“Que la denunciant hagués ballat de manera insinuant o fins i tot que s'hagués pogut abraçar a l'acusat no ens pot fer suposar que prestava el seu consentiment. Aquestes actituds no suposen donar carta blanca a qualsevol abús o agressió que es produeixi posteriorment". Aquest fragment, extret de la sentència del cas Alves que hem conegut fa just uns dies, resumeix prou bé l’esperit del document. Es tracta d’una resolució contundent de 61 pàgines que condemna amb convicció una agressió sexual amb violència perpetrada per una persona que molts creien intocable. Un veredicte que aspira a fer pedagogia del concepte del consentiment, blindant i validant el relat de la víctima, coherent i persistent, imprescindible perquè el pronunciament sigui condemnatori. Una lliçó en contra dels mites que conformen la cultura de la violació, tan estesos socialment i que envolten el comportament de la víctima abans, durant i després d’una agressió, i esperem que un precedent de jurisprudència per a altres casos similars. 61 pàgines fruit del resultat de la lluita feminista també en l’àmbit jurídic. Una sentència didàctica que reflecteix l’esforç i la lluita de moltes companyes juristes reivindicant la llibertat i la indemnitat sexual de les dones.

Hem començat l’any amb quatre feminicidis i encara horroritzades per les xifres del desembre. La violència masclista és estructural, una qüestió social de primer ordre, i és evident la feina pendent com a societat per combatre-la. Les dades parlen per si soles. Davant d’aquests fets i de la nova proposta del ministeri de l’Interior d’informar les dones si la seva parella té antecedents per maltractament, com a advocades i feministes se’ns plantegen dubtes.