El ministeri d’Interior francès va publicar fa unes setmanes un informe anomenat Germans Musulmans i islamisme polític a França en què alertava sobre la perillosa penetració d’aquesta organització, els valors de la qual van en contra dels principis de la República (i de qualsevol sistema democràtic basat en les llibertats individuals i la separació entre religió i Estat). Una de les mesures que ha pres el govern gal per contrarestar la influència de la germandat ha estat la decisió de promoure l’ensenyament de llengües estrangeres, algunes maternes dels fills de la immigració nord-africana. El que crida l’atenció és que entre aquests dotze idiomes que s’oferiran no hi ha l’amazic. En relació amb la qüestió, Rachid Raha, president de l’Assemblea Mundial Amazic, ha adreçat una carta a Emmanuel Macron en la qual alerta sobre l’error de prendre per àrabs els franco-berbers. “La discriminació dels fills de la immigració –diu Raha– accentua el seu desarrelament cultural i reforça la seva crisi d’identitat, cosa que facilita el seu aïllament i fa que s’acabin sentint atrets per la ideologia islamista salafista”. Raha cita una antropòloga (Tassadit Yacine) i dos historiadors (Pierre Vermeren i Omar Hamourit) per afirmar que la segona llengua de França és l’amazic, i no pas l’àrab.

Com a lectora sempre m’ha sorprès la quantitat de prostitutes que apareixen en els llibres escrits per homes. Diria que els autors de la meva generació i més joves ja no representen amb tanta normalitat aquesta figura tan present en l’imaginari masculí. Com si fos la cosa més normal del món pagar diners per comprar relacions sexuals. Per descomptat que sempre hi busquen alguna cosa més que sexe, en les explotades: hi busquen poder i dominació, fer-ne el que volen sense haver de donar explicacions ni haver de respondre als requeriments de la persona amb qui s’han enllitat. És a dir, que molts paguen per poder-se desfer de la humanitat que tenen la mania de tenir les femelles humanes. Si encara no s’ha fet, algú hauria de dedicar una tesi doctoral a estudiar la figura de la puta en la literatura. Anava a dir en la literatura espanyola (i catalana), però un repàs mental per autors famosos de tots els continents deixa la trista conclusió del seu abast universal i transcultural. Ja sigui en aquell personatge de García Márquez que va decidir regalar-se una adolescent verge als noranta anys o el pare de família de Naguib Mahfuz que consumia ballarines de la dansa del ventre mentre tenia la dona tancada a casa, passant per tots els qui durant el franquisme no escrivien més que sobre les mares (santes) o les meuques, fins a un personatge de Chirbes que descriu amb repulsió les pobres marroquines de qui se serveix per satisfer-se. No és només que escriguin sobre prostitutes, és que sovint les representen amb un menyspreu vomitiu, un menyspreu que coincideix amb el que senten molts homes reals quan fan servir aquesta mena de serveis. Se senten atrets per les prostitutes però les odien perquè es venen, com si no fossin ells els que les compren i, per tant, els responsables de la degradació de les consumides. Són ells els que haurien de sentir vergonya per la immoralitat i la falta d’ètica que suposa fer servir una dona que no els desitja ni gaudeix de la relació, una dona que sovint o ha estat violada per ser convertida en puta o parteix d’una situació de necessitat extrema. No en tenen prou de violar-les a canvi de diners sinó que sovint són ells els qui contribueixen a fomentar el seu estigma social. Només cal veure com, en alguns diaris, es titlla les víctimes de la trama Koldo i companyia com a “senyoretes de dubtosa moral”. La moral dubtosa no és més aviat de qui es val del seu poder per tenir a disposició dones joves com si fossin mercaderies? L’estigma no hauria de recaure sobre els qui són capaços d’intercanviar-se éssers humans sense cap mena d’escrúpol?

