La setmana passada, Donald Trump va viatjar a l'Orient Mitjà i va omplir de titulars els diaris. El president nord-americà va trobar-se amb el nou president sirià Ahmed al-Sharaa, després d’anys de sancions a Damasc. En un gir contra els falcons de Washington, Trump també va dir que estava obert a negociacions amb l’Iran sobre el seu programa nuclear. Qui va quedar relegat va ser Benjamin Netanyahu, cosa que va generar especulacions sobre un refredament de les relacions entre Washington i Israel. Entre tots aquests titulars, un fet que va succeir al golf Pèrsic va passar més desapercebut, però segurament tindrà un impacte igual d’important en la geopolítica del futur.

L’any 1601, el jesuïta Matteo Ricci va ser convidat a la Ciutat Prohibida de Pequín. No era fàcil distingir-lo dels xinesos: anava vestit a la manera confuciana, dominava àmpliament l’idioma xinès i havia après els rituals i costums de la cort imperial. L’objectiu de camuflar-se entre les elits lletrades era convertir la Xina al catolicisme. Però va fracassar. Als xinesos els espantava la figura del Crist crucificat i torturat, que veien com una mena de màgia negra –la Mare de Déu, semblant a la deessa budista Guan Yin, els atreia molt més–. El Vaticà tampoc aprovava la via sincrètica i adaptativa per la qual apostava Ricci.

En la profunditat dels oceans, una infraestructura crítica sosté de manera silenciosa la vida moderna digital. Els cables submarins són l’espina dorsal mitjançant la qual podem enviar missatges i informació entre continents: el 95% de les dades mundials passen per ells. Quan es fan malbé, les conseqüències poden ser catastròfiques: el març del 2024, diversos països africans es van quedar sense internet per un problema en un cable submarí. En els últims mesos, han aparegut cables danyats en zones geopolítiques calentes com el mar Bàltic o l’estret de Taiwan. La Xina va desvelar fa poc un aparell per tallar cables a baixes profunditats, que tant pot servir per reparacions com per sabotatge.

Més de trenta-cinc anys després de la caiguda del Mur de Berlín, tornen a bufar vents de canvi a l'Europa de l’Est. El bloc de països postcomunistes ha estat, històricament, el defensor més ferm a Europa d’una aliança de ferro entre el continent i els Estats Units. Les últimes setmanes, però, hem viscut escenes inaudites. El ministre d’Exteriors de Polònia, Radoslaw Sikorski, s’ha enfrontat públicament amb Elon Musk per la guerra d’Ucraïna. L’estoniana Kaja Kallas, alta representant de la UE, va dir, després de la baralla entre Donald Trump i Volodímir Zelenski, que “el món lliure necessita un nou líder” que substitueixi Washington. Fins fa poques setmanes, ningú hauria imaginat un líder de l’Europa de l'Est criticant tan obertament els Estats Units.

Quan va esclatar la crisi financera mundial, una jove economista alemanya estava preparant la seva tesi doctoral mentre vivia a la Xina. Va treballar al Banc de la Xina i havia après fluidament el mandarí. Pocs anys després, en tornar a Alemanya va ingressar a l’AfD. Ara Alice Weidel és la candidata del partit d’extrema dreta a les pròximes eleccions alemanyes.

Aquest dilluns, 600.000 milions de dòlars es van evaporar. La culpable era una empresa xinesa poc coneguda fins ara: DeepSeek. Al treure un nou model d'intel·ligència artificial que igualava els més potents creats als Estats Units, DeepSeek demostrava que podia entrenar una IA capdavantera sense necessitat de xips tan avançats ni centres de dades descomunals com els que tenen els nord-americans. La principal empresa de xips per entrenar IA, Nvidia, va veure com s’esquerdava el consens que marcava que era imprescindible tenir grans quantitats dels seus xips. Les seves accions queien un 17%. Els Estats Units entraven en pànic mentre Xi Jinping celebrava, amb un somriure victoriós, l’Any Nou Xinès.

Pel recinte de Diaoyutai, construït en un jardí imperial de la dinastia Qing, han passat noms com Richard Nixon, Margaret Thatcher, Boris Ieltsin i Vladímir Putin. L’any passat, però, qui hi va ser rebut per Li Qiang, primer ministre de la Xina, va ser Elon Musk. L’empresari va ser elogiat pels líders del Partit, per la premsa oficial i pels seus fans a les xarxes socials xineses. Musk era tot somriures i bones paraules cap a la Xina.

