L’altre dia una amiga m’explicava que havia anat a la presentació d’un assaig sobre noves masculinitats i que, malgrat que el que s’hi deia era interessant i enraonat, malgrat que el llibre semblava un bon llibre, malgrat que tot plegat era entretingut, malgrat la intel·ligència manifesta de l’autor, en un cert moment va tenir una sobtada i irreductible sensació d’absurd. Per què? Doncs perquè es va adonar que, com sempre, la immensa majoria de les persones presents eren dones, cosa que és trista i ridícula; al capdavall, el tema de les noves masculinitats a les dones ens afecta de retruc (si bé, no ho nego, ens afecta molt, o fins i tot massa), però en qui més repercuteix és en els homes. ¿No haurien de ser ells els que s’hi interessessin? Per què estem nosaltres, un cop més, aguantant els seus rotllos?

Avui us vull parlar d’un llibre que no he llegit. I no l’he llegit abans d’escriure aquest article perquè el més important de l’article no és si el llibre és bo o dolent, sinó el que ha passat amb aquest llibre, que tampoc no és cap novetat, perquè fa anys que el drama es perpetua.

Entre els que aspiren a publicar sol córrer la llegenda que entrar en la roda literària és poc menys que impossible. Les xarxes socials estan plenes dels greuges d’aspirants que expliquen, per exemple, que han enviat el manuscrit a 415 editorials i no han rebut resposta, o bé han rebut un correu estàndard amb aquella frase freda i dolorosa com una fulla de ganivet que diu: "No encaixa en el nostre catàleg, gràcies". En la majoria dels casos, els aspirants, ofesos i convençuts que el seu llibre és la rehòstia, donen per fet que el seu manuscrit no ha sigut llegit o que, si ho ha estat, no ha sigut comprès. Hi ha una conspiració contra ells. Els seus companys, llavors, per reconfortar-los, potser esmentaran el cas de l’Ulisses de James Joyce o del primer volum de Harry Potter, que van ser rebutjats per diverses editorials. Els aspirants, aleshores, es consolaran pensant que també ells són uns genis literaris incompresos. Davant de la negativa de les editorials, uns quants decideixen autopublicar-se o caure a les urpes d’alguna d’aquestes "editorials" que et publiquen el llibre si els garanteixes unes vendes mínimes. També en aquest cas els companys els podran encoratjar amb exemples recents, invocant el premi Crexells del 2017, que es va emportar Joan Buades amb Crui. Els portadors de la torxa, un llibre publicat gràcies a una campanya de micromecenatge que va ser rebutjat per quinze editorials. Els més agosarats s’atreviran a citar –ratllant el sacrilegi– el cas de Virginia Woolf, que publicava a la seva pròpia editorial, Hogarth Press.

"Si algú gosa preguntar-me si he escrit una obra autobiogràfica li escopiré a la cara". Ho diu, molt reveladorament, un personatge a la penúltima pàgina d’Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà. I sí. T’ho pregunten els lectors. T’ho pregunten els periodistes. T’ho pregunten els que porten els clubs de lectura. T’ho pregunten amics, coneguts i saludats. T’ho pregunta la psicòloga (potser és l’única a qui l’hi perdones). T’ho preguntes tu mateix i tot. Una vegada i una altra. ¿Què hi ha de tu en el que escrius? També moltes ressenyes consideren rellevant subratllar el grau de contacte amb la realitat d’una obra de ficció; unes vegades fins i tot encasquetant a tort i a dret l’etiqueta d’autoficció; d’altres, esmentant-ho fins i tot com si la relació entre veritat i ficció restés mèrits al text. I la veritat és que no només és pesadíssim, sinó també absurd.

