El debat sobre si cal, o no, ampliar l’aeroport del Prat s’ha desenvolupat més aviat amb un cert simplisme i amb posicions confrontades i enconades en funció de l’alineament polític partidista. Per a uns, símbol d’un model desenvolupista periclitat, i per als altres, una condició sine qua non per estar al món i una mica massa pendents d’associar creixement amb benestar, cosa que no té una correlació exacta. De fet, en realitat el tema no és –o almenys no hauria de ser– el “creixement” per se i lligat a augmentar el flux turístic, sinó l’allargament d’una pista que faci possible que hi puguin aterrar i aixecar-se'n vols intercontinentals i no hàgim de ser secundaris en les xarxes globals de comunicació. Si l’aposta econòmica és reindustrialitzadora i d’economia del coneixement, no hi ha dubte no només de les bondats d’això, sinó de la seva imperiosa necessitat per resultar atractius a l’economia global. Ara bé, augmentar els vols a més ciutats xineses o americanes i la seva freqüència no implica que qui vingui a partir d’ara siguin només CEOs de grans companyies, investigadors universitaris o bé enginyers dedicats a la IA. Com sembla obvi, vindrà tothom que vulgui i, per tant, molts més turistes, amb el que això significa de negatiu en una ciutat ja absolutament saturada de visitants. Soc conscient que s’estan fent accions des de la Generalitat i des de l’Ajuntament de Barcelona per reconduir un tema que és complex, però que ha acabat per convertir Barcelona en un parc temàtic inhabitable i no suportable econòmicament per als seus ciutadans. Pel camí, també es deixa cultura i personalitat, sense entrar en el tema de la insostenibilitat mediambiental del fenomen en aquest punt de la pel·lícula. Com a aposta de desenvolupament econòmic, el turisme resulta penós: bona part de la despesa va a companyies aèries, plataformes tecnològiques i multinacionals hoteleres radicades a l’exterior. De la seva intensitat d’ús de mà d’obra poc qualificada i mal pagada també se’n podria parlar. El salari mitjà en l’hostaleria que acompanya el sector turístic és de 17.000 euros, mentre que a la indústria és de més de 40.000 euros. Precarietat, molta precarietat i massa externalitats negatives.

L’acord que el govern de la Generalitat ha construït amb ERC, els comuns i multitud d’entitats defensores del català i que es va presentar el 13 de maig a l'IEC té molt calat pràctic, ja que es destinen a la protecció i foment del català abundants recursos –més que mai–, però té una dimensió política i simbòlica encara més gran. La principal és que la llengua catalana deixa d’estar segrestada pel nacionalisme i l’independentisme i retorna al terreny de tots, o gairebé tots, com així havia estat durant molts anys, cosa que va permetre la seva plena normalització i que fos vehicular a totes les escoles. El resultat va ser, més enllà de l’àmbit institucional, que la gran majoria dels joves, tinguessin la llengua materna que tinguessin, el poguessin escriure i parlar amb normalitat. Una altra cosa és que la societat catalana és com a mínim bilingüe, i això, que la ciutadania porta i gestiona amb tota normalitat, no s’hauria de convertir en un problema fictici creat en l’àmbit de la política. El català, de sempre, ha estat un patrimoni i un element distintiu de la gran majoria dels catalans, independentment del seu posicionament o alineament polític. Amb la Transició va predominar el sentit de la responsabilitat amb el tema de l’idioma i es va optar per assegurar que tota la ciutadania disposés de competències plenes de domini tant del català com del castellà. Una societat diversa i complexa en la composició cultural i lingüística –també en la pulsió identitària– optava per aglutinar-se i per dotar-se de mecanismes de cohesió i integració. “Catalunya, un sol poble” va ser un eslògan que significava aquesta voluntat de no segregar i d’establir sentits de pertinença plurals i compartits. Una altra cosa és que costi que la Unió Europea li reconegui la condició de llengua oficial. És una batalla que es guanyarà. Temps al temps.

