El que està succeint als Estats Units fa feredat en molts àmbits, però també en allò que afecta al món de l’empresa.

Després del discurs del vicepresident nord-americà J.D. Vance a la conferència de seguretat de Múnic i de la reunió de Zelenski amb Trump a la Casa Blanca, es fa difícil escriure sobre una altra cosa que no sigui Europa i el seu futur. La victòria de l’extrema dreta als EUA i el nou ordre internacional que tracta d’imposar han d’esperonar els líders europeus i provocar una accelerada reorganització política del continent. És hora que els europeus ens deixem d’il·lusions sobre com ens agradaria que fos el món, i que adoptem les decisions difícils que cal prendre per fer front al món tal com és. És l’hora del realisme. 

La hiperactivitat de Donald Trump després de tornar al poder ens impedeix valorar l'abast d'algunes de les iniciatives que està prenent. Les seves decisions i la seva actitud en el cas dels mercats financers en són un exemple clar.

Les enquestes d’opinió mostren un país poc optimista. Les grans xifres de creixement macroeconòmic no arriben al carrer. Com ja he escrit en alguna ocasió, l’explicació és, de fet, senzilla. Creixem per pura acumulació de força de treball, sense que això suposi que millorin les condicions de vida del ciutadà mitjà. No m’estranya el pessimisme sobre el futur.

La percepció que té la gent a peu de carrer contradiu les grans xifres macroeconòmiques. L’economia creix amb força, però, al mateix temps, hi ha una sensació de malestar social com es veu amb el greu problema de l’accés a l’habitatge. El missatge oficial és que el país va bé, però molts ciutadans no ho noten i això erosiona la confiança en els poders públics. Quina és la causa d’aquest malestar?

Una de les propostes de l’informe Draghi que han captat més l’atenció és la d’emetre deute comú de la Unió Europea per tal d’estimular la inversió productiva. L’informe conclou que la UE necessita revertir el feble creixement de la productivitat i una de les principals recomanacions és incrementar la inversió, tant privada com pública, amb un fort suport del finançament públic.

Ursula von der Leyen ha estat elegida presidenta de la Comissió Europea amb els vots de les forces moderades del Parlament Europeu: els conservadors, els socialistes i els liberals. Pel que sembla, també ha comptat amb un considerable suport del grup dels verds. Per tant, queden fora d’aquesta entesa els grups més extrems, tant a l’esquerra com a la dreta de l’arc parlamentari.

Vivim un període de gran convulsió política. Veurem què passa a França i els Estats Units a les pròximes eleccions, però les alternatives extremistes van guanyant terreny. La inquietud de l’electorat té arrels diverses, però un factor comú és la inseguretat que provoquen el canvi tecnològic, el risc climàtic o la pressió del món emergent sobre el nivell de vida de les economies desenvolupades.

El bitcoin, la més coneguda de les criptomonedes, torna a estar en màxims. Va superar els 73.000 dòlars a mitjans de març, encara que des de llavors ha reculat una mica. És irònic que aquesta nova alça de les criptomonedes coincideixi amb la sentència a vint-i-cinc anys de presó de Sam Bankman-Fried, el que va ser líder d'una de les principals empreses del sector. Assistim, doncs, a una nova espiral especulativa, potser provocada per les mateixes autoritats americanes, atès que han aprovat la comercialització de fons d'inversió basats en aquest tipus de productes.

Les notícies econòmiques no deixen de causar-nos inquietud. Durant les darreres setmanes hem viscut la revolta de la pagesia, arreu d’Europa. Malgrat, o potser degut a, la política agrícola comuna. Continuem rebent informes apocalíptics sobre l’impacte de la intel·ligència artificial en els llocs de treball. Se’ns pronostica la fi de moltes feines de titulats universitaris, que fins ara han estat prou ben pagades. Tenim, també, una transformació energètica que ja es veu que no serà gratis. I, en l’àmbit financer, ens hem acostumat als ensurts. En poc temps hem passat dels tipus d’interès zero a uns tipus alts, i de la deflació a episodis d’inflació descontrolada.

La tercera dècada del segle XXI és fins ara un període de forta expansió del deute públic i del paper de l’estat en les economies avançades. La greu crisi de salut pública causada per la pandèmia va disparar la despesa el 2020 i 2021. Després, l’esclat de la guerra d'Ucraïna i les turbulències als mercats energètics i agraris han prolongat un període excepcional d’intervencionisme econòmic. Serà l’any 2024 l’inici d’una fase de restabliment de l’equilibri de les finances públiques? En el cas dels països de la zona euro, l’aprovació de les noves regles fiscals per als països membres així sembla indicar-ho. Tanmateix, els enfrontaments polítics seran severs, perquè en el si de la unió econòmica i monetària conviuen dues cultures antagòniques de les finances públiques. Xoquen els països coneguts com a frugals i els que, de manera simètrica, podríem qualificar de malgastadors.