Una sexòloga em va dir que amb les criatures solem cometre un error quan els parlem de sexe: l’èmfasi el posem massa en la part reproductiva. Ho reduïm tot als espermatozous, l’òvul i companyia, i després ho emboliquem d’amor. És a dir, que els mentim, perquè fa segles que la funció reproductiva del sexe és la menys important a l’hora de practicar-lo. Quan parlem amb la canalla, obviem la part més important: que el sexe és sobretot plaer. Que fem l’amor amb tendresa o cardem amb desfici perquè ens encanta. I que, de fet, la part reproductiva moltes vegades és més aviat el problema del sexe, perquè has de fer mans i mànigues per evitar-la.

Les novetats arriben de seguida a les biblioteques. Fa uns mesos, Pere Antoni Pons feia un tuit lamentant el perjudici que això suposa per a les vendes, i el món se li tirava a sobre: és important que les novetats arribin a les biblioteques aviat per garantir un accés igualitari a la cultura i no fomentar biaixos de classe, etcètera. Això em va fer pensar en altres àmbits en els quals no ens preocupa tant l’accés a la cultura. Per exemple, l’audiovisual. De tota la vida hi ha hagut unes finestres temporals per al recorregut de les pel·lícules; als noranta: primer cinemes, després videoclubs, després televisió de pagament, després televisió en obert. El sector entenia que aquest havia de ser el recorregut de l’explotació comercial d’una pel·lícula a fi d’esprémer-ne al màxim tots els canals. Ara la cosa ha canviat una mica, i aquestes finestres s’han flexibilitzat o fins i tot han desaparegut. Però continua existint la triple franja de cinemes, plataformes de pagament i televisió gratuïta. Si vols veure una novetat, has de pagar peti qui peti, però no sembla que a ningú li molesti gaire aquesta desigualtat en l’accés a la cultura.

Em costa tant (TANT) trobar coses que em facin vibrar (i amb l’edat, estic empitjorant). El meu fill gran m’acusa: "Mama, no t’agrada mai res". I què més voldria jo que la cultura m’omplís el buit existencial, però la veritat és que llegir llibres, veure pel·lícules o anar a exposicions sol ser un enfilall de desenganys. Llanço la meva fe cap a una cosa amb tota l’embranzida, com una pilota de tenis en un ace, i després la pilota no torna.

Les estadístiques diuen que els catalans llegim de mitjana uns deu o dotze llibres l’any. És mentida. Els catalans llegim encara menys. No tinc motiu per pensar que siguem una excepció del que en anglès es coneix com a social desirability bias, és a dir, el biaix que desvirtua les enquestes perquè les persones tendeixen a tergiversar, sovint inconscientment, els fets per quedar bé i ser acceptades, de manera que es retraten millor del que són. Així que segur que els catalans, quan responen, inflen una mica la quantitat de llibres que llegeixen: fa vergonya dir que no n’has llegit cap o confessar que n’has llegit només un o dos. Qui sap, potser només llegim set o vuit llibres l’any de mitjana, o menys i tot. Sigui com sigui, salta a la vista el desfasament entre llibres anuals llegits i la quantitat de llibres que es publiquen (en català són més de sis mil l’any).

Avui no tinc res a dir (escriure). Això passa de vegades. Algú vol que diguis (escriguis) alguna cosa i tu res, el cap buit, per més que el teu cap sap que et paguen per dir (escriure) alguna cosa. Tens un cap recalcitrant. Podria ser que el teu cap s’obstinés encara més a callar (no escriure) perquè sap que hi ha algú que espera que diguis, que escriguis, algú que t’ordena que ho facis; de vegades ets tu mateix qui l'hi ordenes i llavors t’encalles com una balena a la platja: la còrpora immensa de l’obligació autoimposada contra la tossuderia de la pròpia sorra llibertària.

