He llegit Els fills adormits, d’Anthony Passeron, traduït per Lluís-Anton Baulenas per a L’Altra Editorial, que votaria com un dels millors llibres del 2025 si no s’hagués publicat el 2023. Passeron escriu sobre un secret familiar, la mort del seu tiet Désiré a causa del virus de la sida als anys 80, i ho enllaça amb una crònica excel·lentment documentada sobre la lluita d’investigadors i hospitals per trobar-ne la cura i aturar una pandèmia que va causar més de trenta-sis milions de morts a tot el món. La història de Passeron també testimonia el rebuig social, la vergonya i la inacció institucional que van condemnar tants milions de persones a una mort indigna.

Abans de convertir-se en un escriptor conegut i admirat a tot arreu, Kurt Vonnegut va començar a estudiar antropologia a la Universitat de Chicago. Va tenir una idea de tesi que, malgrat que ell va considerar-la com la seva gran contribució, va ser rebutjada pel seu departament perquè, segons ells, era simple i, alerta, massa divertida: Vonnegut pensava que les històries tenen formes que es poden dibuixar en forma de gràfica i ell pretenia estudiar si les històries explicades per diferents cultures tenen formes diferents, o no. Vonnegut, desanimat, va deixar la carrera, però va començar a escriure, així que la seva pròpia història va acabar tenint un bon final.

He parlat en més d'una ocasió dels efectes beneficiosos que llegir té per a la salut. El que fins ara no sabíem és que llegir llibres allarga la vida. Literalment. Ho han mostrat en un estudi els investigadors A. Bavishi, M.D. Slade i B.R. Levy, del Laboratori d'Epidemiologia i Salut Pública de la Universitat de Yale, que van observar una reducció del 20% de la mortalitat en les persones que llegien llibres, en comparació amb les que no ho feien. Els investigadors afirmen que qualsevol nivell de lectura de llibres ofereix un avantatge de supervivència significativament major que llegir altres tipus de publicacions, com diaris o revistes, és a dir, que el que allarga la vida (vint-i-tres mesos més, segons les seves anàlisis) són els llibres, més que no pas la lectura en general.

Quan vaig començar l'escola, no sabia parlar català. Vaig néixer a Granada i, quan tenia tres anys, el meu pare va demanar a la feina poder treballar un temps a Barcelona. Ell havia viscut a Madrid des dels sis fins als divuit, així que m'imagino que enyorava la vida d'una ciutat gran. La idea era estar-nos-hi dos anys i llavors tornar. No sé si això ens convertia en expats; el cas és que, quan explico que la meva família és d’Andalusia, tothom, catalans i castellans, dona per fet que venien a buscar feina (suposo que ser classista i tenir prejudicis no té fronteres). Era l'any 1982 i, tot i que llavors hi havia escoles amb doble línia, els meus pares volien que aprengués català, així que em van matricular a una escola pública, laica i d'una sola línia catalana. Aquests dies he pensat en quins han estat els factors que, en el meu cas, van facilitar-me la integració i que van fer que el català hagi acabat sent la meva primera llengua: la que penso, la de creació i la que parlo amb els meus fills.

Un dels llibres més divertits que he llegit és Com no escriure una novel·la, de Howard Mittelmark i Sandra Newman (publicat en castellà per Seix Barral), un manual que t'explica, a través d'exemples que fan pixar de riure, el que un escriptor no ha de fer si vol que el seu manuscrit arribi a publicar-se. Hi ha textos, tot i això, que, malgrat no caure en els errors que els autors detecten, no acaben de funcionar, o no hi acabem de connectar, i no en sabem ben bé el perquè.

El concepte de neurodiversitat descriu la idea que la gent percebem i ens relacionem amb el món que ens envolta de maneres molt diferents. Les diferències neurològiques són variacions normals del genoma humà i, per tant, no hi ha una manera correcta o bona de pensar, d’aprendre o de comportar-se. El terme el va crear la sociòloga australiana i autista Judy Singer per lluitar contra l’estigma social de catalogar la diversitat neurològica com a patologia. En aquest sentit, una persona neurotípica seria la que té un desenvolupament neurològic que està en el rang típic o en la mitjana; i el neurodivergent seria qui té un desenvolupament que es considera atípic, com l’autisme o la hiperactivitat. Tal com passa amb altres categories socials, com la raça, el gènere i l’orientació sexual, qui dicta les normes (o el que es considera normatiu) és la majoria, és a dir, qui ostenta el poder. Com que la majoria de la gent recau en un desenvolupament neurològic mitjà, el comportament neurotípic és el que es considera "normal" o estàndard; i el que tradicionalment s'ha tendit a fer és veure les diferències com a dèficits i forçar qui no encaixa en la mitjana a aprendre i comportar-se com la majoria, en lloc d’acceptar i respectar la seva diversitat.