Al Consell Europeu que se celebra aquesta setmana es discutirà la possible ampliació de la Unió Europea. La UE té ara 27 estats i els potencials membres són sis països dels Balcans occidentals, Turquia, Moldàvia, Geòrgia i Ucraïna. Fa uns mesos, el president Charles Michel declarava que l’objectiu hauria de ser aconseguir l’ampliació el 2030. Fins i tot deixant de banda el cas de Turquia, ¿la Unió Europea està preparada per abordar una ampliació d’aquesta magnitud en els propers sis anys? Crec que no. La UE no es pot ampliar si abans no es fa una reforma institucional que agilitzi la presa de decisions, utilitzant el vot per majoria qualificada en més àrees i avançant cap a un pressupost comú. Una reforma, en definitiva, que incrementi la unificació política i les cessions de sobirania dels estats membres. 

La conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic d’enguany comença d’aquí pocs dies a Dubai. Ho farà després d’un mes d’octubre que ha batut rècords de temperatura a nivell planetari. Segons les Nacions Unides, per limitar l’escalfament global als 1,5 graus dels Acords de París les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) haurien de reduir-se un 42% abans de 2030. Tanmateix, al ritme actual les emissions incrementaran un 9%. És obvi, doncs, que els Acords de París no es compliran i, previsiblement, l’escalfament del planeta continuarà. Aturar o mitigar el canvi climàtic és un dels principals reptes de la humanitat i no som capaços d’aconseguir-ho. Què és el que estem fent malament?

El psicòleg Walter Mischel va fer, ja fa molts anys, un interessant experiment conegut com la prova del núvol de sucre. Consistia a oferir a nens i nenes d’uns quatre o cinc anys una llaminadura, amb la promesa que si no se la menjaven i s'esperaven tranquils uns quinze minuts, llavors en rebrien una altra i podrien menjar-se-les totes dues. Cada nen estava tot sol en una cambra, en la qual rebia el dolç i s’havia d’esperar.

La candidatura de Sumar a les pròximes eleccions generals ha tornat a plantejar com a objectiu a mitjà termini reduir la jornada laboral fins a les 32 hores per setmana. La proposta suposa, naturalment, una disminució de les hores de feina però no una reducció de les retribucions. Crec que, efectivament, al llarg de les dècades vinents el temps de treball es reduirà a les economies avançades. De la mateixa manera que, durant el darrer segle, les millores tecnològiques i el creixement de la productivitat han permès que es reduís el temps setmanal dedicat a la feina i augmentessin les vacances. A la generació dels meus avis les hores de feina a la setmana eren 48, incloent-hi, esclar, el dissabte!

A les economies modernes hi ha, en essència, tres tipus de feina. La dels treballadors manuals que fan tasques rutinàries, com els operaris d’una cadena de muntatge de vehicles. Les feines que requereixen també força i habilitat física però en un entorn més impredictible i amb un component creatiu o emocional, per exemple, les de jardineria i perruqueria o els serveis de contacte personal, com ara l’atenció a la gent gran. I un tercer grup, el dels analistes simbòlics, en afortunada terminologia de Robert Reich a The work of nations, un bon llibre de ja fa uns quants anys. Els analistes simbòlics treballen amb paraules, imatges o models matemàtics. En definitiva, amb símbols que expressen conceptes o idees. Aquí s’inclouen professions com la d’advocat, científic, directiu, periodista o artista.

Les democràcies liberals s’enfronten a nombrosos reptes socials. El creixement econòmic és feble, amb freqüents daltabaixos. Malgrat l’existència d’un estat del benestar desenvolupat, cada cop és més difícil satisfer les expectatives de la ciutadania. A més, les implicacions de l’activitat productiva per al medi natural preocupen a amplis sectors socials. Finalment, tot i l’elevat nivell de vida mitjà, subsisteixen importants nuclis de pobresa.

No malgastis mai una crisi. Aquesta frase s’atribueix a Rahm Emanuel, qui va ser cap de gabinet d’Obama. Emanuel diu que cal aprofitar les crisis, moments en què es pot qüestionar l’statu quo, per aconseguir allò que no és factible en períodes d’estabilitat. Aquesta màxima es pot aplicar perfectament a la Unió Europea (UE) ara que fa front a la invasió d’Ucraïna.

Molta gent no entén que les conselleries dels governs, especialment les sectorials, no estiguin sempre encapçalades per especialistes que coneguin a fons cadascuna de les matèries. Per exemple, metges a les conselleries de Salut o advocats a les de Justícia. Els sorprèn que els polítics canviïn de conselleria com aquell qui canvia de paraigua. Com si servissin per a tot! Naturalment, la funció principal de qui lidera una conselleria és política i no tècnica. Per tant, el que cal és que sigui una persona competent en la gestió política. Capaç de fer avançar la seva agenda negociant amb tots els actors rellevants. Sí que seria bo, tanmateix, que els governs tinguessin un segon nivell de “secretaris permanents” a l’estil britànic, que donés rigor i continuïtat a l’obra de govern.

A la novel·la de Hemingway The sun also rises pregunten a un dels personatges com és que s’havia arruïnat. Ell respon que de dues maneres. Primer, gradualment; i després, tot de sobte. És a dir, un bon dia t'adones que ja no hi ets a temps, que la decadència, la fallida, és un fet.