El sistema educatiu pateix una crisi llarga i profunda, però només ho saben i sembla preocupar els que hi treballen. A qualsevol nivell, primària, secundària o universitat, els professionals es fan creus del baix nivell i escassa motivació amb què arriben i surten els estudiants. Tots ens esforcem a trobar l’explicació, el perquè d’una mutació negativa que, segur, és multifactorial. El tema transcendeix poc fora de les aules i de les sales de professors, llocs aquests en els quals el desànim s’ha convertit en malaltia, sigui en forma de burnout o de depressió. S’ha de ser molt cínic per no experimentar els efectes del símptoma de l’impostor. El concepte ensenyar s’ha devaluat tant que ens obliga a mantenir un ritual el resultat del qual és decebedor i gairebé inútil. Pocs dels estudiants a les aules mereixen l’apel·latiu d’estudiants, donat que ja no és el que fan, no tant per responsabilitat seva com perquè les metodologies imperants estableixen que la funció dels centres educatius és una altra. Els coneixements s’han convertit en secundaris; la memòria, l’esforç i l’aprenentatge han quedat desterrats en favor del benestar emocional i les anomenades competències. Els professors, desposseïts de la seva funció i lideratge, han d’actuar com a animadors d’esotèriques dinàmiques de grup. No es pot suspendre, ni corregir amb vermell, tampoc dir la veritat als ganduls que no foten ni brot. Fins i tot, per no fer-los mal, s’ha popularitzat un mètode que s’anomena “matemàtiques emocionals” que no fa que n’aprenguin, sinó que no s’hi obsessionin.

Les relacions entre polítics i periodistes sempre són complexes. Els primers necessiten ser “compresos” i ben tractats pels mitjans, mentre que els segons practiquen relacions de confiança per obtenir primícies i informacions privilegiades, encara que la proximitat pot resultar comprometedora per a uns i altres. Tenir contactes i interlocutors no hauria de comportar, com sovint passa, un excés de familiaritat o massa proximitat. Queda molt bé brandar la frase que “tota informació o article que no molesti algú, no és més que propaganda”, però la realitat no és tan nítida. Sovint al periodista li agrada actuar de part i els mitjans ja no se sostenen sols. No hi ha terme mitjà entre el massatge i la desqualificació més furibunda. Ni en un extrem ni en l’altre el periodista fa la seva funció. Els ciutadans volem informacions contrastades i degudament contextualitzades. La crítica o el festeig ja els hi posarem els lectors, oïdors o televidents. A mesura que els mitjans s’han afeblit i depenen més dels diners públics, el seu to ha anat canviant, tot prenent partit per alguns dels possibles finançadors. És obvi que a l’objectivitat, com a la llibertat o les utopies, només ens hi podem acostar sense assolir-la de manera absoluta, però caldria evitar alguns biaixos que ofenen. Hauria de ser imperatiu tendir a la neutralitat, especialment en els mitjans públics.

El fenomen migratori actua com el gran element de discòrdia i de preocupació social i política. És així perquè el país n’ha rebut els darrers anys fluxos importants i hi ha qui s’ha ocupat d'utilitzar les dificultats inherents a la seva gestió per posar-los en dubte, rebutjar-los i expressar idees xenòfobes. Pel que a les incomprensions i els malestars que pot provocar en alguna gent la convivència amb formes culturals noves, hi ha qui en lloc d'aplanar-les i tractar-les adequadament des de la política ha fet justament el contrari. Les ha utilitzat com a arma llancívola en la confrontació per estimular les baixes passions i aixecar el supremacisme nostrat contra una gent que s’ha vist obligada a marxar del seu entorn sociocultural per buscar-se la vida. Hi ha massa gent que tracta aquesta qüestió de manera maldestra i interessada, sense el més petit escrúpol davant la possibilitat de provocar fractures que després són difícils de cauteritzar. No és dolent que es parli públicament del fenomen migratori, ho és que se’n parli amb rumors i mentides, que no s’expliqui tota la veritat i, el que és primordial, que no es preservi el respecte degut a tota mena de persones. Les migracions, els grans moviments de població, són consubstancials a la història de la humanitat. Europa ara rep població d’arreu, però fa menys de dos-cents anys va enviar una quarta part dels seus habitants cap a altres continents.

