La sentència de dijous del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que avala que el Tribunal Constitucional pugui vetar, en alguns casos, la tramitació de mocions a favor del dret a l’autodeterminació o contra la monarquia ha estat una galleda d'aigua freda, i hi haurà temps d'analitzar-la. En aquest article em centro en una altra qüestió relativa al TEDH. En el marc de les negociacions entre Junts per Catalunya i l'executiu de Pedro Sánchez a Suïssa, dilluns es va conèixer que el consell de ministres espanyol aprovaria l’adhesió d'Espanya al Protocol 16 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH; Tractat No. 214) de manera immediata. Aquest protocol, que va entrar en vigor l'agost de 2018, va introduir una innovació significativa al sistema judicial de protecció dels drets humans a Europa. En concret, permetre a les altes instàncies dels tribunals estatals designades pels estats membres sol·licitar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) una opinió consultiva sobre qüestions de principi relacionades amb la interpretació o aplicació dels drets i llibertats definits en el Conveni. Les sol·licituds es poden fer en el context de casos pendents davant dels tribunals domèstics competents, i el TEDH té la facultat d'acceptar la sol·licitud i emetre un dictamen que, formalment, no és vinculant. Tot i que la innovació és significativa, no és comparable amb la repercussió del procediment de remissió prejudicial del dret de la Unió Europea (UE), a causa de la diferent estructura jurídica del procediment del Protocol núm. 16 en comparació amb el procediment de referència prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) –l'anomenada qüestió prejudicial, que sí que és vinculant perquè l'objectiu és garantir la supremacia del dret de la UE.

A How Democracies Die (2018), dos politòlegs de Harvard, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, sostenen que les democràcies avui no moren habitualment per cops d'estat militars que aboleixen eleccions i substitueixen en massa els funcionaris existents, sinó soscavades des de dins del sistema, utilitzant tècniques en aparença compatibles amb l'estat de dret i amb la democràcia. En la majoria dels casos, hi ha una progressiva disfunció de les estructures democràtiques. El declivi és gradual, sovint encobert per una aparença de legalitat: reformant les institucions públiques per fer el seu funcionament menys transparent; alineant els tribunals amb objectius repressius; engrandint els poders de l'executiu amb el pretext de l’emergència o la seguretat nacional, reduint el paper crític dels mitjans o de les entitats civils per tal d'eludir l'escrutini i la responsabilitat pública. També, en molts casos, intimidant o criminalitzant l'oposició política amb l’objectiu de deslegitimar-la o il·legalitzar-la, eliminant la lliure competència democràtica. Efectivament, una de les observacions crucials de Levitsky i Ziblatt és que les tendències autoritàries sovint s'identifiquen per la normalització de patrons institucionals que subverteixen la raó de ser, l'esperit, de la legalitat existent i restringeixen la llibertat d'expressió política. Les forces polítiques antidemocràtiques –i aquesta és la clau– actuen des de dins del sistema per mitjans aparentment legals. Per això, l’autocràcia i el lawfare són molt difícils de denunciar i combatre, especialment quan afecten grups estructuralment subordinats amb dificultats per denunciar vulneracions de drets humans des de dins d'un sistema social i institucional hostil. No hi ha un gran moment dramàtic de regressió, sinó un retrocés o erosió gradual de la democràcia que es transforma en autoritarisme quan el sistema apareix desproveït de garanties per als drets humans que justifiquen la seva legitimitat, especialment pels drets polítics de minories i opositors.

L'alarma causada per la victòria a Ripoll d'Aliança Catalana a les eleccions municipals del 28 de maig ha generat un debat sobre els límits del discurs polític i la necessitat de promoure "cordons sanitaris" que impedeixin la propagació de discursos feixistes i populistes d'extrema dreta.

Començaré pel més evident. Abolir –no reformar– delictes anacrònics com la sedició és un acte degut en un estat democràtic que aspira a respectar els drets humans, especialment els drets de les minories i els grups dissidents. Les lleis que criminalitzen la sedició es remunten a règims polítics predemocràtics i van ser concebudes originalment per protegir monarques i governs autoritaris de qualsevol crítica o aixecament potencial del poble. Típicament, l'objectiu era condemnar qualsevol acte, publicació o opinió que es fes amb "intenció sediciosa" o "difamatòria". La tipificació legal incorporava elements subjectius de gran vaguetat, i això facilitava una aplicació arbitrària per part de jutges o altres operadors jurídics amb l'objectiu de silenciar o eliminar la crítica o l'oposició política, restringir la llibertat de premsa o limitar la llibertat d'expressió quan el seu objectiu era criticar els poders establers. La sedició, per exemple, va ser utilitzada pels britànics per suprimir la dissidència contra l'administració colonial a l'Índia i empresonar lluitadors per la independència com Mohandas K. Gandhi. Malauradament, a l’Índia independent, el delicte al qual Gandhi es va referir com "el príncep entre les seccions polítiques del Codi Penal Indi dissenyades per suprimir la llibertat dels ciutadans" no es va derogar i avui és el centre de les crítiques de defensors de drets humans. La raó? En ple retrocés democràtic i de gir cap a l'autoritarisme instigat pel primer ministre Narendra Modi, les imputacions per aquest delicte no han fet més que augmentar. Ara mateix hi ha més de deu mil persones acusades de sedició, entre les quals líders opositors, estudiants, periodistes, i acadèmics.