La generació del temps de les cireres, la que va viure a cavall entre el final de la dictadura i el començament de la democràcia, ho tenia tot per fer, tot per guanyar. Encara que no fossin pocs els que van trobar que les cireres eren escasses i duraven poc, passar de l’antic règim al nou ordre va suposar enormes canvis vitals, professionals i socials per a una part important de la població que era jove llavors. Van accedir al poder els qui n’havien estat exclosos, al món laboral, a l’administració, a tot allò que es va haver de construir de nou. Les dones van passar a ser considerades persones de ple dret a nivell legal. És indecent afirmar que ells van gaudir d’infanteses i joventuts més bones que les nostres (no és cert des de cap punt de vista, ni amb tota la nostàlgia que vulgueu), però sí que van tenir un motor poderosíssim que els de la meva quinta trobem a faltar sovint: esperança. Esperança en les possibilitats dels nous temps i les oportunitats de progrés que podia tenir qualsevol (o això deien). Van quedar amagades sota la catifa la pervivència de velles pràctiques que s’adaptaven al nou sistema com ara la picaresca i l’endollisme, la corrupció i els nepotismes de tota mena. En el temps liminal de la Transició no van ser pocs els poderosos d’abans que van saber infiltrar-se en les institucions per continuar conservant els privilegis de sempre. I encara més en el sucós món de les obres públiques i l'opulència dels seus pressupostos.

Una de les imatges de la pandèmia que em va quedar clavada per sempre en la retina va ser la d’una habitació d’hotel a Kíiv amb desenes de nadons col·locats en fileres com productes en un supermercat. Era un autèntic estoc de nadons que no podien ser entregats pel confinament fruit de l’anomenada gestació subrogada, eufemisme tan asèptic, tan tècnic, que no pertorba les nostres consciències. La legislació espanyola prohibeix aquesta pràctica per ser èticament contrària a la dignitat humana, per la mercantilització de la vida i la instrumentalització de les dones, gairebé sempre pobres, per satisfer els desitjos d’homes i dones rics. 

En aquest país pots aparèixer a la televisió pública a dir mentides i que no passi res. Najia Lotfi va ser convidada en tant que dona musulmana al Cafè d’idees de la Gemma Nierga i es va erigir en representant de totes les que pertanyen a aquesta confessió religiosa amagant una dada rellevant: que ella no només és creient, sinó que és militant d’un partit islamista. És a dir, una formació política que té com a objectiu final l’establiment d’un estat islàmic basat en la xaria. No és que sigui simpatitzant o que li puguem atribuir una certa afinitat amb el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), sinó que en va ser diputada. Amb un estrany do de la ubiqüitat va ser-ho just durant el primer mandat de l’Ada Colau, i mentre a la cambra marroquina formava part de les files que volen que la vida de tots els marroquins estigui basada en l’Alcorà, a Barcelona s’inventava una suposada banca ètica i rebia subvencions del consistori i no li feia cap fàstic a acceptar diners que paguem infidels com vostè i jo.

Just després dels atemptats del 17-A vaig assistir a una reunió a porta tancada on un destacat membre d’ERC va deixar anar la següent sentència: “La prova que Catalunya és terra d’acollida és que la legislatura vinent tindrem un mocador al Parlament”. Un mocador, va dir. No una dona llicenciada i amb màsters i experiència professional d’origen immigrant i musulmana. No, per a ell (un home) el que més destacava de la Najat Driouech (a qui, per cert, sempre agrairé que em deixés els apunts de les assignatures que vam fer juntes durant la carrera) era el que duia al cap. Heus aquí com un partit que porta “republicana” en el seu nom converteix en fetitxe multiculti el símbol de l'opressió de les dones religionitzant els ciutadans i, sobretot, les ciutadanes nascudes en l’islam. Teocràcia per a la minoria, a qui, en comptes de parlar-li de drets socials, llibertat, igualtat i fraternitat, se l'interpel·la mitjançant l’acceptació del sotmetiment de les dones. Pacte entre mascles per la via d’un comunitarisme en el qual la identitat esborra la igualtat. Identitat del poder dels homes sobre les seves dones. Passem així a ser més dels nostres que d’aquí. Potser acollides, però marcades, arraconades i assimilades al gueto religiós. Driouech va fer visites a mesquites en campanya electoral amb el públic segregat i ens va ser presentada com “la primera diputada marroquina del Parlament”, quan, de fet, en la mateixa legislatura hi va haver una altra dona que va aconseguir exactament la mateixa fita: Salwa El Gharbi. L’activisme per la causa de les dones amazigues d’aquesta última no va sortir enlloc, ningú la va prendre per referent ni es va celebrar que trenqués el sostre de vidre que imposava el seu origen. ¿Quina és la diferència entre totes dues? Que El Gharbi no va tapada, i com que no va tapada ja no és representativa. És a dir: no és una mora com Déu mana. 