La política ha anat esdevenint performativa. Els continguts, els objectius i la representació d’interessos no són a la primera capa del que és polític. Predomina el concepte d’escenificació, de la construcció d’un relat, no tant que suporti una visió racionalitzadora com que apel·li a la dimensió emocional. No es tracta tant de “fer” o actuar per assolir alguna cosa, com de demostrar que “s’és” per a consum i reforçament d’acòlits, per marcar el perímetre i, de passada, debilitar els rivals convertits en “l’altre”. Aquest llenguatge de polaritat, de negació i desafiament continuat afirmen alguns politòlegs que ara és el que cal per estar en el joc de guanyar o desallotjar l’ocupació del poder en un moment determinat. Hi ha a qui li agrada de parlar de manera engolada dels spin doctors, una mena de personatges maquiavèl·lics més propis de Joc de Trons que sembla que són els que xiuxiuegen a l’orella dels líders polítics que compten. Una mena de mags, faltats de projecte, idees o moral que prometen portar-te a collibè al poder i que s’han apropiat de tota dignitat que li pogués quedar a la política per convertir-la en un joc de suma zero amb uns efectes socialment i culturalment absolutament destructius. Gent sense principis a qui no els han ensenyat que, en democràcia, les formes constitueixen el fons dels projectes. Que incendiar el bosc per una escalfor temporal et proporciona molts anys de terra cremada.

De gestió n’hi ha de bona, de regular i de dolenta, al marge de la titularitat pública o privada del que és gestionat. Cada forma resulta la més adequada i eficient en funció de la finalitat del que s’ha de gestionar. L’empresa privada, la lliure iniciativa, té avantatges claríssims de cara a produir de manera eficient, fent els millors productes i serveis als preus més baixos possibles, perquè es minimitzen els costos per ser competitius, fet que, combinat amb els millors productes, pot assegurar l’èxit en el mercat. Buscar marge i assolir bons resultats econòmics requereix organització adequada, estímuls, implicació motivadora dels treballadors i flexibilitat en la presa de decisions. En últim terme, són els resultats econòmics els que proporcionen la bondat del funcionament tenint en compte que s’opera en el marc de productes mercantils, que es poden comprar o no, i no es tracta de serveis públics bàsics. Pretendre fer això en l'àmbit públic i l'organització funcionarial ja es veu clar que no seria la millor opció. Més costós, menys eficient, mals resultats... Una altra cosa són els serveis públics fonamentals, els quals han de tenir costos sostenibles per a l’erari públic, però la funció dels quals no és fer productes de baix cost, donar mal servei, abaratir costos que anirien en detriment del mateix servei... Aquí el sistema privat s'ajusta poc. Es tracta de finançament públic i això és poc adequat en un sistema en el qual s’han de fer marges empresarials i repartir dividends, ni que sigui de manera indirecta i encoberta. Cal, a més, un sistema de transparència en la contractació, un rendiment de comptes que casa malament amb la gestió privada. Hi ha qui creu que tot hauria de fer-se amb gestió privada, perquè se li suposa equivocadament una millor gestió. Per a algunes coses sí, però per a altres, no. Tot depèn de la finalitat del que s’administra. També hi ha qui creu que tot hauria de ser de propietat i gestió pública. Per a produir productes de consum s’ha demostrat que és una manera molt poc eficaç. Hauria de tenir naturalesa pública tot allò que no ha de ser remuneratiu.

El congrés del PSOE no ha estat una cimera de renovació de persones i discursos sinó de reafirmació. Tenint en compte l’estat actual de la política espanyola, amb l’atac per terra, mar, aire i la judicatura a la figura de Pedro Sánchez, difícilment es podia fer altra cosa que esgrimir unitat i convenciment, encara que una vegada més la federació socialista madrilenya ha actuat d’element discordant. És força obvi que, a hores d’ara, gairebé és un miracle que el govern es mantingui dempeus. No es pot negar la resistència i perseverança del seu líder i el sector més afí que l’acompanya. Encara que bona part de les acusacions de corrupció que li fa el Partit Popular tenen poca base i se sostenen sobre la col·laboració necessària i imprescindible del poder judicial, el relat d'un govern no sé si corrupte però almenys extremadament dèbil sí que l’ha imposat el Partit Popular, que cada vegada es troba més còmode operant amb l’estratègia que dicta Miguel Ángel Rodríguez –l’Steve Bannon espanyol–, que se sosté sobre un ampli control dels mitjans dedicats en cos i ànima a lliurar la batalla cultural contra les idees i la política progressistes. Invents, rumors, falsedats neixen als digitals per ser recollits pels portaveus populars, que els donen veracitat, de manera que tot seguit hi entren els mitjans en paper conservadors, i algun jutge agafa el tema. Ja ho tindríem. Més enllà del cas Ábalos-Koldo, no sembla que hi hagi gran cosa, però el retrat ja està fet. L’altre gran element de debilitat del govern són uns molt fràgils socis parlamentaris. Dependre de l’independentisme català implica perdre moltes votacions i transmetre una sensació d’agonia continuada i d’inestabilitat política. Què pot sortir malament quan depens de Carles Puigdemont?

