Fa poc més d’un any que la cantautora Mar Pujol (Prats de Lluçanès, 1999) ha irromput amb força dins del panorama musical català. Amb una veu càlida i dolça, la seva proposta congenia poesia i música de manera harmònica, imbricant les arrels del folk clàssic amb sonoritats més contemporànies. El seu primer disc, Cançons de rebost (2024), retrata en primera persona l’experiència quotidiana de viure al món rural, sense frivolitats ni prejudicis. Mestra d'educació infantil i primària de formació, Pujol ja treballa en el seu segon àlbum i acaba de rebre el premi Alícia, de l’Acadèmia Catalana de la Música, al talent emergent. Aquest dissabte, 28 de juny, actua a l'(A)phònica de Banyoles, en un dels primers concerts d’un estiu farcit de compromisos arreu de Catalunya.

Anna Callís Galceran (Olot, 1993) és una de les quatre finalistes de la tretzena edició de MasterChef, el popular concurs de cuina de RTVE que té el cuiner Jordi Cruz, de l'ABaC de Barcelona, com un dels tres membres del jurat. La traça de la jove garrotxina per la cuina, sumada a un do natural pel lideratge i una gran capacitat d'adaptar-se a situacions adverses, claus en un programa d'aquestes característiques, l'han portat fins a l'última fase de la competició. Dilluns que ve se sabrà si n'és la guanyadora.

Rafael Sánchez Mazas (Madrid, 1894-1966) és una figura fonamental per entendre la història contemporània d’Espanya. Intel·lectual, polític i escriptor, va ser membre fundador de la Falange, ministre amb Franco i principal ideòleg del feixisme nacionalcatòlic espanyol. Protagonista d’una vida de pel·lícula, plena de peripècies i moments cabdals, el gener del 1939 es va salvar de ser afusellat per les tropes republicanes al santuari de Santa Maria del Collell (Garrotxa). Aquest episodi va fer fortuna i, l’any 2001, l’escriptor gironí Javier Cercas el va recuperar, amb més o menys dosis de ficció, per a la trama de la seva famosa novel·la Soldats de Salamina.

Antoni Rossell Terris va morir fa quatre mesos, a l’edat de 88 anys, a Sant Hilari Sacalm, la Selva. Al fer-se públic el seu testament, tot el poble va conèixer una notícia emocionant: tots els diners que havia guanyat durant la seva vida els deixava a l'Institut Anton Busquets i Punset perquè que els joves hilariencs puguin estudiar i gaudir d'una formació de qualitat. Rossell Terris, que no va tenir fills però sí molts nebots, de molt jove va aprendre l'ofici de sastre, amb el qual va fer fortuna, però mai va tenir l'oportunitat de fer estudis superiors; una espina clavada que, a través d'aquesta donació, va voler reparar pensant en les noves generacions.

L’estiu és època de grans festivals de música. Durant el juny, el juliol i l'agost, després del Primavera Sound, el Sónar, el Cabró Rock o el Cruïlla, comença la ronda d’esdeveniments musicals multitudinaris arreu del país, la majoria amb un cartell d'artistes famosos més o menys similars. Fora d'aquest circuit, però, també afloren propostes singulars i alternatives que aposten amb convicció per un model de petit format, al marge dels escenaris gegants i els patrocinis de les marques de cervesa. És el cas del Rizomes, a la Cellera de Ter (Selva), un festival creat per un grup d'amics barcelonins especialitzats en el món de la gestió musical i l'arquitectura, que el 2018 van idear una proposta sostenible i conscient amb el medi natural. Se celebra cada solstici d'estiu en un bosc de pollancres, apartat del bullici dels nuclis urbans, en un ambient de retir, pau i respecte vers la naturalesa. L'edició d'aquest any, que tindrà lloc del 20 al 22 de juny, reunirà una cinquantena d'artistes, amb noms destacats com Alosa, Rita Payés o Tarta Relena.

El Museu de l’Empordà, situat al peu de la rambla de Figueres, acaba de reobrir les portes després de quatre anys d’obres que han canviat totalment la seva imatge. En aquesta nova etapa, el museu presenta les peces de la seva col·lecció permanent amb una idea trencadora: ja no es mostren de la manera tradicional, agrupades per criteris d’ordre cronològic, autoria, estils o gèneres, sinó que la nova museografia proposa un viatge artístic realment sorprenent i apassionant, posant en una mateixa sala obres diverses amb un ventall de més de 4.500 anys d’història. Com el quadre Sant Narcís (1962), de Salvador Dalí, exposat juntament amb el Sant Atil·là (1690), de Vicente Berdusán, en un espai on també hi ha una possible Demèter grega d'Empúries del segle III o IV aC, un pantocràtor surrealista (1929) de Joan Massanet i un brau de bronze (1975) d'Emília Xargay.

