò que el nacionalcatolicisme i 40 anys de franquisme havien silenciat -avortament, menstruació, menopausa, mètodes anticonceptius o autoexploració del propi cos- i hi defensa que la sexualitat de les dones ha estat segrestada: “Nos contaron que todas somos frígidas si no tenemos orgasmos vaginales [...], nos convencieron de que el sexo es una necesidad en el hombre i una piadosa obligación en la mujer”. El seu discurs contrasta, en efecte, amb els consells sobre sexualitat que es difonien des de la Sección Femenina: “Si tu marido sugiere la unión, accede humildemente: su satisfacción es más importante que la de una mujer. [...] Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente”.