Aquest dimarts és el Dia Mundial de la Salut Mental i per aquest motiu és oportú i convenient fer novament un examen de la situació en què ens trobem, en aquest àmbit, al nostre país. En què hem avançat i què ens queda per fer en aquest terreny? El 2030 marca la data límit del compromís adquirit per l’estat espanyol per actualitzar i posar en ple funcionament els mandats de l’OMS respecte a les garanties de procediments assistencials que siguin lliures de coerció o violència, de plena participació de la persona atesa en les mesures que es prenguin respecte a la seva salut i de la també plena participació dels representants dels afectats en la planificació de prioritats i dels dispositius propis de la nostra Xarxa de Salut Mental.

Curiosa societat, la nostra, que és capaç d’arrabassar-ho tot a determinades persones i llençar-les a les escombraries del carrer. Sortosament, hi ha gent que treballa per reincorporar la ciutadania i retornar la identitat a qui n’ha quedat exclòs. Molts dels que llegiu això podeu ser-ne candidats, perquè les causes del sensellarisme són multifactorials: mercat immobiliari i pèrdua de feina; dificultats per accedir als ajuts institucionals o minses pensions que no permeten habitació i menjar; manca de lligam social després d'un divorci o la mort d’algú del propi entorn… I amb més motiu si s’és immigrant o es pateix una patologia mental o una addicció.