En l'ordre intern, la gran novetat dels darrers dies ha estat la visita a la Moncloa d'interlocutors polítics que estan al Congrés, però que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha preferit convocar individualment. Es podia pensar que l'opció donaria lloc a un contingut més o menys confidencial, que es buscava l'oportunitat d'aconseguir aproximacions més difícils d'obtenir en les sessions del Congrés. Però no ha sigut així. La legislatura continua dominada per estratègies que responen a l'interès immediat. Ningú cedeix ni un pam de terreny. No es pot mostrar debilitat. El somriure de Sánchez cada cop que rebia algun dels convidats al diàleg sobre les noves prioritats europees en matèria de defensa i seguretat no ha reflectit el clima dels contactes.

Dilluns serà el dia del gran esdeveniment. Per fi sabrem si Pedro Sánchez, que s'ha passat aquests últims cinc dies immòbil, esculpit en bronze, com El pensador, d'Auguste Rodin, es treu la mà del mentó, s'aixeca i ens explica si vol seguir com a president del govern o si ha decidit sortir d'escena. La història recent de la democràcia a Espanya té diversos capítols curiosos, però aquest figurarà per sempre entre els primers de la col·lecció. El pensador creat per Rodin es trobava a les Portes de l’Infern, el conjunt escultòric que li va encarregar el govern de França cap al 1880. No sé si Sánchez travessa una situació similar ni si un cop s'aixequi serà capaç de recuperar l’equilibri necessari per tornar a posar-se a la feina.

El PSOE i el govern de Pedro Sánchez estan molt revoltats. És un mal moment. Al pèssim resultat de les eleccions gallegues s'hi han afegit altres complicacions, amb males perspectives. Els socialistes estaven acostumats a tenir debats periòdics i certa vida interna, i després de la derrota per golejada a Galícia alguns ho volien tornar a proposar. L'objectiu era revitalitzar el partit donant-li algun protagonisme. Però heus aquí que els ha sortit un gra –o una ferida– espectacular, dels que s'infecten ràpidament. Em refereixo al cas Koldo, que té tots els ingredients per convertir-se en un calvari per al PSOE. Les reiterades imatges en les quals apareix García acompanyant amunt i avall l'exministre de Transports José Luis Ábalos pels passadissos i per l'exterior del Congrés, tenen un aire de seqüència ja vista, en concret la del personatge de Torrente, que es descrivia com el braç no gaire intel·ligent de la llei. I la realitat és pitjor que la del personatge de ficció, perquè la trama que suposadament circulava entorn del protagonista principal del cas Koldo pot fer un mal immens al partit que ara governa agafat amb pinces al costat de diversos partits que tampoc li fan la vida massa fàcil. El PSOE necessita reaccionar i fer-ho amb contundència.

S'ha de reconèixer que els últims dies Alberto Núñez Feijóo ha animat molt la campanya gallega. Ho ha fet mitjançant la trobada d'una "alta font" del PP amb setze periodistes que podien publicar el que van sentir, però no revelar qui ho va dir. En tot cas, la font en qüestió va reconèixer que el PP havia estudiat l'agost passat la proposta d'amnistia, i que havia acabat descartant-la per inconstitucional en 24 hores. Però sobre l'alternativa de nous indults, va dir que "l'indult és una possibilitat". "Si és legal i hi ha un compromís explícit de tornar a l'estat de dret, es podria haver considerat. Si tenen interès en reconciliar-se de veritat, si volen, parlem", va afegir. Ara bé, tres dies més tard el mateix Feijóo va manifestar: "Jo no soc Pedro Sánchez, jo no accepto l'amnistia ni l'acceptaré”. I va subratllar: "Jo no accepto els indults ni els acceptaré". La pregunta és: per què el líder del PP va deixar caure primer que el seu partit va estudiar la proposta d'amnistia? Per què va valorar la hipòtesi dels indults? I, finament, què va fer que poc després negués radicalment tot desig de fer experiments polítics en aquesta matèria?

La legislatura ja ha arrencat amb velocitat de vertigen i es desenvolupa en molts escenaris. Tots, no obstant això, conflueixen en un que, de moment, és el principal. Es tracta de les relacions entre el PSOE i el govern, d'una banda, i el PP, de l'altra. El convenciment del líder popular, Alberto Núñez Feijóo, que va guanyar les eleccions i li han pres el lloc que li corresponia, ha fet molt difícil que es reprengui una relació mínimament normalitzada entre el seu partit i el socialista.

La concentració de poder –i de responsabilitat– en mans del nou home fort del govern, Félix Bolaños, ara ministre de Presidència i Justícia, fa més explícit el que ja estava succeint la passada legislatura. En les mateixes mans han estat les decisions i l'execució de totes les iniciatives que han tingut a veure amb l'àmbit judicial. I sempre fent front a les situacions conflictives que s'anaven plantejant, i a la preparació del futur. Òbviament, no és que Pedro Sánchez i el PSOE tinguessin la seguretat que la seva pervivència a la Moncloa depenia d'un esquema de pactes concrets, però si mirem els passos que es van fer, queda clar que es va fer un esforç que anava més enllà d'aconseguir els acords necessaris per aprovar lleis determinades. El que es va fer va ser marcar una línia d'actuació que permetés prendre més endavant decisions tan arriscades com convingués. Sens dubte, la de la llei d'amnistia és la més perillosa que ha pres Sánchez, i ja veurem com acaba. Com s'ha vist, en el món judicial predomina una visió molt crítica sobre els acords entre el PSOE i els partits independentistes, en especial per les al·lusions al fenomen del lawfare o judicialització de la política. No obstant, és significatiu que l'associació Jutges per a la Democràcia, l'esquerra judicial, s'hagi apartat de les concentracions de protesta dels jutges.