Una gran part de la població, i no només els joves, ja s’informa preferentment per les xarxes socials. Per a alguns, només ha canviat el format i la tecnologia, però, en realitat, ha canviat el concepte d’informació. A les xarxes, el mitjà ja és el missatge. S’imposa la immediatesa, però especialment ho fa el simplisme, la tergiversació i, directament, la falsedat interessada. És cert que la desinformació no només és al món d’internet, però és aquí on forma part de la seva naturalesa. Hi ha dues deformacions claus. La primera, haver passat de proporcionar informació veraç a prioritzar l’entreteniment i l’espectacle. La segona clau, que l’accés és massiu i gratuït, cosa que fa d'aquest espai el més adequat per a la manipulació política, especialment quan aquesta només ha de donar un relat emocional i ha passat a formar part de “la societat de l’espectacle” de què parlava ja fa gairebé seixanta anys Guy Debord.

Quan s’accedeix a llocs de govern, es poden fer coses de profunditats i pretensions diverses. Alguns polítics, si tenen poc a aportar, només els ocupen amb la finalitat que no ho faci el contrincant, sigui per cinisme, per deixadesa o bé perquè el que és terrenal senzillament no va amb ells. A Catalunya coneixem bé aquesta actitud. Quan el sentit de la responsabilitat porta a governar de manera efectiva, com cal, hi ha dues grans maneres d’afrontar-ho en les diverses àrees: o es gestiona millor el que ja hi ha, o bé es transforma allò que necessita canvis substancials. En general, els governs decideixen, en funció de prioritats, en quins àmbits endegar canvis profunds, mentre deixen els altres en el terreny de la continuïtat, millorant-ne potser només les formes. No es poden afrontar transformacions globals a risc d’obrir massa melons i no poder-ho controlar. El sentit polític és el que porta a decidir el què, el quan i el com. És aviat, encara, per interpretar què transformarà i què gestionarà el govern de Salvador Illa. Ja estan clares algunes apostes en les quals vol entrar a fons, mentre que d’altres no tant. Va clarament a transmutar l'habitatge, la rehabilitació de barris, el combat contra la desigualtat, l'atenció social, les infraestructures, la mobilitat i el finançament autonòmic. No és poca cosa. Tot i semblar necessari, de moment no és tan evident que busqui revertir amb canvis de paradigma el decaïment de l’ensenyament i la salut. Especialment en aquest últim cas, resulta imprescindible, després d’anys de degradació d’una sanitat pública desfigurada pels interessos que es mouen en aquest sector i que degraden allò que hauria de ser estrictament públic.

Sovint quan es tracta dels reptes econòmics del nou govern català parlem del finançament, i aquesta no és l'única carpeta i ni tan sols la més important. Sens dubte és la que farà més soroll polític i mediàtic i discutirem fins a l’infinit si el que s’acorda és “singular”, si el “cupo” empobreix les altres comunitats autònomes o si l’acord final és més o menys consensuat pel conjunt de l’Estat. El tema donarà per a molt, ja que el poc definit acord amb ERC fa que aquests puguin parlar de “concert econòmic” i, altres, d’una millora del finançament dins el sistema comú. Però més enllà d’una qüestió que està molt carregada de simbolisme, hi ha la necessitat que el país disposi d’una política econòmica pública, que els agents empresarials i socials sàpiguen a què volem jugar col·lectivament, quins són els objectius i de quins instruments es dotarà el país. Hem viscut molt temps, massa, sense una estratègia i un horitzó econòmic de futur. Més que el predomini del laissez faire, hi ha hagut deixadesa en nom d’arribar a utopies fantasioses amb les quals ja s’arreglaria tot. I no anem tan bé. Vivim del turisme i d’activitats intensives en mà d’obra. Els efectes, baixos salaris i cada vegada una major desigualtat i descomposició social. Agradi o no, la societat es construeix des de l'economia, encara que no només amb ella. Els amants d’analitzar la situació des del PIB es troben raonablement satisfets. Creixem un 3% interanual, 1 dècima per sobre de la mitjana espanyola, i també per sobre de l’europea. Si fugim de simplismes, cal que sapiguem que creixement no té a veure directament amb desenvolupament, i encara menys amb benestar. El PIB és una falsa pista.

