No estem fets per morir, sinó per néixer, sosté Hannah Arendt. Però, de fet, comencem a morir en el mateix instant que naixem. Encara que costi d’acceptar, la nostra vida acabarà inevitablement als braços de la mort. Davant aquest destí amenaçador, la humanitat s’ha espavilat per crear relats que apaivaguin la por a la finitud. Històricament, les diferents tradicions espirituals i religioses han elaborat narratives d’esperança, expressades en promeses de vida més enllà de la mort, com la resurrecció cristiana, pròpia del món occidental, o la reencarnació, arrelada en les tradicions orientals. La Setmana Santa culmina amb el Diumenge de Resurrecció, una festa que encarna l’esperança del renéixer, del no morir.

No és fàcil parlar d’eutanàsia sense que la discussió esdevingui un camp de batalla ideològic. Per primera vegada des de l’aprovació de la llei d’eutanàsia a Espanya, s’ha obert un front als jutjats i s’ha convertit la justícia en l’última trinxera on es disputa la voluntat d’una noia de 24 anys que fa mesos que reclama l’eutanàsia. Una decisió validada per la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya, que ha confirmat que compleix tots els requisits legals.

La història sempre tragina ferides mal cicatritzades. Cinc anys després de l’aparició de la covid-19 a Wuhan, són molts els qui ja donen per superada aquella etapa que va paralitzar el món, però encara hi ha qui plora els seus morts o lluita contra les seqüeles de la malaltia. El govern nord-americà continua investigant la causa d’aquella fatalitat mundial. Naturalment, per passar comptes amb Pequín. Fa pocs dies, la CIA, sense aportar noves dades, assenyalava una fuga d’un laboratori xinès, on es manipulaven coronavirus SARS-CoV-2, com el punt d’inici més probable de la pandèmia. 

Amin Maalouf, recentment guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, afirma que l’art mai no és superflu, sinó essencial. Per això cal apropar-s’hi. Aquests dies, a la Sala Gran del TNC, es pot veure la representació artística d’Anna Karènina de Lev Tolstoi. En aquesta escenificació, la primera frase del llibre, que és brillant com tota l’obra, ressona en anglès a través de la veu d’una actriu belga d’origen ruandès: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”. Aquesta hibridació cultural connecta amb el teló de fons de l’obra de Maalouf, que posa èmfasi en la diversitat i en la necessitat de coneixement de les altres cultures.

El filòsof Jean-Paul Sartre va reflexionar amb profunditat sobre la condició humana i la naturalesa del mal. En la peça de teatre Les mosques, escriu que el més avorrit del mal és que un s’hi acostuma. Però el mal, el de veritat, quan es mira de cara mai no deixa d’horroritzar ni de sorprendre. Des de la setmana passada, al Palau de Justícia d’Avinyó se celebra el judici contra el francès Dominique Pélicot, un jubilat que durant deu anys va drogar la seva dona, fins a deixar-la inconscient, per oferir-la gratuïtament a homes desconeguts perquè la violessin. Al banc dels acusats s’hi asseuen files d’homes identificats entre les 4.000 fotos i vídeos que el mateix Pélicot va enregistrar. La xifra glaça la sang, n’hi ha tants com 50, i haurien de ser molts més, fins a 83.

L’actualitat bull amb els interrogants i les controvèrsies lligades a l’eutanàsia. La pràctica de l’eutanàsia i el suïcidi assistit afecta una petita minoria, però interessa a una gran majoria de la ciutadania. A moltes persones la por a un patiment insuportable els fa més por que la mateixa mort. Aquesta inquietud els porta a defensar la idea que, en determinades circumstàncies, és legítim poder decidir la manera i el moment de morir. Però no tothom ho veu de la mateixa manera, i d’aquí ve la polèmica ideològica.

La intel·ligència artificial (IA) ja fa temps que ha sortit del laboratori i avança a passos de gegant. La nostra vida quotidiana ja no es pot comprendre al marge d’aquesta revolució tecnològica. La incertesa sobre cap on ens conduirà conviu amb la seva acceptació. Un estudi de l’IE Center for the Governance of Change revela que augmenta el suport a la utilització de la IA i les noves aplicacions tecnològiques, fins i tot en àmbits reservats únicament als humans. Per exemple, un 51% dels europeus o un 75% dels xinesos substituirien els seus parlamentaris per algoritmes d’IA. A Espanya l’acceptació arriba al 66%. Aquestes dades no només mostren el desencís social amb la política, sinó la idea que les màquines poden arribar a fer les coses millor que les persones.

