No hi ha cap porter vigilant la porta perquè ja tens una entrada exclusiva. El passi en qüestió és una espècie de golden ticket que et submergeix en una experiència curiosa. Hi ha nevera amb refrescos, sucs, ginger shots a dojo i, fins i tot, alguna cervesa. També roba promocional a la venda. Amb dress code adient, t’acompanyen fins a la sala. Al passadís vermell, unes lletres mòbils anuncien on ets. Entres en la foscor, prens lloc entre una vintena de persones, el DJ s’asseu, posa la seva pròpia llista de música –des de Rosalía fins a tecno i reggaeton– i, de sobte, s’encenen llums fluorescents arreu. Els miralls et retornen el reflex perfecte per a un selfie. No pots parar de moure’t, però sorpresa: t’adones que estàs damunt d’una bicicleta estàtica i que qui tens davant no és Martin Garrix o David Guetta, sinó l’entrenador assignat a la classe.

Si la moda és un mirall de la societat, per què només visibilitza algunes persones i en deixa d’altres a l’ombra? Per què no tothom té accés o dret a la roba? Per què hi ha barreres? La indústria de la moda, històricament associada a cànons restrictius i ideals inassolibles, ha ignorat aquells que no compleixen els estàndards de bellesa dominants: cossos prims, proporcionats, joves i sovint blancs. Així, qui no hi encaixa en queda exclòs.

Hi ha reflexions aparentment banals que ens porten de cap i formen part de la nostra quotidianitat. A la batalla diària del què em poso que es lliura quan s’obre l’armari farcit de roba, ara s’hi suma una nova variable: què em poso per anar a treballar a l’estiu? Necessito la corbata? Aquesta peça és massa escotada? Peu tapat o descobert? Són qüestions que haurien de ser més fàcils de resoldre durant una temporada en què es treuen capes de roba, els teixits s’alleugeren i els codis estètics es relaxen, com si cada dia fos casual Friday –algunes empreses permeten vestir indumentària informal als seus treballadors els divendres.

Vestia a la moda de cada dècada tot adaptant-la al seu gust. Dins del seu extens armari hi eren representats els dissenyadors més sol·licitats: des de l’androgínia de Chanel fins a l’elegància de Dior, passant per l’excentricitat de Schiaparelli, entre d'altres. Sabia vestir-se per a cada ocasió per generar sorpresa i emportar-se el flaix o la ressenya i promocionar l’obra artística del seu marit. El seu poder d’influència generava fascinació i alguna enveja, però sobretot jugava i experimentava, i no li molestava convertir-se, per un instant, en el centre d’atenció. I això, que ella mateixa era un misteri, fins i tot per al mateix Dalí. Aquesta enigmàtica dona que avui identificaríem com una it girl, no acumulava likes a Instagram ni visualitzacions a TikTok, però es va convertir a consciència en una de les icones d’estil del segle XX a Catalunya. Ella era Gala Dalí, “una dona que generava magnetisme al seu pas”, com asseguren els qui estudien la seva figura.

Teresa Helbig encara està en un núvol. I això que en els últims dies els ha vist de ben a prop amb les anades i vingudes a París, enllestint els preparatius del seu debut a la passarel·la de la capital francesa. “Qui ens hauria dit que veuríem el meu nom en un avió d’Iberia!”, deia en referència a la companyia aèria que l’ha recolzat en aquesta aventura al cor de França. Helbig no afluixa en neguit; és nerviosa de mena, però els seus ulls transmeten aquella placidesa de qui acaba de complir una fita vital després d’anys d’esforços. Qui sap si després del xoc inicial li recorrerà el cos aquella satisfacció profunda que s’acostuma a tenir quan els objectius s’assoleixen. Ara per ara, és evident que no ho ha acabat de pair. “És un somni al qual li han sortit ales i ja ha volat”, bromeja després d’una desfilada històrica en què ha debutat a París i que confirma l’èxit internacional de la firma catalana.

Hilda Clarà (Barcelona, 1972) manté una “doble vida”, si parlem de la seva faceta laboral. De dia, exerceix com a advocada especialitzada en dret mercantil. La seva professió de cara a la galeria. Durant les nits i els cap de setmana es converteix en florista amb Hilda Bloom, el seu alter ego creatiu i veritable passió. Una activitat que exerceix en format digital a través d’un compte d’Instagram que és el seu principal aparador. Per tant, no té cap floristeria física. “Necessitava potenciar la meva vena artística i em vaig adonar que les flors em feien molt feliç”, reconeix.