Ençà del 2012, la celebració de la Diada, més enllà dels actes estrictament institucionals, s’ha convertit en un terreny de joc exclusivament reservat a la mobilització independentista. No hi ha hagut espai per a la catalanitat laica, els subjectes de la qual es van anar retirant de l'esdeveniment, ja que no s’hi sentien còmodes, com tampoc convocats. Quan, gairebé de manera exclusiva les banderes catalanes quadribarrades van quedar rellevades per estelades molts van sentir que aquell no era el seu lloc, ni tampoc la seva festa. De fet, va deixar de ser una festa. De ser una celebració de tots, amb símbols i sentimentalitats diverses que convivien, se la va convertir en una manifestació excloent en la qual, a més, cada any augmentava l’aposta de la radicalitat i la parcialitat, amb performances més complexes i eslògans més empetitidors. Políticament, però, les coses han canviat. La ciutadania de Catalunya ha apostat per girar full i tornar a la situació de concòrdia i al principi de realitat que, potser, mai s’havia d’haver abandonat. Arribats al 2024 i amb Salvador Illa presidint la Generalitat semblaria que aquest any hauríem de tornar a celebrar la Diada com fèiem fa una dotzena d’anys, amb normalitat i sense confrontació. Intueixo que ho recuperarem, però, malauradament, no encara.

El 8 d’agost ha estat un dia important, significatiu per a Catalunya. El que és realment transcendent, rellevant i important va succeir al Parlament de Catalunya. Es va materialitzar un canvi de rasant necessari i inajornable. Una presidència socialista que, amb la majoria proporcionada per altres grups d’esquerra i independentistes tips de l’engany del Procés, es disposa a superar la confrontació, divisió i utopia paranoide dels darrers dotze anys. El més destacable és que la majoria no canvia de bàndol, no tracta de substituir un sector del tauler per un altre, sinó justament de superar bandositats i fer la política pràctica que ha demandat la ciutadania catalana. També vol generar un nou marc de convivència, ponts i no trinxeres, un cert sentit de transversalitat i de país. Això és el que representa la presidència de Salvador Illa. Al Parlament es va imposar la concòrdia integradora, la Catalunya un sol poble, enfront de la divisió excloent i sectària. A fora del Parlament no hi havia cap grandesa, més aviat una patètica expressió d’irrellevància, malgrat que els mitjans públics de comunicació –també els concertats– s’entestin a focalitzar l’anecdòtic per damunt del fet substancial. Fer mirar el dit del savi, en lloc de la lluna, que és el que assenyala. A fora, representació d’una farsa que, de passada, va passar per damunt del prestigi dels Mossos i, també, va inhabilitar Junts moralment i políticament.

Encara que hagi començat el tedi d’agost, aquest curs ha provocat que aquests dies siguin intensos i expectants. El moment és significatiu i el soroll polític intens. Podem estar davant d’una sortida positiva i intel·ligent de l’atzucac de dotze anys de Procés, o bé enrocar-nos en un remolí perpetu d’utopia melancòlica. El lògic suport d’Esquerra a la investidura de Salvador Illa, atenent els resultats electorals i al realisme polític, és bombardejat per plantejaments agònics diversos, que tenen en comú la finalitat de fer-lo fracassar abans d’analitzar els acords i preacords de manera una mica rigorosa. La histèria de Junts i de l’independentisme diguem que de base religiosa no té parangó ni límits. Tot s’hi val per desacreditar els continguts d’un acord que, més aviat, haurien de celebrar. L'ambigüitat amb què s'ha expressat Lluís Llach tenia un aire amenaçador. A l’altra banda i per alimentar la bèstia de la irracionalitat, la dreta espanyola, des de la més rància fins a la que milita al Partit Socialista, parlen del triomf de la insolidaritat i de la liquidació d’Espanya. Resulta si més no curiós que només es destaqui la lectura tosca de l’acord en relació amb la recaptació fiscal i al finançament, aspectes que són, com no podria ser d’altra manera, els arguments menys precisos, ja que la seva aplicabilitat depèn de dues lleis estatals que hauran de modificar les Corts, i d’una llei orgànica. No és poca cosa. A part d’allò que és factible i que serà possible, en els preacords amb Esquerra i els Comuns hi ha una filosofia política de caràcter federal que, tot i no agradar als maximalistes, estableix una bona via de futur per resoldre la governança a Espanya.

