“Quan tinc un mal moment, algú em provoca o em noto a punt d'explotar, em miro la mà”. El Carles ensenya el puny tancat a la resta del grup. Hi ha un petit tatuatge amb el nom de la seva filla. La rotllana, de 9 homes, assenteix amb el cap. Un d’ells l’assenyala amb el dit amb un gest de “tens raó”. Un altre murmura “esclar que sí, germà”. El Jon el mira fixament sense dir res, com si fos capaç de llegir-li el pensament. El Carles continua: “És el meu oxigen. El que em fa tenir ganes de tornar allà”. Diu aquest allà mentre fa un gest inclinant el cap cap a la seva dreta, com si es referís a algun lloc que està a dos carrers o a un cop de cotxe. Entre aquest allà on hi ha la seva filla i el lloc on és ell hi ha 9 portes blindades, cinc controls de seguretat amb guardes armats i una condemna.

Hi ha poques coses més desmoralitzants que llevar-se al matí amb menys energia de la que tenies quan vas anar a dormir. L’amargor, la falta de paciència, el cansament… Moltes famílies passen més de dos anys despertant-se deu cops per nit, o més, amb el plor del seu nadó. Un fenomen que no és nou, que ha existit sempre, i que els últims anys s’ha posat sobre la taula. La sensació és que les mares i pares han trencat la barrera que deixava aquest patiment dins dels murs de les llars i han entonat un “això és insuportable” que ha derivat en una indústria de coaches del son, plans del son, acompanyament del son o regulació del son que ha explotat en els últims cinc anys. Però, qui són aquests especialistes del son? Què fan exactament? I sobretot… per què els pediatres, en general, els critiquen tant?

La primera nit a l'hospital ja estava esgotat. La Sandra, amb la cesària acabada de fer, em cridava des del llit i jo, encaixat al sofà més incòmode de tots els temps, no la sentia. Dormia. Em va haver de trucar al mòbil per despertar-me i demanar ajuda. La meva primera derrota com a pare havia arribat quan la criatura no tenia ni 12 hores.