Aquest estiu, els jardins del castell de Peralada tornen a obrir les portes per acollir una nova edició del Festival Peralada, que enguany se celebrarà més aviat del costum, del 3 al 18 de juliol. En total, seran dotze propostes de música, dansa i òpera, amb especial atenció a la creació contemporània, sota el lema de "la invitació al paradís", concebudes com dotze moviments d’una única simfonia cultural i artística. La majoria d’espectacles, tots de petit format, es representaran a l’interior de l’església del Carme i a l’espai Mirador, mentre no s’executen les obres del nou auditori a l’aire lliure. 

Albert Pla és un artista incommensurable. D'aquells que escapen a qualsevol definició, estil o corrent convencional que els encaselli. Sobre l'escenari no n'hi ha cap altre com ell. Va començar a cantar en un bar de Jaén el 1989, i des de llavors fa més de tres dècades que recorre Catalunya, Espanya i Llatinoamèrica amb els seus concerts, espectacles i performances inclassificables, sempre provocatiu però alhora entranyable i magnètic, fent equilibris entre la broma irreverent i les veritats palmàries com punys. Ara el cantant celebra 35 anys de carrera al Festival Strenes de Girona (hi havia d'actuar el 2020, per commemorar els 30, però es va anul·lar per la pandèmia) amb un doble concert extraordinari a les escales de la catedral.

L'apagada general de dilluns, que va deixar milions de persones de tota la península Ibèrica sense electricitat ni cobertura durant hores, va ser una jornada absolutament històrica i excepcional. Ara bé, no per a tothom, ja que, en diversos entorns rurals de Catalunya, lluny de les grans ciutats, alguns veïns i veïnes estan avesats a bregar amb talls perllongats de subministrament elèctric de manera més o menys habitual. Són petits pobles de muntanya, de costa, masies rurals aïllades o urbanitzacions allunyades del nucli urbà que, de tant en tant, els marxa la llum per culpa d'alguna incidència a la xarxa. Representen un petit percentatge de la població que, tot i pagar el mateix que la resta pels serveis, fa temps que s'han acostumat a viure amb generadors, focs de llenya, llanternes i fogonets de gas a la recambra.

Dues hores abans de la final de la Copa del Rei entre el Barça i el Madrid, The Tyets van pujar a l'escenari de La Mirona de Salt, plena a vessar, per donar-ho tot en la presentació de la gira del seu nou àlbum, Cafè pels més cafeteros. El concert, organitzat pel Festival Strenes, es va avançar expressament una hora i mitja per no coincidir amb el futbol, i es va convertir així en una espècie de preludi festiu de l'èxtasi blaugrana que arribaria passada la mitjananit.

Pere Noguera (la Bisbal d'Empordà, 1941) és una de les veus més sòlides i genuïnes de l’art contemporani català. Exponent cabdal de l’arte povera i el land art, ha construït al llarg de més de cinquanta anys de trajectòria una obra fidel als materials humils, com l’aigua, el fang o el ferro, desplegant sempre un discurs poètic sobre la matèria, la memòria, la identitat, el paisatge i el pas del temps. Profundament arrelat a la seva ciutat natal, capital de la tradició terrissera catalana, Noguera estrena al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal l’exposició-instal·lació Paisatge. Pols d’argila, que es pot visitar fins al 26 d’octubre.

Nit memorable al Festival de Pasqua de Peralada, l’endemà del concert inaugural, amb l’estrena absoluta dels Responsoris de Setmana Santa de Bernat Vivancos: una peça per a cor a cappella, escrita a sis veus, que revisita des del present la tradició cristiana de les Lliçons de Tenebres, típiques del Renaixement.

Ser fill d'una família d'arrels immigrants representa una dificultat afegida per poder cursar una trajectòria educativa satisfactòria, amb títol de secundària i estudis postobligatoris reglats. A Catalunya, per exemple, 3 de cada 10 adolescents d'origen migrant abandonen els estudis prematurament, el triple que els joves de nacionalitat espanyola, i especialment flagrant és el cas dels alumnes del col·lectiu gitano, amb una taxa que supera el 80% d'abandonament. Unes xifres que posen de manifest com les desigualtats i les discriminacions que pateixen les persones vingudes de fora, que viuen sovint en situació de pobresa i exclusió, amb menys possibilitats d'accedir als serveis i drets bàsics, dificulten enormement el camí dels alumnes a l'escola. Miguel Jiménez, Hatim Azahri i Déguène Eufemia Seck són tres joves que han viscut aquests greuges de primera mà, però, malgrat les dificultats, han aconseguit tirar endavant: han cursat estudis universitaris i ara treballen com a activistes perquè les noves generacions de nens i nenes immigrants gaudeixin de més oportunitats.

