En una entrevista recent, el psicòleg Màximo Peña, autor de Paternidad aquí y ahora (Arpa), m'explicava que actualment tenim una epidèmia d'homes que són lloats perquè cuiden les seves criatures. Ja no parlem si afegim a la gesta tasques domèstiques i organitzatives. "El que per a elles és el normal, si ho fem nosaltres és extraordinari", deia. Tinc una amiga que sempre es queixa que les cures només importin quan són ells qui les exerceixen, i vaja si té raó, perquè sembla que hem començat a parlar de la seva importància justament quan ells s'han anat incorporant, amb comptagotes, al tràfec quotidià que imposa cuidar d'altres. Potser es pot viure sense cuidar d'algú, encara que sigui d'una mateixa?, em pregunto.

El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa després del part de la meva primera filla va ser seure al llit amb ella als braços i plorar. Em recordo pensant que seria incapaç de cuidar d'un nadó, que no aconseguiria que aquell ésser diminut i vulnerable sobrevisqués. Van passar setmanes fins que aquella idea es va anar fent borrosa i va desaparèixer, però llavors es va manifestar una sensació de soledat com mai havia sentit. Sense poder demanar una excedència, el meu company va tornar a treballar llavors al cap de dues setmanes i allà ens vam quedar el meu nadó i jo completament soles. Vivíem en un barri trist d'urbanitzacions infinites i parcs buits enganxat a un polígon industrial. Sortia a passejar al matí amb la nena a la motxilla, comprava alguna cosa al supermercat si feia falta i, si tenia sort, m'enganxava a alguna conversa al forn o amb alguna mare o àvia perdudes. Sentia una necessitat urgent de parlar del que estava vivint, de compartir amb iguals el que sentia. La resta del temps el passàvem a casa entre canvis de bolquer, teta i el mateix pensament rumiant a sobre: no vull tornar, però no m'ho puc permetre.

Fa uns mesos la psicòloga Paola Roig publicava al seu compte d'Instagram una imatge amb una frase: “Jo sí que renuncio. O com arribar a tot és impossible”. A través d’aquesta frase explicava el malestar que provoca no arribar a tot i, alhora, la impossibilitat d’assolir aquell tot que ens han fet creure en les últimes dècades que era possible tenir. “La no-renúncia no existeix. És una fantasia. Un ideal. La vida real ens porta a renunciar a petites parts. I la cosa és que hem d’aprendre a viure amb això. Sense forçar-nos i exigir-nos contínuament”, escrivia.

A El cel segons Google, Marta Carnicero escriu: “Quan ella es va aixecar l'endemà es va trobar a l'aigüera, com sempre, restes farcides del sopar, i a l'hule molles i cèrcols, també com sempre. Va prémer el botó per connectar la Nespresso, es va cenyir la bata i, mentre aixecava la palanca perquè caigués la càpsula, va pensar que el seu marit no l'entendria mai”. L'escena és la part visible de la rutina quotidiana: cuinar, arreplegar, netejar, fer la compra. Totes aquestes coses que sostenen tota la resta. Ocults, com una d'aquelles il·lusions òptiques que us ofereixen una segona imatge si saps mirar, tots aquests pensaments domèstics que posen en marxa el complex engranatge de la marxa familiar. Planificar els dinars i els sopars, saber què falta per comprar, fer comptes, organitzar les tasques al dia, recordar què els ha quedat petit, buscar el regal del novè aniversari infantil de la temporada, demanar la cita per a la revisió del nen sa, buscar un tècnic que arregli la rentadora.