Víctor Hugo a L’últim dia d’un condemnat (1828), un al·legat únic contra la pena de mort, diu en boca del presoner sentenciat a la guillotina "Si almenys sabés com va i de quina manera s’hi mor! Però és horrorós, no ho sé". La veu d’aquest home aterrit s’acobla amb la de Kenneth Smith, el reclús d’Alabama executat la setmana passada amb un nou mètode experimental, l’asfixia per inhalació de nitrogen. Dies abans que li apliquessin la pena capital va declarar "Estic espantat, sento pànic". Smith, que havia passat trenta-sis anys al corredor de la mort, estava angoixat davant la segona visita a la sala d’execució. El 2022 havia sobreviscut a un primer intent amb injecció letal. Esperant la mort, lligat de mans i peus, va viure quatre hores de patiment macabre.

El 10 de desembre és una data assenyalada del calendari de la humanitat. Es commemora la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans. El valor d’aquest gran esdeveniment, del qual ara celebrem el 75è aniversari, no es pot comprendre al marge de la història. La Carta de les Nacions Unides va néixer l’any 1948 per enterrar definitivament els actes de barbàrie que el totalitarisme havia provocat durant la Segona Guerra Mundial, i promoure la llibertat, la justícia i la pau al món. L’experiència traumàtica amb el nazisme, que va ser capaç d’industrialitzar la mort per eliminar les vides que no mereixien ser viscudes, va impulsar una nova reflexió sobre la dignitat i els drets de les persones. La commoció que es respirava el 1945 va fer aflorar un desig: evitar que la crueltat mostrada per l’espècie humana es repetís. Aquest anhel va conduir al reconeixement de la dignitat humana. 

El món es dessagna per les ferides d’una geopolítica molt enverinada on cada vegada hi ha més violència, més morts i menys esperança. Els conflictes geopolítics seguen una vida darrera l’altra, com si la vida ja no tingués cap valor. Les guerres són tan terrorífiques, tan brutals, tan plenes de maldat, que viure pot arribar a fer més por que morir. Malgrat això, el que realment sorprèn de l’ésser humà és que, per damunt de tot, desitja viure. Anhela ser-hi abans que morir.

Hi ha promeses que la ultradreta no pot incomplir perquè són identitàries, i s’hi juga els vots guanyats, encara que sigui a costa de perdre la humanitat. Giorgia Meloni va arribar al govern italià amb la promesa que frenaria l’arribada de migrants a les costes del país, però la seva gestió està fent fallida. Des de principis d’any més de 105.000 persones han desembarcat a Itàlia, i més de 2.000 han mort en el seu intent de travessar el Mediterrani central. Per aturar aquesta onada migratòria, a l’abril, l’executiu dels Germans d’Itàlia va prendre una decisió sense precedents al declarar l’estat d’emergència migratori.

El covid-19 va sacsejar de dalt a baix el sistema sanitari i social, però probablement l’àmbit on la pandèmia va causar un impacte més devastador va ser en les residències i, en especial, en les de gent gran. Des de llavors cada vegada són més les veus que reclamen un replantejament profund del model residencial actual. El que es pretén, en darrer terme, és millorar l’atenció de totes les persones que, més per força que de grat, viuen en aquests entorns assistits. Fa pocs dies l’ARA, a través d’un reportatge d’investigació, es feia ressò de la problemàtica de les residències de gent gran, evidenciava la manca de control sobre el sector privat i l’escassetat de recursos que l’administració hi destina i instava a fer un salt endavant com a gest de respecte a les persones d’edat avançada. 

El nostre món és ple de contradiccions, la vida política també. La incapacitat de l’arc parlamentari espanyol per arribar a pactes d’estat, amb lleis que protegeixin drets fonamentals, condueix a una dinàmica de litigis i canvis legislatius permanents, que desacredita l’estat de dret i fatiga la ciutadania. Les formacions polítiques no es cansen de fer un ús partidista de les lleis com a estratègia electoral. Sense anar més lluny, Vox, que és un partit que no s’ha caracteritzat mai per la seva sensibilitat davant la vida, i menys si es tracta de la vida de les dones i dels immigrants, ha presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra la reforma de la llei de l’avortament, aprovada pel Parlament el febrer passat. Argumenten que la normativa, entre altres aspectes, podria vulnerar el dret a la vida. 