El 1969, el govern xinès va començar a construir una ciutat subterrània a Pequín. L’objectiu era que el 40% de la població de la capital es pogués refugiar allà en cas d’un atac nuclear. Mao Zedong no estava preocupat pels americans. L’amenaça nuclear més plausible per als xinesos era la Unió Soviètica. Deu anys més tard, un exèrcit envaïa el Vietnam comunista. No eren els francesos, ni els Estats Units. Qui els atacava ara era l’exèrcit de la Xina. L’ofensiva militar era una represàlia: mesos abans, el govern vietnamita havia envaït Cambodja, un país també governat per un grup comunista, els Khmers Rojos de Pol Pot.

L’any 1961, pocs dies després de prendre el poder amb un cop d’estat, el militar sud-coreà Park Chung Hee va ordenar la detenció dels empresaris més importants de Corea del Sud. Un cop arrestats, els va oferir dues opcions: o estar a les ordres del pla econòmic de desenvolupament que Park tenia planejat, o negar-se i podrir-se a la presó. Aquest xantatge de fusell en mà va marcar l’inici d’un dels processos de desenvolupament més exitosos de la Guerra Freda.

Fa algunes setmanes em vaig reunir amb acadèmics xinesos especialitzats en Europa i un dels temes que més interès tenien a tractar era la figura del primer ministre hongarès, Viktor Orbán. A la majoria dels països de la Unió Europea, Orbán és vist mig com un rebel i mig com un paràsit: un agent disruptor en temes com el suport a Ucraïna o el manteniment de l’estat de dret i la democràcia liberal, que a la vegada no vol marxar de la UE per continuar gaudint dels beneficis econòmics que comporta. A més, vaig apuntar als acadèmics xinesos, Orbán és un dels polítics més hàbils de la UE: ha aconseguit un capital simbòlic desproporcionadament més gran que l’escàs pes econòmic que té Hongria (1,2% PIB de la UE), erigint-se en model de dreta alternativa elogiat pels republicans nord-americans o aconseguint formar el tercer grup més important del Parlament Europeu.

Nova York. Una dona amb un vestit negre puja a l’escenari. Polítics, empresaris i les elits de la política exterior de Washington aplaudeixen. Amb un gran somriure, el magnat Elon Musk li dona un trofeu. És el Global Citizen Award del think tank Atlantic Council. El premi s'entrega a figures internacionals que representen els valors transatlàntics, de defensa de l’OTAN i de l’ordre mundial liderat per Washington. També, en principi, els promotors del model de democràcia liberal. La dona del vestit negre, la “ciutadana global” i promotora de l’atlantisme d’aquest any, és la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.

Fa dos anys el govern de Biden va fer el pas més important en la seva estratègia per limitar el desenvolupament tecnològic de la Xina –i mantenir als Estats Units com a potència hegemònica–. El 2022 Washington va prohibir exportar a la Xina xips avançats i la maquinària per fabricar-los. Tots sabem la importància dels xips –o semiconductors– per a l’economia actual. Sense xips no funcionaria la rentadora, el telèfon ni el microones. La restricció de Biden cap a la Xina, però, afectava específicament els xips més avançats, els necessaris per desenvolupar la intel·ligència artificial.

Aquest agost he fet el meu viatge anual a la Xina i la imatge que més he vist és la d’un mico guerrer digital lluitant contra divinitats taoistes entre espectaculars temples budistes. El videojoc més popular del moment, Black Myth: Wukong, m’apareixia per tot arreu: a les pantalles dels mòbils al metro, a la publicitat de marques de cafè o a les xarxes socials xineses. El rei mico Sun Wukong és una figura literària a la Xina comparable amb el Quixot, Dant o Gulliver. Personatge principal de la novel·la del segle XVI Viatge a l’Oest, nens i adults xinesos el reconeixen a l’instant. Cada pocs anys apareix una pel·lícula o sèrie amb ell de protagonista. El videojoc Black Myth: Wukong tenia tots els punts per triomfar a la Xina. Però la sorpresa és que el seu èxit està sent global. En tres dies, el joc va vendre 10 milions de còpies i hi juguen gamers de tot el món. ¿Pot ser Black Myth: Wukong l’inici d’una onada internacional de cultura xinesa?

