Tot d’una que vaig començar a llegir titulars, notícies i piulades, i a rebre missatges d’amigues i conegudes sobre l’absolució del cas de Dani Alves, el meu cap i el meu cos van traslladar-se a les paraules de Rebecca Solnit. Concretament, vaig recordar l’inici del segon capítol –"La guerra més llarga"– del seu famós Els homes m’expliquen coses (2016), on relata que als Estats Units es denuncia una violació cada 6,2 minuts, malgrat que tots els indicis –estudis acadèmics, informes de serveis socials i experiència popular femenina– apuntin que el total estimat és cinc vegades més alt, i que, per tant, la realitat sobre les violacions al seu país s’aproxima més a la possibilitat que una dona sigui violada cada minut; que una de cada cinc dones estatunidenques serà violada al llarg de la seva vida, o que el recompte total és que, als EUA, es produeixen més de vuitanta-set mil violacions cada any. De Solnit és interessant la insistència per fer evident la lògica sistèmica que hi ha darrere de la violència sexual i de com, des de totes les esferes (social, judicial, cultural), tendim a concebre i a tractar de manera aïllada cada una de les denúncies per violació. Atendre el caràcter estructural de totes les formes que té la violència de gènere, diu Solnit, implica sempre parlar dels canvis profunds que necessita qualsevol societat, és a dir que cal parlar, perquè no ho fem gaire, de masculinitat, de rols masculins o directament de patriarcat.

Divendres passat vaig retrobar-me, davant de la biblioteca municipal Corró d'Avall, a les Franqueses del Vallès, amb la meva professora de literatura del batxillerat, la Roser Palacios. Després d’una abraçada càlida i sentida, va comentar-me que estava atònita perquè acabava de publicar-se la nova circular del departament d’Educació, amb la nova proposta curricular per al batxillerat i per a les proves de selectivitat. “La literatura està tocada de mort”, em va dir. Aquella mateixa tarda, havia de moderar una tertúlia literària a la biblioteca on ens havíem trobat. Al públic, com sempre, dones jubilades o a punt de jubilar-se, que són les que ara per ara aguanten la conversa pública sobre literatura del país. Elles practiquen el que el govern tem saber: que sense una conversa robusta al voltant dels imaginaris que els escriptors poden crear, ningú no creixerà. No ho faran ni els escriptors que han d’assenyalar la realitat, ni els lectors que han d’encarar-s’hi, ni el país que l’ha de superar. 

L’altre dia, mentre preparava una prova escrita de l’assignatura d'ensenyament de la llengua catalana per als meus estudiants del grau de mestre d’educació primària vaig demanar-li a ChatGPT que em resolgués els exercicis que els estava proposant. Ja em disculpareu la innocència, sé que fa temps que el món viu enlluernat per la potència de la intel·ligència artificial i la velocitat del seu perfeccionament, però jo que soc de llibres no hi havia pràcticament interaccionat encara, i em vaig quedar amb un pam de nas. La resolució dels exercicis no només era correcta, sinó que l’execució narrativa era prou sofisticada. Fa temps que sento col·legues universitaris explicar amb tota naturalitat que ells ja han incorporat l’eina per agilitzar algunes de les tasques administratives més farragoses: respondre correus, emplenar formularis burrocràtics, fer traduccions o fins i tot fer cerques de bibliografia. La cosa no em sembla gens malament d’entrada, no crec que la tecnofòbia ni l’apologia nostàlgica al món analògic aquí ens ajudi, sovint molts dels alumnes van tres cursos més avançats que nosaltres en matèria tecnològica i cal incorporar la IA, com en el seu moment vam fer amb internet. Debat a banda és la despantallització de les aules, en prenc nota per a un futur article, que a Suècia, per exemple, ja ens guanyen per golejada.

Pronunciar-se en contra d’un extensíssim consens social com és la idea que la comunitat catalanoparlant viu pacíficament instal·lada en dinàmiques de bilingüisme innocu és un gest temerari i fortament assenyalat per mirades provinents de tot l’espectre polític, intel·lectual i acadèmic català. Dit això, atenc la pregunta formulada: el bilingüisme salvarà el català o l’arraconarà? Anem a pams.

Fa uns dies vaig ser convidada a una d’aquestes festes d’aniversari grosses i gatzaroses que la gent arribant a la trentena té la necessitat, gairebé moral, de celebrar, ajuntant tots els seus cercles d’amics i coneguts en una casa rural de lloguer ben lluny de ciutat.

Una de les notícies més comentades de l’estiu ha estat el pacte entre els partits polítics catalans, la bancada socialista i la gran coalició de Yolanda Díaz per fer Francina Armengol presidenta de la mesa del Congrés a canvi que aquesta no retiri la paraula als diputats catalans, bascos i gallecs que, seguint el seu dret recollit ja al reglament i invalidat reiteradament per Meritxell Batet, decideixen parlar en les seves constitucionalment oficials llengües maternes. També ha estat objecte de transacció la formalització de la sol·licitud de reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficialment europea. L’endemà de l’anunci entusiàstic d’Armengol el dia que va ser votada per ocupar la cadira de la tercera autoritat de l’Estat, ella mateixa ja va haver de matisar la bona nova, al·legant que primer hauria de temptejar el conjunt dels grups polítics i aclarir alguns aspectes tècnics. Respecte a la via europea, l’escenari encara és més complex, i sense voler-hi entrar ara, crec que els catalanoparlants no hem acabat d’entendre prou la doble trama de la història. Una cosa és que els eurodiputats catalans puguin emprar el català com a llengua d’ús dins la cambra. I una altra de ben diferent és que aquesta sigui reconeguda políticament i legalment com a llengua europea de ple dret. Matisos i escepticismes personals a banda, que hi són i els pateixo tots, he observat amb prevenció i complicitat com riuades de catalanoparlants han celebrat amb entusiasme i esperança els acords. 

Fa mesos que l’atenció mediàtica de la Catalunya autonòmica i postpandèmica s’ha desplaçat cap a altres bandes. Ara que ja no hi ha virus per combatre ni presos polítics per indultar, sembla que d’entre les diverses i múltiples qüestions que preocupen a la majoria de mitjans, tuitaires, associacions i partits polítics en campanya, tant catalans com espanyols, n’hi ha una que sobresurt amb escreix, per recurrent i per manipulable: la de la llengua catalana. Naturalment parlo des de la meva percepció subjectiva i personal, no des de l’autoritat d’un estudi acadèmic que sistematitza titulars de diari o minuts de televisió; no obstant això, diria que tot plegat, però, és l’efecte d’una sensació general de crispació ambiental permanent i històrica, aquella que ha acompanyat sempre els moments de reflux que ha patit el país. 

A mitjans de segle XX gran part del món occidental va entrar en una fase, diguem-ne discursiva i acadèmica, que pretenia superar el marc suposadament restrictiu, obsolet i, fins i tot, maleït del nacionalisme. El cert, però, és que ni en aquell moment, ni tampoc ara, el món no pot entendre’s ni pensar-se fora del funcionament, l’existència i l’organització de les nacions i dels estats nació. 

No han estat poques les vegades que amics, familiars, coneguts propers i d’altres espontanis s’han mostrat incrèduls quan els he explicat que me n’anava a l’estranger per feina: "Però tu no estudiaves literatura catalana actual? Què hi vas a fer a Suècia?", "¿Faràs l’exposició en català en un congrés d’una universitat nord-americana? Vols dir que t’entendran?", "¿M’ho dius de debò que a Polònia hi ha gent que estudia per aprendre català?!"