De vegades la vida segueix a la ficció. L'estiu passat vaig conèixer un home que s'havia llegit la meva primera novel·la i l'havia comentat a la xarxa social abans anomenada Twitter. Com que em van interessar les seves reflexions, no hi havia cap tirada de canya massa explícita o destrempadora i teníem amics en comú, li vaig escriure. Poc després vam coincidir en un dinar, que va acabar en un sopar, que va acabar en una relació a distància; perquè va resultar que l'home en qüestió és catedràtic de literatura catalana en una universitat americana.

Mentalitzar és la capacitat de comprendre la ment dels altres i la nostra mateixa. Les ments dels altres són opaques i mai sabem del cert el que una altra persona pensa o sent, així que ens ho hem d’imaginar a través dels estats mentals intencionals, és a dir, les emocions, els pensaments, els desitjos, els valors o les necessitats d'una persona, que són les pistes que ens ajuden a entendre la seva perspectiva i predir la seva conducta. Quan no ens posem en la pell dels altres, podem acabar fent atribucions errònies dels seus comportaments. La mentalització, doncs, és vital per tenir una bona comunicació i relació amb els que ens envolten.

Tenir bons amics és especialment important al llarg de la vida: els estudis mostren que les amistats són vitals per a la salut emocional i física, ens aporten qualitat de vida i ens ajuden a sentir-nos menys sols al món. Sense amics tenim més risc de patir ansietat, depressió i un sistema immunitari debilitat i, per tant, més risc de mort. Com que res d'això és un tema menor, sempre m'ha semblat prematura la preocupació de donar eines als adolescents per detectar relacions de parella malsanes si abans no ens hem preocupat d'ajudar-los a diferenciar una amistat sana d'una de tòxica.

La prescripció social és l’eina que permet a un professional sanitari derivar un usuari a un recurs no sanitari de la comunitat. Per exemple, fer una activitat artística, practicar un esport o passejar pel bosc. Hi ha tota una sèrie de consultes a professionals sanitaris que no se solucionen o no haurien de solucionar-se amb medicació. Tots coneixem gent que fa anys que pren antidepressius o ansiolítics, però un jove amb ansietat pels exàmens, un adult estressat perquè s’ha quedat a l’atur o una persona gran que se sent sola no són motius que ho justifiquin.

Aquests dies s'ha parlat molt de la conveniència de prohibir o no els smartphones, les tablets i els ordinadors a les escoles. La Unesco adverteix que les pantalles dins de l'aula són una font de dispersió de l'atenció dels estudiants i un perjudici per al seu benestar emocional. Al nostre país, molts centres educatius han basat la seva metodologia pedagògica en les idees sense base empírica d'alguns educadors del segle passat. El problema s'agreuja quan, anys després, aquests mètodes encara es venen com a innovadors però ningú s'ha molestat a comprovar el seu impacte en l'aprenentatge i la qualitat de vida dels estudiants.

Quan naixem, el nostre cervell ho fa amb les neurones que tindrem durant tota la vida, és a dir, uns vuitanta-sis bilions. Però, a diferència de la resta de cèl·lules del cos, que es renoven cada cert temps, les neurones no es reemplacen quan es moren. Els glòbuls vermells, per exemple, canvien cada quatre mesos, o ens creixen les ungles i els cabells; i això fa que, cada deu anys aproximadament, tinguem un cos nou. Les neurones, així i tot, han de romandre amb nosaltres durant tota la vida perquè les xarxes neuronals són les responsables de codificar tot el que hem viscut, hem après i hem sentit, amb l'objectiu que puguem mantenir una identitat cohesionada malgrat els canvis corporals que vivim al llarg del nostre cicle vital. Si també es renovessin, seríem una persona completament diferent.

En la llista dels motius principals d’estrès en la vida d'una persona hi trobem causes tan diverses com la mort d'un ésser estimat, un divorci, casar-se o una mudança. Però en la vida d'un escriptor n'hi ha un d'important que no trobarem mencionat enlloc: acabar d'escriure un llibre. A primera vista, pot semblar contradictori i algú podria objectar, i no sense raó, que el que estressa són les dates límit, el bloqueig creatiu o la por que el que escrivim no sigui prou bo; i que acabar un llibre és una satisfacció i una alegria. I és veritat. De fet, l'alegria es divideix en dos moments temporals, almenys en el meu cas: el primer arriba quan m'adono que la frase que acabo d'escriure és el final. El cor em fa una palpitació gairebé imperceptible i la respiració s'atura un segon. Rellegeixo l'últim paràgraf, l'última pàgina, l'últim capítol, per certificar que no ho he somiat. Sense recrear-m'hi gaire, però, començo la fase de reescriptura. Llegeixo el text obsessivament buscant-hi rimes o repeticions de paraules, introdueixo els suggeriments de les lectores que s'han llegit el manuscrit, canvio frases de lloc. Quan ho dono per acabat, arriba el segon moment d'alegria. És una satisfacció íntima per haver estat capaç de fer créixer i finalitzar aquell projecte en què he posat tant de temps i esforç.