Per primer cop sembla que ens arriba una bona notícia de la consellera de Feminisme: que el Govern està treballant per abolir la prostitució. Són intencions, és clar, i veurem en què queden, però ja és molt més del que hem tingut a Catalunya en els últims anys: unes polítiques regulacionistes que ens volen presentar l’anomenat ofici més antic del món com una sortida laboral més, una feina com qualsevol altra. Ada Colau va facilitar la feina als proxenetes adoptant aquest posicionament i venent-lo com a obert i inclusiu. Al comú dels mortals els pot semblar que aquest tema no va amb ells, que no hi tenim res a dir els qui no coneixem aquest món, però l’existència de xarxes d’explotació sexual i la impunitat amb què actuen representen una de les vergonyes més grans amb les quals convivim mentre ens omplim la boca d’igualtat i drets humans. ¿Podem treure pit de sensibilitat social mentre hi hagi persones que són comprades i venudes, llogades per hores i sotmeses a pràctiques denigrants i vexatòries? El PSOE ja fa temps que es va comprometre a avançar en l’abolicionisme tal com li han exigit les organitzacions feministes, però la cosa va lenta perquè, segons deia Ana Redondo, tocar el tema de la prostitució sempre genera polèmica. Els polítics que posen frens a aquests avenços tan necessaris en matèria d’igualtat ja ens explicaran per què se solidaritzen tant amb els proxenetes. És clar que els casos de corrupció que s’han destapat recentment on no falten mai les “señoritas” demostren que les resistències a posar fi a aquesta ignomínia deuen venir de dins mateix del partit. En tot cas benvinguda sigui la iniciativa de la consellera Eva Menor i esperem que els resistents pensin en les condicions en què viuen les prostituïdes i no pas en els seus principis ideològics i que no utilitzin aquesta qüestió per marcar perfil partidista.

Mahoma era feminista perquè va tenir la generositat de reconèixer que les dones tenim ànima i perquè estimava totes les seves esposes per igual tot i que la favorita era Aixa, amb qui es va casar quan ella tenia nou anys. Al·là és clement i misericordiós perquè a l’Alcorà va dir que no era just que els homes es quedessin amb tota l’herència i que a les filles els pertocava la meitat del que pertocava als fills. En la seva infinita consideració cap a nosaltres també va establir que el nostre testimoni valia la meitat que el testimoni d’un home. Noies, què més voleu? Si al llibre sagrat també hi deixa molt clar que devem obediència al pare i al marit segur que ho devia fer pel nostre bé. I quan recomana als mascles que ens lliguin curt si no complim amb els seus dictats ho fa proposant una escala graduada de càstigs, no sigueu bàrbars, senyors: primer retireu-li la paraula, després aparteu-la del vostre llit i si, així i tot, no us obeeix, pegueu-li. Els islamistes fonamentalistes i els publicistes de l’islam a Occident han fet tota mena de giragonses dialèctiques per negar l’estructura patriarcal de la religió, des de culpar els malèfics i malintencionats traductors, probablement islamòfobs encara que hagin dedicat la vida sencera a treballar l’Alcorà, de traslladar malament a les llengües d’aquí el verb daraba, que vol dir pegar per a tots els parlants de l’àrab excepte per als proselitistes que viuen en societats democràtiques i obertes. Alguns arriben a afirmar que l’arrel de la paraula en realitat vol dir “colpegeu-les amb suavitat”. Se centren en interpretar les formes en què s’ha d’exercir la dominació masculina com si el més escandalós no fos precisament la dominació mateixa. 