En moda, ja se sap: les tendències canvien periòdicament, introduint variacions a cada temporada d’una mateixa peça o noves interpretacions. Alhora, es presenten constantment novetats per mantenir viva la indústria. Afortunadament, les tendències també són cícliques, amb elements que tornen en períodes cada vegada més breus, en els quals sovint hi ha fusió de tendències.

Qui no té uns texans al seu armari? Qui diu uns pantalons diu una jaqueta, una faldilla, un vestit o una camisa elaborats amb denim. Segurament, si tanquem els ulls i fem l'exercici d'imaginar-nos quantes peces de roba texana tenim a casa, la xifra ocuparà dos dígits. És un fet. La roba texana i el teixit denim són un símbol de la cultura contemporània, especialment en els darrers 70 anys. Actualment, aquestes peces, encapçalades pels pantalons texans, transcendeixen les barreres de l'edat, el gènere i les classes socials, i unifiquen la humanitat en qüestions d'indumentària gràcies a aquest còctel genuí que uneix comoditat amb estil. A més, l’enorme versatilitat que ha demostrat tenir el texà en cada època l’ha convertit en un autèntic camaleó de la moda capaç d’adaptar-se i construir noves narratives alineades amb valors que sacsegen la societat actual. Tot això, sense perdre la seva capacitat d’inspirar les noves generacions.

“El traç d'un llapis pot desencadenar un món". Aquestes paraules, adaptades per l'autora d'una cita de Joan Miró, podrien representar no només els il·lustradors de tots els temps, sinó també reflectir la intenció d'un llibre que se centra en el dibuix com l'eina principal per plasmar la història de la indumentària. Des dels gravats renaixentistes, passant per les làmines de moda de revistes i diaris del segle XIX, fins al boom actual dels mestres contemporanis que han elevat la il·lustració de moda a la categoria d'art. "La il·lustració va ser la primera disciplina artística en documentar la moda i, més tard, va dictar les tendències", remarca com a introducció la periodista cultural Laia Beltran Querol, autora juntament amb la il·lustradora Lucy Victoria Davis, de Sketching Fashion (Editorial GG).

Hi ha marques emblemàtiques que perduren en el temps i esdevenen clàssics. Són segells de confiança que han resistit al pas del temps, mantenint viva la seva tradició, però han lluitat per mantenir l’atenció del públic més jove o més exigent. Mentre molts altres naufraguen en l’intent, aquestes marques es mantenen a la superfície obrint nous camins. Ja ho diuen, l’experiència és un grau, però no té per què ser un factor decisiu. Existeixen altres secrets que permeten als clàssics de sempre mantenir-se vius.

Si per alguna cosa brilla Dominnico, és per la seva capacitat de fer pinya. I en aquests temps que corren, no hi ha res menyspreable en ser el líder d’una comunitat que transmet una visió de la moda i aconsegueix que aquest missatge arribi a moltes orelles. I més, quan aquells que l’envolten, més enllà de mostrar una autèntica devoció pel treball del creador, tenen un gran poder d’influència.

El món de la moda gira a una velocitat vertiginosa, llançant novetats a un ritme frenètic. En aquest dinamisme, sovint és fàcil perdre's dins de les tendències efímeres amb peces que es renoven constantment i que tenen una data de caducitat més limitada. Per evitar sucumbir als capricis del moment, s'erigeix l'armari càpsula, que aporta seny i ordre enmig de la disbauxa. Aquest permet a cada persona disposar de les peces necessàries per vestir-se de manera pràctica, còmoda i estètica en el seu dia a dia, sense haver de renunciar al seu estil personal.

No sempre és fàcil encertar la roba que et queda bé durant l’estiu, quan les altes temperatures i l’ambient sufocant sovint ens conviden a rebel·lar-nos i fer just el contrari: treure peces en lloc de posar-ne. La calor provoca que l’estil habitual es relaxi per abraçar un tipus de moda més còmoda, funcional i versàtil que s’adapta als dies lluminosos i a les nits càlides.

