“No hi ha res més chic que buscar alguna cosa a Google i no trobar-la”, constatava la dissenyadora de moda Phoebe Philo l’any 2013. En un moment en què encara no s’havia produït l’explosió de les xarxes socials, Philo ja augurava el que s’acabaria convertint en el gran privilegi del segle XXI: passar desapercebut. Entre Instagram i TikTok, vivim envoltats de famosos i gent anònima confessant els seus secrets més íntims encapsulats en vídeos de 2 minuts. “Maquilla’t amb mi mentre t’explico com vaig descobrir que el meu nòvio em posava les banyes” o “Arregla’t amb mi mentre et confesso tots els secrets de la festa d’aniversari de la Miley Cyrus”, són alguns dels exemples del format que més triomfa a TikTok amb un hashtag que ja acumula més d’11 milions de visites (#GRWM). “Aquesta necessitat d’explicar totes les nostres intimitats de manera pública és una de les formes que tenim per mostrar-nos als altres; explicitar la nostra existència amb proves gràfiques”, apunta Mar Vallverdú, experta en tendències digitals i presentadora del pòdcast Girl Radio. L’interès per la intimitat o la historieta que s’explica en aquest format de vídeos és el que els fa tan exitosos: l’audiència garanteix fidelitat absoluta a canvi de tenir accés a la vida privada de la celebrity, influencer o usuari anònim de torn i aquest se’n beneficia amb likes, visualitzacions i patrocinis de marques. Tenen assegurada la rellevància a canvi de renunciar a la seva privacitat. 

Ja és tradició que Dua Lipa es deixi veure per terres balears durant la temporada d’estiu. L'agost passat la cantant va celebrar per segon any consecutiu el seu aniversari a Eivissa, envoltada dels seus amics i parella del moment. La data (22 d’agost) i el lloc, convidaven a viure l’experiència completa del que associaríem a un estiu mediterrani: paella, postes de sol, festa i algun joc per distreure el grup. I l’escollit va ser la petanca. A les fotos que compartia a Instagram el seu amic i dissenyador Simon Porte Jacquemus hi veiem una Dua Lipa completament entregada. “No hi ha res més camp que Dua Lipa jugant a la petanca a Eivissa”, piulava un usuari a X.

Si hi ha una cosa que caracteritza la indústria de la moda és la seva facilitat per adaptar-se a qualsevol canvi. Amb més o menys gràcia, les marques fan el possible per donar resposta a les demandes socials que vertebren el discurs polític del moment, des de la normalització de tots els tipus de cossos (impulsada pel moviment del body positive) fins al control i la transparència dels processos de creació d’una peça de roba (propiciats per la iniciativa de Who made my clothes). Malgrat que la seva funció social i identitària demana aquesta immediatesa, una problemàtica que encara estava a la llista dels temes pendents era la de l’adaptabilitat en la indumentària. En l’àmbit mediàtic, el boom ha estat força recent i d’exemples n’hi ha uns quants. Un dels més evidents és la portada i monogràfic que la revista Vogue UK va dedicar el maig passat a la inclusivitat, on l’associen a valors com poder, aspiració i tendència. Per primera vegada a la història d’aquesta revista també se n’ha publicat l’edició en braille.

Totes les identitats que crea Pepa Salazar neixen de la seva metodologia de disseny. Mitjançant exercicis de prova i error realitzats directament sobre el cos, la dissenyadora valenciana dona vida a peces de roba que ja han vestit les cantants del moment com Rosalía, Aitana i Nathy Peluso. Després d’estudiar la carrera de disseny a l’Institut Europeu de Disseny (IED) i d’unes pràctiques poc estimulants a Loewe -així les defineix ella mateixa-, Salazar va debutar l’any 2013 amb la seva primera col·lecció. Va presentar-la al Samsung EGO, durant la setmana moda de Madrid, i va convertir-se en la guanyadora del premi Mercedes-Benz Fashion Talent. Des d’aleshores ha presentat amb la seva pròpia marca, Pepa Salazar, diverses col·leccions on ha primat la intimitat, la sensualitat i l’empoderament corporal en una recerca constant del que és per a ella ser una dona. El seu últim llançament, una col·lecció en col·laboració amb Bershka, arriba aquest dimecres a les botigues.

L’any 2017, una de les firmes d’alta costura per excel·lència obria la seva desfilada a París amb una de les models vestint una samarreta on es llegia: "Per què no hi ha hagut grans dones artistes?" La marca en qüestió, Dior, s’inspirava en el títol d’un dels assajos de la pionera en crítica d’art Linda Nochlin per atreure l’atenció del públic mil·lennial mitjançant eslògans feministes que decoraven tant les samarretes de la passarel·la com el fulletó que es repartia a tots els convidats. La pregunta que l’any 1971 s’havia fet Nochlin era clarament disruptiva. La seva obra Why have there been no great women artists? no posava en dubte que existissin grans dones artistes (és evident que n’hi havia), sinó per què no tenien mai presència als museus, als llibres d’història o als mitjans de comunicació.

“La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors”. Així és com comença una de les novel·les més reconegudes de Virginia Woolf, en què la protagonista, Clarissa Dalloway, baixa al carrer a comprar un ram de flors per a la festa que organitza a casa seva aquella mateixa nit. L’autora recorre al motiu de les flors com a llenguatge metafòric amb el qual permet a la Clarissa expressar les seves emocions, deixant clar des d’un principi que no vol ni necessita que ningú s'interposi entre ella i les seves flors. Malgrat ser un personatge de l’alta societat i poder delegar aquesta tasca al servei, opta per comprar-se-les ella mateixa. Les flors també esdevenen el llenguatge de la cantant Miley Cyrus, que en el seu últim single, titulat Flowers, les utilitza com a metàfora per expressar tot allò que rebutja de la relació amb el seu exmarit, Liam Hemsworth.

Ja ho anticipava Emma Chamberlain, influencer i presentadora del podcast Anything Goes, al seu episodi sobre les prediccions estilístiques per a aquest 2023: el minimalisme retorna a les catifes vermelles. Així se n'ha fet ressò la dels premis Gaudí en la seva 15a edició, on actors, actrius i personalitats del sector han desfilat amb modelets en què primava l'elegància i la comoditat. El MNAC ha sigut l’escenari escollit per celebrar una gala que, després de dos anys de celebració continguda, ha recuperat el ritme de sempre. El record a Agustí Villaronga, director de pel·lícules com Pa negre o Incerta glòria, mort la matinada prèvia a la gala dels premis Gaudí, ha planat tant a la gala com a la catifa vermella amb el predomini del color negre.