Els homes m’expliquen coses és el títol del famós assaig de Rebecca Solnit a partir del qual es va encunyar el terme mansplaining, ja sabeu, allò que fan (alguns) homes de venir a explicar-te coses que saps millor que ells amb un to entre el paternalisme i el tracte amb un idiota. Hi pensava aquesta setmana que estic a mig llegir-me un parell de llibres de no-ficció molt interessants. Hi ha un munt de llibres on les dones expliquem coses: coses útils, coses que abans no s’explicaven, coses necessàries. Llegir el que expliquen les dones a mi em dona consol i em fa sentir acompanyada, però i els homes, ¿què en fan, de les coses que expliquen les dones?

Avui, brodant el paper esgotador de rondinaire que m’he arrogat últimament, us vull parlar dels periodistes literaris. Convé que ho faci ara, que encara em falten uns mesos per treure llibre nou, amb l’esperança que quan arribi el moment ja hauran oblidat tot el que estic a punt de dir. Els periodistes són, igual que els llibreters o els bibliotecaris, uns aliats importants per a l’escriptor.

Sovint quan llegeixo una novel·la o quan vaig al cine, acabo indignada i, sobretot, trista. Perquè em trobo que la infrarepresentació femenina en la ficció continua sent massa normal. Això no vol dir que aquestes ficcions no m’agradin: n’hi ha d’excepcionals, esclar. A més, és evident que el món de la història sovint impedeix que hi hagi més presència femenina (si escrius un llibre sobre la vida a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, doncs segurament costarà de fer versemblant cap mena de paritat, ni tan sols acostar-t’hi). Això és així, no ho dubto. El problema no és que una obra tingui una majoria de personatges masculins. Una obra mai no és un problema. El problema és que en el 70% o el 80% de la ficció del mercat hi hagi aquesta presència masculina hipertrofiada. Però, esclar, qui té la culpa de les estadístiques? Tothom, ningú. Un autor o director et pot dir: és el que necessitava la meva història. Segur que és veritat. La qüestió és per què com a societat creem i consumim massa sovint històries que necessiten una majoria masculina.

Fa poc parlava amb la Mara Faye Lethem, traductora i estudiosa de la nostra literatura, i em comentava que li sorprenia molt que les nostres taules de novetats estiguin tan plenes de traduccions i que els autors emblemàtics de moltes editorials siguin sobretot estrangers. Als països anglosaxons és impensable. És sabut que allà el percentatge de traduccions sobre el total del que es publica és alarmantment petit. Abans diu que era d’un 3% i ara estan exultants d’haver arribat al 6%, xifra que tanmateix continua sent molt baixa si es compara amb la quantitat de literatura traduïda que podem trobar a altres països. Així, a Alemanya s’estima que ronda el 12%, a França arriba fins al 16% (i mira que són culturalment molt proteccionistes), a Itàlia és d’un 19% i Espanya ho peta amb al 24% (el percentatge de Catalunya també aniria per aquí).

Sovint, en articles, ressenyes, tuits i converses sobre llibres, algú diu: "La traducció és boníssima". I jo, inevitablement, arrufo el nas, perquè sospito (sé) que aquesta afirmació no neix d’haver llegit l’original o d’haver-lo confrontat amb la traducció, sinó del fet que el llibre traduït funciona o, com se sol dir, flueix. És a dir, que les frases sonen genuïnes, que les tries lèxiques són naturals (oh, aquell rai, aquell deunidó, aquell gir que fa que el text sembli un original català), que la puntuació no és un destorb, etc. I sí, esclar, una bona traducció ha de complir aquests requisits, és a dir, els requisits que tenen a veure amb la qualitat de la llengua d’arribada, però hi ha altres factors a l’hora de valorar si una traducció és bona o no.

Hi ha llibres que porten faixa –aquells paperets que abracen la coberta i que ens volen convèncer de comprar-los–; ma mare en solia portar; les faixes serveixen per aguantar, cenyir i sostenir tot el que cau i decau, per donar-li un atractiu fals però creïble. Deu ser, doncs, que la literatura i les vendes també estan en decadència o que convé fer-los marcar cintura i pits per fer els llibres apetibles.