Banyadors de proximitat, complements artesans, bosses transformables o tovalloles elaborades amb materials reciclats. Gaudir de la platja o la piscina i fer-ho de manera estilosa, tenint cura del medi ambient, és possible, i ara, a més, està a l'abast dels consumidors amb una oferta àmplia, diversa i gairebé il·limitada. L'aprofitament de materials en desús, el reciclatge i el redisseny dels productes més demandats a l'estiu, sota els criteris de sostenibilitat, consciència i transparència, estan a l'ordre del dia, i moltes marques catalanes ja neixen amb aquests valors incrustats en el seu ADN. D'altres estan en procés de reconversió. Fem un repàs de la indumentària indispensable per al bany a través de firmes de proximitat que es mullen sense perjudicar l'entorn.

L’obra més representativa de Josep Font ja es pot veure amb tota la seva esplendor a través d’una vitrina. Millor dit, el visitant pot apreciar, de ben a prop, el treball minuciós que identifica el dissenyador català més destacat de les últimes dècades. La construcció arquitectònica, el joc de volums i l’ornamentació dels teixits que embolcallen els maniquins que exposen el seu ideal de bellesa femenina: sensible, refinada i etèria. Nimfes de sensualitat sublimada. “Moltes persones han vist les peces de Delpozo en desfilades o en celebritats, però el que realment resulta interessant és percebre com estan fetes, la composició i conjunció de colors i teixits”, declara el dissenyador a l’inici de l’exposició. La forma, més enllà de la funció.

Els creadors emergents reclamen el seu torn. Exigeixen fer-se un lloc dins la moda. Abracen conceptes actuals, hibriden formats, promouen valors que ja consideren integrats com la diversitat o la sostenibilitat, arrisquen en disseny i ho transmeten als joves que veuen en les seves col·leccions conceptuals peces de roba que els fan somiar. Cadascú a la seva manera. Això s'ha evidenciat durant la tercera jornada del 080 Barcelona Fashion, protagonitzada per joves dissenyadors que despunten més enllà de casa nostra.

La moda és un vehicle d’expressió personal que s’apropia de qualsevol peça, accessori o complement, i l’utilitza com a mitjà per transmetre una imatge o un missatge. A través de la roba, expressem qui som, què fem i què ens importa. Fins i tot, els que asseguren que la moda no els interessa, comuniquen amb el que duen posat, el seu rebuig o indiferència. Precisament, la segona jornada del 080 Barcelona Fashion ha posat en relleu el poder transformador de la moda i com aquesta fomenta la identitat de les persones. I ho ha fet a través de noves propostes creatives de dissenyadors ben diversos que tenen alguna cosa a dir i aportar dins del sector. 

“Redefinir la bellesa i reflectir la realitat del carrer”. Aquesta és una de les fites de la nova edició del 080 Barcelona Fashion, que enguany posa l'accent en la diversitat, en el sentit més ampli de la paraula, i se centra en la pluralitat de cossos, talles, funcionalitats i gèneres. La varietat s'ha mostrat de manera evident ja durant la primera jornada de la passarel·la catalana, en la que han participat models per a tots els gustos. "Hem reforçat la selecció de perfils diferents perquè tothom se senti representat", ha explicat la directora creativa i de càsting del 080, Esther G. Capdevila.

Què tenen en comú la reina Letícia, la Manola de Ramon Casas –protagonista de les etiquetes d’Anís del Mono– i la regidora de cultura de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú? Doncs una peça de roba de seda amb brodats exquisits que han lluït en ocasions especials. “De ben joveneta somiava que em casaria amb un mantó de Manila”, recorda Mercè Mateo, protagonista d’un dels testimonis orals que recull l’exposició Sortir brodats. Els mantons de Manila, oberta al públic fins al 5 de març a Vilanova i la Geltrú, una mostra centrada en aquesta peça ornamental de lluïment vinculada a la cultura popular.

Sevilla és la perla d’Andalusia. Una ciutat història que té fama de ser bella i imponent. Fins i tot, presumptuosa. A la capital andalusa s’hi celebra aquest dissabte la gala dels Goya, la gran nit del cinema espanyol que aplega la flor i nata de la interpretació. La 37a edició dels premis Goya torna de nou a la normalitat real, exhibint la pompa d’altres edicions. Així, es recupera el format clàssic de presentació, aquest cop liderada pels actors Antonio de la Torre, amb americana de vellut, i Clara Lago, vestida de Dior amb un model d’escot vertiginós, transparències i joieria de Bvlgari, i s’eliminen formats híbrids amb retransmissions tronades.