El Cercle d’Economia va tenir la bona idea de convidar el sociòleg holandès Hein de Haas a les seves jornades anuals i em va brindar l’oportunitat de poder conversar amb ell. El seu llibre, Los mitos de la immigración, és un text imprescindible que hauria de ser una Bíblia per a qualsevol que hagi de fer polítiques en aquesta matèria i també per a tots aquells que hi fiquen cullerada sense tenir la més remota idea de com funcionen de debò els moviments humans. Fruit d’una llarga tasca d’investigació i amb rigor científic, De Haas posa sota la lupa molts dels llocs comuns que s’han anat difonent als mitjans en les últimes dècades. Al Cercle va explicar, per exemple, que durant el mandat de Biden es van deportar molts més immigrants que durant el mandat de Trump, però és que el rècord d’expulsats es va produir ni més ni menys que quan Obama va ser president. I això s’explica amb l’anàlisi sobre els discursos i les actuacions que es fan des de la dreta i des de l’esquerra. Pel que es dedueix de la informació del llibre, els polítics occidentals tenen un posicionament força ambivalent respecte als immigrants, i la percepció que té l'opinió pública que la dreta és antiimmigració mentre que l’esquerra és proimmigració és falsa. La dreta sembla més dura quan parla de control i ordre, però les mesures concretes que aplica no són tan contundents com podríem pensar (deixant de banda, esclar, l’extrema dreta). Això també s’explica perquè a alguns sectors de la dreta els va bé la mà d’obra estrangera que procedeix de països amb menys drets laborals consolidats. En aquest sentit, cal recordar que Aznar va fer tres regularitzacions extraordinàries. Fer un discurs vehement contra els immigrants mentre s’afluixen les mesures per controlar-la no només és hipòcrita sinó que és pervers perquè confronta treballadors amb treballadors i crea problemes de convivència precisament on n’hi ha, als barris obrers. Pel que fa a l’esquerra, les dades no avalen la idea que sigui més proimmigració. A Espanya hem tingut exemples notoris que demostren aquesta evidència: va ser Celestino Corbacho, un socialista, qui va instar els immigrants a marxar quan va començar la crisi econòmica. Un precursor, d’alguna manera, de la iniciativa de Trump d’autodeportació. Un Marlaska felicitant la gendarmeria marroquina després de reprimir brutalment les persones que volien saltar la tanca també demostra que l’esquerra diu A i practica B en aquesta matèria. Per no parlar del vergonyós episodi del Tarajal. Ara bé, també quan des d’aquest sector es fan discursos que suposadament surten en defensa dels estrangers crida l’atenció l’ús d’arguments instrumentals i utilitaristes: els necessitem, diuen, per cuidar els nostres vells, per netejar-nos les cases, per pagar les pensions i per compensar la baixa natalitat. És ofensiu que només et vulguin perquè facis el que ells no volen fer, però és que a més a més no és cert. La immigració no solucionarà els problemes demogràfics dels països occidentals, primer perquè a tot arreu les dones estan tenint menys fills i segon perquè la incorporació a la nova societat fa que les nouvingudes s’adaptin i també tinguin un control més gran sobre la natalitat. Com a exemple la meva pròpia família: les meves àvies van tenir deu fills cadascuna, la meva mare i les tietes per totes dues bandes en van tenir cinc o sis com a molt, i jo i els meus germans de mitjana no hem passat de dos. Però és que per compensar l’envelliment de la població amb la immigració farien falta arribades estratosfèriques del tot impossibles (a França, per exemple, el nombre d’entrades hauria de ser entre 20 i 40 cops més gran que les que hi ha actualment). El tema de fons que no estem debatent, va concloure De Haas, no és la immigració, sinó el treball i les seves condicions.