L’organització de la cursa britànica Manchester-Liverpool, de 80,5 km de traçat, que es va córrer a l’abril, no ha dubtat a desqualificar la ultramaratoniana Joasia Zakrzewski, que va travessar la meta en tercera posició, perquè es creu que va utilitzar un cotxe per fer, aproximadament, 4.000 metres. Segons dades de la investigació, va recórrer aquest tram en només 4 minuts i 16 segons, això equival a 1,4 minuts per quilòmetre. El rècord mundial està en 2,3 minuts per quilòmetre. La decisió de desqualificar l’escocesa per avantatge antiesportiu ha estat fàcil i contundent. No hi havia alternativa davant una trampa tan matussera. Qui ho ha tingut més difícil ha estat el Consell Mundial d’Atletisme a l’hora de decidir si impedia a les atletes transgènere que han fet la transició després de la pubertat competir en les categories femenines. 

Al laboratori, la vida cada vegada és més dúctil i la podem manipular fins a fer-li transgredir les seves lleis. Tenim mares biològiques que superen els 70 anys, dones que gesten per substitució, àvies que han donat a llum els seus nets, mares fecundades amb esperma d’un difunt. El serial Ana Obregón, que és el d’una actriu que interpreta un paper rocambolesc en el guió de la seva pròpia vida, ha obert un gran debat públic sobre algunes d’aquestes qüestions, la darrera, la paternitat post mortem. La neta d’Obregón és fruit d’una gestació subrogada amb un òvul d’una donant i l’esperma congelada del seu fill, mort fa tres anys.

Sabem que les passions arrosseguen més que les raons. Hi ha coses que si es pensen gaire no es fan, i si malgrat tot es fan és perquè el desig les empeny. Això seria aplicable a la decisió que ha pres l’actriu i presentadora de televisió Ana Obregón: viatjar a Miami per aconseguir un nadó per maternitat subrogada als 68 anys. La notícia publicada a la premsa del cor ha fet revifar el debat bioètic sobre la gestació per substitució i el límit d’edat en la maternitat. Les especulacions encara hi afegeixen un altre tema lligat a la possibilitat que el nadó sigui fruit d’una fecundació assistida postmortem. El conjunt de qüestions que afloren són serioses, complexes, delicades, i necessiten ser debatudes públicament, al marge de la crònica rosa i el guirigall espantós de les xarxes socials.

El romà Ciceró va escriure a De senectute que "la gosadia és pròpia de la joventut, la prudència, de la vellesa". Però pel que s’ha vist aquesta setmana amb la moció de censura de Vox, no sempre és així. Ramón Tamames, a fregar dels 90 anys, s’ha mogut més per la gosadia que per la prudència. El partit d’Abascal, per la seva maniobra política, necessitava col·locar al capdavant un candidat amb un alt prestigi social, però que a la vegada no tingués por de perdre’l. L’acadèmic veterà, a qui l’edat ha afeblit el cos però no l’ego, s’ha deixat caçar fàcilment per l’extrema dreta a canvi d’un moment de glòria.

La revolució biomèdica, iniciada fa cinc dècades, ha permès practicar trasplantaments d’òrgans amb èxit, però no ha pogut resoldre el problema de la seva escassedat. Per combatre el dèficit de donacions d’òrgans, la Cambra de Representants de l’estat nord-americà de Massachusetts ha presentat recentment un projecte de llei que proposa als presoners una reducció de condemna d’entre 60 i 365 dies a canvi d’un ronyó, una part del fetge o una extracció de medul·la òssia. És molt difícil que aquest projecte legislatiu avanci, però el que ja és un fet és que l’estat veí de Nova York, a finals d’any, va promulgar una llei que permet retribuir amb un màxim de 14.000 dòlars les despeses associades a la donació de ronyó o fetge. Caldrà estar atents al moviment de la ciutat dels gratacels, perquè el que passa als Estats Units, molt sovint, s’estén a la resta del món.