El protagonisme de Catalunya per entendre els darrers anys de la política espanyola –una etapa de més d'una dècada– va quedar comprovat ahir un cop més d'una manera rotunda al Congrés. Però tristament comprovat. La primera jornada del debat d'investidura de Pedro Sánchez –sobretot pel que fa al seu xoc amb Alberto Núñez Feijóo– va girar pràcticament de manera monogràfica entorn d'una sola paraula, amnistia. Per a mi va ser la constatació que hauríem de veure aquest moment com l'oportunitat de passar pàgina i sortir del bucle dels darrers anys. No com una actitud de renúncia, sinó per deixar de malgastar energies.

Els experts en història del cinema i els aficionats a les ciències socials no necessiten conèixer la llengua italiana per identificar ràpidament l'origen d'aquesta frase: "Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi". Ho heu encertat, és el passatge més conegut de la pel·lícula de Luchino Visconti Il gattopardo. Qui diu que "si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï" és Tancredi Falconeri (Alain Delon), nebot del protagonista principal, el príncep Fabrizio Corbera (Burt Lancaster), un aristòcrata sicilià que contempla la fi d'una època en els anys del Risorgimento, els de la unificació d'Itàlia. És relativament freqüent que les etapes de convulsió recordin l'obra de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, portada al cinema per Visconti amb esplèndids resultats, per la producció espectacular i els diàlegs brillants, ja sigui a l'interior dels palaus –torneu a veure la llarga seqüència del ball, si us plau–, o al bell mig del paisatge sicilià.

El més important de la primera sessió del debat d'investidura que ha intentat Feijóo és el que no es va veure ni sentir. Sánchez no va voler córrer riscos de desgast i no va sortir a escena, i seguim, per tant, sense tenir noves dades sobre els seus projectes per obtenir el suport majoritari del Congrés. A Feijóo li va servir per passar comptes amb tothom i per anar agafant pràctica a la tribuna del Congrés. Li serà útil per a la seva nova etapa com a diputat, un cop obtingut l'escó, per la tasca que haurà de portar a terme com a líder de l'oposició en la nova legislatura, excepte que hi hagi noves eleccions i les guanyi, hipòtesi que ara no sembla gaire versemblant. “Prefereixo endarrerir la meva victòria”, va dir per excloure cessions als independentistes.

A Eugenio Scalfari, fundador i director del diari italià La Repubblica, li van preguntar un cop en què consisteix un diari ("Dottore, cos'è un giornale?", li van dir). Conservo la seva resposta emmarcada a la memòria. “Un diari –va respondre– és la crònica quotidiana de la lluita pel poder”. No sé si un director anglès o alemany hagués contestat de la mateixa manera, perquè la descripció de Scalfari em va semblar que reflectia sobretot la intensitat amb què la lluita per ocupar espais de poder es produeix i es viu a Italià des de sempre. Però al mateix temps la vaig trobar molt precisa, perquè al darrere –o al davant– de la major part de les notícies publicades –i de les amagades– hi ha usualment el batec d'un conflicte de i pel poder. Dic tot això pel caràcter i el to que estan agafant els diaris, i els informatius en general, en els darrers dies, en què l'obligada crònica política és la d'una febril lluita pel poder.

Això s'anima. La llarga campanya electoral ens tindrà ben distrets. Tot s'hi val per llançar-se sobre el rival, ja sigui el cas Mediador, un sòrdid episodi de corrupció que afecta el PSOE, o la marxa de Ferrovial, de la qual segons el PP en té la culpa el govern per perseguir els empresaris. Hi ha raons per creure que aquesta campanya serà com les antigues batalles navals, quan els vaixells eren de fusta i anaven armats amb desenes de canons. Així ha sigut el signe de l'última setmana, en què l'ordre ha sigut batre la coberta de la nau oponent –no en direm enemiga– i abordar-la sense pietat. El debat ha transcorregut a cop de destral.

Durant la setmana que s'acaba sembla que tothom en l'àmbit de la política hagi tingut un motiu per somriure. Excepte, potser, la gent de Podem, que no saben dissimular. La resta, en canvi, han sabut fer de la necessitat virtut i han intentat comparèixer davant de l'opinió pública com si estiguessin ben convençuts que les coses els van de forma excel·lent. Fins i tot Pedro Sánchez al Marroc, on l'estan collant a base de bé, ha tingut temps per posar bona cara. I en el seu cas, ben mirat, no n'hi ha per menys. La legislatura progressa, després del doble pacte pressupostari a Madrid i Barcelona, i l'estabilitat del govern sembla assegurada per tot l'any. L'únic lloc on el somriure se li va congelar un pèl a Sánchez va ser al Senat, en el cara a cara amb Feijóo, que com veurem després aquest cop venia més ben preparat.