La recuperació i expansió gairebé exponencial del turisme després de la pandèmia l’ha portat a límits insostenibles. La indústria sobre la qual descansa s’ha fet addicte al creixement, igual que els governants, als quals els agrada vantar-se de la superació anual de tota mena de rècords d’uns visitants que cada vegada resulten menys estacionals i que saturen les ciutats globals i tota mena de destinacions. Fins a una certa escala, la recepció turística pot complementar altres activitats econòmiques i ser compatible amb la vida normal de la ciutadania. A partir de certs límits –i fa anys que a moltes destinacions s’han superat–, el fenomen de la turistificació converteix els llocs en inhabitables tant per la impossibilitat de contenir unes hordes creixents, com per la gentrificació dels centres de les ciutats i l’expulsió dels residents que no poden fer front als preus de l’habitatge. Turistificar implica superar la capacitat de càrrega de ciutats o paratges i transformar la realitat de l’espai urbà, del comerç i dels serveis, que s’encaren exclusivament als turistes. Tot és comerç i entreteniment, mentre que els serveis urbans queden desbordats. Espanya presumeix d’haver tingut en el darrer exercici 84 milions de visitants estrangers, fet que ens posa molt a prop de superar França com a primera destinació del món. A Barcelona venen 30 milions de turistes cada any. S’ha desbordat la capacitat de càrrega. La ciutat ha perdut bona part de l’harmonia i dels encants que tenia. Venècia ha vist marxar el 60% per cent dels seus habitants perquè ha esdevingut insuportable per a qui no hi té un negoci turístic, mentre que cal superar torns d’entrada per accedir-hi. Amsterdam ha posat en marxa campanyes de màrqueting invers demanant als possibles viatgers que desisteixin d'anar-hi, que de marihuana i prostitució n'hi ha a tot arreu. Ni així se’n surt.

Els resultats de les eleccions han donat per amortitzada la majoria independentista dels darrers temps. Després d’una dotzena d’anys de promeses i utopies incomplertes, la ciutadania ha optat de manera clara per la política que resol problemes i permet encarar el futur i no els relats grandiloqüents que, a escala real, signifiquen deixadesa, quan no endarreriment. L’independentisme és i continuarà essent, en les seves diverses formulacions, una força rellevant. Ens caldria que hi dominés l’esperit constructiu i no de revenja i que donés lloc a una majoria parlamentària transversal pilotada pels socialistes, que representen aquesta Catalunya dels fets que ara s’ha imposat. Hi ha qui té la temptació de seguir en el conflicte, tot esperant que operacions de saltimbanqui li donin el lideratge que les urnes, ni ara ni mai, li han proporcionat. Repetir eleccions no revertirà la tendència, més aviat la reforçarà. Alguns partits guanyarien temps, però a costa que fos més temps perdut per al país.

La dinàmica del capitalisme actual es concreta en processos de concentració en tots els sectors i activitats. Augmenta la dimensió de les grans corporacions i, naturalment, diuen que ho fan en nom de l'eficiència. En realitat, és per augmentar els beneficis inherents, pel que fa a resultats, a la conformació d’oligopolis, disminució de la competència i una menor prestació de serveis als ciutadans. Ho demostren sens dubte les grans plataformes tecnològiques, el paper fonamental del departament de “fusions i adquisicions” en les grans empreses i, és molt clar, en la concentració financera en unes poques firmes. Avui dia bé ens podríem fer la pregunta de què en queda, del capitalisme competitiu. El que és paradoxal és que l’economia de mercat, en sentit estricte, ja només semblen defensar-la els socialdemòcrates. Els neoliberals –Milei, els seus amics espanyols i també catalans–, volen acabar amb les regulacions estatals, justament perquè una economia sense regles faciliti la concentració i els monopolis. Encara que, potser, a les aules continuen explicant la inexistent “competència perfecta”, en realitat no els interessa la dimensió competitiva que pot generar millors preus per als consumidors.

