Acabava d’acomiadar la terrorista 1 a l’autocar perquè marxava de colònies, amb aquella sensació de llibertat que et dona entregar el teu òvul fecundat de fa 7 anys que ha sobreviscut de miracle fins al dia d’avui a una altra persona responsable perquè la faci sobreviure tres dies més, i, en un atac d'inspiració, vaig pensar: “Millor que activi les notificacions del xat de classe per, quan arribin les fotos, comprovar que la nena segueix amb totes les dents...”. I així va ser com, inconscient de mi, me’n vaig anar a treballar amb la bateria del telèfon a la meitat i sense carregador, living to the limit.

El missatge va arribar al xat de classe a primera hora de la tarda, sense nocturnitat, però sí que amb traïdoria. Acabava de recollir les terroristes de l’escola i sobrevivia a un big chicken al carrer, que riu-te'n tu dels de Telecinco, perquè per berenar tocava plàtan. Mentre feia veure que escoltava els seus arguments de "per què un plàtan ez un fàztic i preferim cruzanz de xuculata", a tots els adults ens va sonar el telèfon al mateix temps. Es va fer el silenci. Mirades còmplices de terror. Suor freda. Ansietat pujant per l’estómac. El delegat de cada classe informava que el joc del calendari escolar tenia una nova prova: les consignes del Rei Carnestoltes.

Sí, ho confesso, soc una persona poruga. Però poruga nivell que quan ja tinc les terroristes estirades al llit amb el llum apagat i em pregunten “Mama, què és aquesta ombra?” just abans de dormir, em faig la forta i amb to serè contesto “...Deu ser un reflex d’un playmobil...” mentre les meves glàndules sudorípares tornen a tenir nou anys i es posen en marxa visualitzant la nena del revolt que ve a dir-me que un dia va morir al rebedor. O pitjor, l’esperit d’algun avantpassat de l’edifici que ha quedat sepultat sota la muntanya de roba per rentar i clama venjança.