Rebecca Solnit va escriure a Records de la meva inexistència (Angle): "Caminar era la meva llibertat, la meva alegria, el meu mitjà de transport gratuït, el meu instrument per conèixer els llocs, la meva manera de ser al món, de reflexionar sobre la meva vida i els meus escrits, d'orientar-me". Molts altres autors, d'Aristòtil a Virginia Woolf, han escrit sobre els beneficis que caminar ha tingut en la seva escriptura. Ara, la recerca ens mostra que no és només una impressió subjectiva, sinó que hi ha una base neurofisiològica que ho explica.

He après una paraula que no coneixia, ultracrepidià, que es refereix a una persona que dona la seva opinió sense saber ben bé del que està parlant. Els ultracrepidians corregeixen a qui sap més sobre un tema i menystenen els valors dels altres per poder destacar. La causa d'aquest "cunyadisme" és un biaix cognitiu conegut com a efecte Dunning-Kruger, segons el qual les persones que tenen menys coneixements i capacitats tendeixen a sobreestimar aquests mateixos coneixements i capacitats. El resultat és que els ultracrepidians no només donen la seva opinió a qui no la demana, sinó que els agrada fer passar els altres com uns ignorants i imposar la pròpia percepció com l'única realitat possible.

Fa uns dies vaig participar en l'última Batalla de Contes que l'editorial Comanegra ha organitzat, celebrada a la llibreria Finestres. Les Batalles de Contes apleguen quatre escriptors que defensen un relat d'algun dels autors que l'editorial ha publicat, i el públic ha de votar la defensa que més l'hagi convençut. Comanegra sempre s'ha caracteritzat per idear nous formats per donar a conèixer el seu catàleg editorial, a banda de les tradicionals presentacions de llibres. En aquesta última confrontació, Arià Paco, Marina Espasa, Melcior Comas i una servidora vam defensar contes de London i Melville, amb Jaume Pons Alorda com a fantàstic àrbitre i mestre de cerimònies. En anteriors trobades, escriptores com Elisenda Solsona, Roser Cabré-Verdiell o Carlota Gurt, entre d'altres, havien batallat per defensar els relats d'autors de la talla de Poe, Colette, Calders o Lispector.

La setmana passada va haver-hi un debat intens arran de la publicació de la primera novel·la de l'Andrea Genovart, Consum preferent, guardonada amb el premi Anagrama, pel fet que l'autora introdueix i naturalitza el castellà en un text català. En la meva opinió de castellanoparlant d'origen que va aprendre a parlar el català a l'escola, no hi ha res que em produeixi més satisfacció que escarrassar-me per treballar bé la llengua en què escric, sense haver de recórrer a la crossa de la meva llengua materna (això fa que els diccionaris que tinc a la barra de favorits de l'ordinador sovint treguin fum). Escric en català i, en el meu cas, escollir la meva segona llengua com a llengua de creació va ser una decisió política: és un idioma objectivament amenaçat i no vull que la llengua dels meus fills acabi engolida per la meva llengua materna. Crec que encarar el debat com si només estiguéssim parlant de llibertat creativa, com es fa en un article publicat al Babelia, on s'arriba a titllar de "feixistes del llenguatge" a qui expressa la preocupació per naturalitzar "un bilingüisme desacomplexat" i obviar la part política d'aquest debat (entesa com el complex encaix de Catalunya dins d'Espanya i també la complexa relació que té l'estat espanyol amb les seves llengües cooficials), és parcialitzar-lo i, per tant, empobrir-lo.

Tinc la biblioteca endreçada per colors. Això, en el món del llibre, és una heretgia, però dins del meu cap té molt de sentit per dos motius. El primer és estètic: és com queda més maca i, per a mi, que en una altra dimensió soc arquitecta i/o interiorista, aquest és un argument de pes.

He llegit No robaràs, de Josep Girós (La Segona Perifèria). És un llibre que et regira com un mitjó, per diversos motius. Primer, perquè parla sobre els infants robats, durant el franquisme i després. És surrealista i desolador que fets tan greus siguin silenciats sistemàticament quan s'intenten denunciar (ja ho diu l'autor, la guerra va acabar l'any 39 i el robatori de nadons es va allargar fins ben entrada la democràcia; això només es pot sostenir si al darrere hi ha un Estat que n'és còmplice, per acció o per omissió).

Diuen que al Japó els costa tant dir que no que, quan els conviden a sopar, tot i saber que no hi aniran, accepten la invitació i després no s’hi presenten.