La utopia independentista sembla haver estat superada, almenys com a escenari real i possible a curt i mitjà termini. Unes eleccions com les de diumenge són el punt d’arribada de processos diversos i alhora l’inici de dinàmiques noves. Tal com s’esperava, la victòria socialista ha estat clara i contundent, com mai. Certament, altra cosa és poder erigir un govern sobre tanta fragmentació i sobre la col·laboració independentista. La desfeta d’Esquerra, molt per sobre del previsible, ja ha fet saltar Aragonès i predisposa poc el partit a col·laborar i agafar-se a formulacions transversals. Pot molt ben ser que vulguin refer-se tot agafant-se a l’esperança de tornar a l’autenticitat de sempre i abandonar qualsevol possibilitat de realisme polític. S’equivocaran. Han pagat nedar entre dues aigües i al corrent independentista ja no hi ha cabal per a tanta gent. Podrien optar per refer-se des de l’eix d’esquerres, tot governant, i erigir un discurs catalanista creïble i plausible. L'èpica sempre té el problema que, quan l’aigualeixes, els adeptes t’abandonen i et situen en la traïdoria. De les emocions, en política, més val fer-ne un ús moderat. Abusar-ne sempre t’acaba desbordant o bé creant desafectes.

Havia de començar la campanya electoral a Catalunya, amb expectatives pel que s’hi juga però sense gaires passions. El terreny estava ben acotat entre dos pols que significaven el canvi de rasant que personifica Salvador Illa i el continuisme amb la utopia, més verbal que altra cosa, del “ho tornarem a fer”, sector representat per un Carles Puigdemont amb molta capacitat polaritzadora però sembla que amb una mica menys de credibilitat de la que havia tingut. Enmig, una Esquerra que intenta treure el cap entre la gran confrontació apel·lant a una gestió de govern que resulta més aviat esquifida. Però va aparèixer l’inesperat i poc comprensible factor Pedro Sánchez, un moviment del qual, tal com ha acabat, ningú és capaç de dir per què ha servit. Bona part dels arguments de la famosa “carta” tenen tot el sentit del món. No és acceptable ni assumible el nivell de porqueria, maledicència, confrontació, exabruptes, mentides i difamacions. Desgraciadament fa molt que dura, i ja fa molt que hauria d’haver estat abordat. Centrar el tema en l'esposa pròpia per agafar-se un temps no resulta gaire adequat. Tota l’altra gent que ha estat víctima del pseudoperiodisme, del fangar polític de la dreta ja convertida tota en extrema i d'un poder judicial d’una cultura prevaricadora i antidemocràtica, també mereix ser defensada. Tot plegat semblava fer referència a un “factor humà” ben acceptable, però la sortida de la retirada espiritual ens ha deixat confosos. Calia concretar, i molt, què significa l’esperit de regeneració democràtica, tan necessària, que es diu voler impulsar. Presentat de manera genèrica, sona una mica massa lleuger, per no dir frívol.

Ja s’han superat els cent dies de la presidència de Javier Milei. Allò que semblava improbable, que algú com ell arribés a la presidència, ja és un fet incontrovertible. Viatjo relativament sovint a aquest país. El trobo caòtic, apassionat i apassionant com sempre, però amb una pobresa molt més evident i xocant. El desànim és general i es respira al carrer i en tota mena de converses. S’ha interioritzat que el país no té remei i que el seu mal principal rau en la política. Una taxa interanual d’inflació del 150%, amb els preus que pugen entre el matí i el vespre, i amb el 60% de la població sota el llindar de pobresa, un 10% en l'exclusió absoluta i la majoria d’aquests dormint al carrer. La situació és desesperada a Buenos Aires, però també a l’interior del país. Milei perd popularitat de manera ràpida. Era d’esperar. No aporta solucions a la situació en què viu la gent. Més liberalització de l’economia significa molt més desemparament per a aquells que es mantenien amb els fons de contenció que aplicava el peronisme quan era al govern. Ara ja no.