El Festival de Peralada és una de les institucions que aposta de manera més decidida per l'estrena de noves peces musicals de creació catalana. En l'edició de Pasqua d'aquest any, que se celebra del 17 al 20 d'abril, el compositor Bernat Vivancos (Barcelona, 1973) hi presenta l'obra d'encàrrec Responsoria Hebdomadae Sanctae: una revisió contemporània de les lliçons de tenebra de Setmana Santa, escrita per a cor a cappella, que pretén aportar noves sonoritats a l'espiritualitat original de la litúrgia cristiana. Vivancos és un dels compositors catalans més prolífics del segle XXI, hereu de la tradició musical de l'escolania de Montserrat, format a Barcelona, París i Oslo, amb un estil compositiu propi, eminentment contemporani però alhora eclèctic i atemporal.

Festa grossa de la música catalana a l’Auditori Girona, aquest dijous 6 de març, en la 27a edició dels Premis Enderrock, que, com cada any, han premiat el més destacat de la indústria musical del país. Oques Grasses, amb quatre guardons, Figa Flawas, amb tres, i Mushkaa, amb dos, han estat els grans guanyadors de la nit, en una gala presentada per Alba Riera i Andreu Juanola que ha reunit professionals del sector, autoritats, influencers i periodistes.

Aquest mes de maig Ingrid Guardiola (Girona, 1980) tancarà la seva etapa com a directora del Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona. Ho farà després de quatre anys molt intensos i profitosos, en què ha tirat endavant un munt d'exposicions i activitats sobre diferents temes candents de la societat contemporània, sempre exposant peces interessants i amb una línia discursiva molt crítica i potent. Malgrat els resultats inequívocament positius, Guardiola ha decidit no optar a la renovació: esgotada per la burocràcia, els tràmits i la paperassa ingent amb la qual ha de lidiar dia a dia, prefereix apartar-se, almenys durant un temps, de la gestió al capdavant d'una institució pública d'aquesta envergadura. Els seus últims mesos com a directora del museu d'art contemporani gironí coincideixen amb la publicació del seu segon assaig, La servitud dels protocols (Arcàdia), en què reflexiona, amb contundència però sense fatalisme, sobre com el sistema de regles, convencions, pautes i algoritmes determina la nostra conducta i la percepció. El llibre, partint d'un ventall amplíssim de referents filosòfics i sociològics com Foucault, Deleuze, Marcuse, Kracauer o Shoshana Zuboff, atén de manera molt lúcida a l'ecosistema de protocols diaris i concrets que, en l'era de les xarxes socials, la informàtica i la tecnologia, ens afecten i dominen.

Juli Garreta (Sant Feliu de Guíxols, 1875-1825) és un dels compositors catalans més importants de la història de la música. Hereu dels grans mestres del Romanticisme europeu, va compondre una cinquantena d'obres de música simfònica i de cambra, exhibint sempre un do exquisit per la creativitat melòdica i un gran domini de l'orquestració. Unes qualitats que també va traslladar a la vuitantena de sardanes que va escriure, totes de gran nivell i molt originals, claus per elevar la qualitat i la riquesa de la música per a cobla. Aquest 2025 la Generalitat celebra l'Any Garreta, coincidint amb la doble efemèride del 150è aniversari del naixement del compositor i el centenari de la mort.

La perifèria de Girona Est, on es concentren els barris de Vila-Roja, Font de la Pólvora i la Creueta, és la zona més desfavorida de la ciutat. Marginats durant molts anys, aquests barris sovint són notícia pels constants talls de llum, les batudes policials, els conflictes de bandes o el risc d’ensorrament d’habitatges en mal estat. Ara bé, més enllà d’aquests greuges endèmics, també s'hi couen projectes molt poderosos i interessants per dignificar i millorar la vida dels veïns. N'és un exemple el concert extraordinari de música afroamericana, gratuït i obert al públic, que aquest dissabte 1 de març al matí organitza la Black Music Big Band a Mas Ramada, entre Font de la Pólvora i la Creueta.

Aquest cap de setmana, la soprano romanesa Angela Gheorghiu, que acredita una carrera gloriosa pels principals escenaris d’òpera del món, ha cantat per primera vegada a Andorra. Ho ha fet a l’Auditori Nacional d’Ordino, amb un recital d’àries i cançons de nivell, acompanyada del pianista Alexandru Petrovici, en el marc del Festival ClàssicAnd. 

"És horrorós perquè no puc menjar bé. Al costat esquerre de la boca em falten cinc dents i al dret me'n falten tres. He deixat de somriure, perquè si ho faig, se'm veuen els forats", explica Gemma Guerrero, una veïna del districte de Ciutat Vella de Barcelona. Té 49 anys, no treballa i cuida el seu fill amb els ingressos de la renda garantida de ciutadania (RGC). No es pot pagar un dentista. El 2017 va patir una embòlia pulmonar que va superar gràcies a una medicació molt agressiva que li va malmetre les genives. A més, té periodontitis, una malaltia crònica que afecta les genives i els ossos que li aguanten la dentadura, i ha anat perdent peces amb els anys.