Aquesta setmana dues notícies han tornat a posar sobre la taula el paper que la Xina pot tenir en la resolució dels grans conflictes internacionals. D'una banda, en una reunió celebrada a Pequín, faccions polítiques palestines rivals –incloses Fatah i Hamàs– van firmar un acord d’unitat, que podria contribuir a una futura governança i reconstrucció de Gaza. De l’altra, el govern xinès ha rebut aquests últims dies Dmitró Kuleba, ministre d’Exteriors d’Ucraïna, que ha destacat el rol que la Xina pot tenir com a “força per a la pau” global.

Només la tecnologia ens farà lliures. La idea no és nova a Silicon Valley. Fa alguns anys, aquesta frase evocava unes xarxes socials que estendrien la democràcia i eliminarien fronteres. Però hi ha hagut una revolució ideològica de dretes a Silicon Valley que ha interpretat la relació entre tecnologia i política de manera ben diferent. Els seus escenaris de futur són un tecnooptimisme llibertari o una visió apocalíptica cristiana. Si no deixem que la tecnologia es desenvolupi sense límits, alerten, l’alternativa és la decadència dels Estats Units, la tirania de les masses ressentides i l’extensió del totalitarisme globalista.

L’auge de l’extrema dreta a les últimes eleccions europees ha estat interpretat com un regal geopolític per als rivals de la UE. Per motius diferents, actors com Rússia, Donald Trump o Israel han celebrat el creixement d’aquestes forces oposades a la integració europea. És temptador posar també la Xina en aquesta llista. Però la relació entre la nova dreta europea, la UE i Pequín està carregada de matisos.

A la Xina, si vas a un concessionari, és més probable que comprar-te un cotxe elèctric et surti més barat que un de tradicional. Més del 60% dels vehicles elèctrics del món es venen a la Xina i la companyia xinesa BYD ja té més compradors que Tesla. La Xina és, actualment, la gran potència del cotxe elèctric.

Respiro alleujat. Feia temps que no viatjava en un metro tan tranquil, còmode i net. Quan sortim a l’andana, els meus amics paguen unes ampolles d’aigua mitjançant una aplicació del mòbil. Veig que els altres passatgers tampoc utilitzen efectiu. L’estació és tan silenciosa com la d’una ciutat escandinava. Quan sortim a l’exterior, però, torno a sentir el soroll de milers de clàxons. Una muntanya de deixalles s’acumula a l’entrada de l’estació. Sota un pont, veig una escena massa freqüent: una família amb nens de pocs anys, de roba ennegrida i esquinçada, hi ha acampat per viure. A Delhi, la realitat pot canviar radicalment en pocs minuts de diferència.

Els peregrins compren cistells de pètals de roses i teles de colors. Ens traiem les sabates i entrem per una sèrie de passadissos claustrofòbics, on hi ha desenes de dones i nens asseguts a terra. El nombre de gent va creixent. Finalment, sortim a un pati amb una estructura blanca al centre on, a dins, es troba la tomba del sant. És migdia de divendres, però ja es comencen a sentir alguns cants. Quan arribi la nit, el pati s’omplirà de música i alguns dels presents començaran a ballar posseïts per deliris místics. Entrem i veiem la tomba, totalment coberta de pètals vermells i més i més mantells multicolors. Som a Delhi i per l’ambient podríem pensar que ens trobem al temple d’una divinitat hindú. Però, en realitat, davant tenim la tomba islàmica del sant sufí Nizamuddin.

Des del taxi, veia com la gent es tirava pols de colors –taronja, vermell, blau– i aigua els uns contra els altres. Delhi estava banyada en colors. Havia arribat a la capital índia durant el Holi, el festival més alegre i gamberro del país. Però el meu taxi em portava lluny dels carrers del Delhi popular. Vam arribar a una zona rodejada d’una enorme tanca i guàrdies de seguretat. Entre les reixes, podia veure jardins verdíssims i grans mansions. En arribar a la festa on m’havien convidat, vaig ser rebut amb pols de tots els colors, esquitxades, cervesa i música de Bollywood. Em vaig fixar que hi havia una taula plena de pistoles d’aigua. La majoria d’elles tenien estampada la cara del primer ministre Narendra Modi.