No és nostàlgia, ho prometo, però l’apagada general de l’altre dia em va portar al temps perdut de la primera infantesa, abans dels 8 anys. Hi ha una frontera precisa marcada en la biografia de qualsevol emigrant, el punt en què es produeix el trasllat i ja tota la memòria s’organitza en funció d’això, entre l’AE, abans de l’emigració i el que va venir després. Quan, com en el nostre cas, el que deixem enrere és una societat tradicional i rural, el contrast entre les dues realitats converteix aquest punt en una falla. Sento que puc viatjar en el temps perquè parlar de la vida abans dels vuit anys és parlar d’una societat preindustrial, precapitalista, pretot, de fet. El Vicenç Pasqual, un professor d’història amb una extraordinària capacitat expositiva, apassionat per la matèria que explicava, mirava de fer-nos entendre la importància del guaret i jo podia recordar que a casa feien això mateix encara que no sabia com dir-ne, d’aquest deixar descansar la terra en la llengua de la meva família. Tot aquell món, de fet, es va donar en amazic, l’idioma d’AE, i feines vaig tenir, quan vaig voler traslladar-lo a la pàgina escrita, a trobar les correspondències de cada cosa. Encara ara em venen paraules d’estris o elements d’aquella vida de pagès que no sé ben bé com es diuen ni en català ni en castellà. Tot aquell univers va quedar encapsulat en si mateix articulat per un llenguatge que els parlants han deixat de fer servir en una societat que no el necessita per a res. És una manera de veure exactament com es produeixen els grans canvis, com evolucionem amb les transformacions que provoquen els diferents sistemes econòmics. O sigui que si algú va néixer en un entorn rural i s'instal·la a Europa és pràcticament impossible que no s’hi adapti. 

L’Església ha anat perdent feligresos al llarg de les dècades. Com més s’han difós les idees democràtiques, com més s’ha estès l’educació lliure i laica, com més hem avançat en la conquesta de les llibertats individuals més ens hem desfet de les estructures del poder religiós. És difícil que en unes societats amb grans avenços científics es pugui acceptar que existeix un ésser invisible omnipotent i omnipresent que un dia va fer servir el ventre d’una dona, sense ni tan sols llogar-lo ni que ella pogués gaudir del plaer que sol acompanyar l’acte central de la procreació, per fer-hi un fill que és home i alhora Déu. Sé que els teòlegs han escrit rius i més rius de tinta per explicar el misteri, però tot i això es fa difícil acceptar aquests mena de misteris. Resulta sorprenent que aquests dies, després de la mort del papa Francesc, hi hagi qui l’elevi a la màxima potència de la santedat progressista. Un home que creia en la resurrecció de les ànimes, en la vida més enllà de la mort i en el gran misteri de la immaculada concepció i en l’Esperit Sant. Hi ha qui critica els terraplanistes i els conspiranoics de tota mena, els negacionistes del canvi climàtic i els antivacunes però admiren aquest home el poder del qual deriva de tota aquesta cosmogonia carregada de mites del tot inversemblants. Com si la figura del papa que acaba de morir no tingués res a veure amb la poderosa organització que dirigia, com si ell fos aliè a la seva manera de fer i no li importessin ni els diners ni la influència i com si no representés valors retrògrads que van contra l’ordre democràtic modern com ara la igualtat i la llibertat. Se li ha de reconèixer al Vaticà d’aquest segle la seva adaptació a les formes del present i la capacitat de canviar-ho tot perquè res canviï. El papa ja no és només el líder d’una religió particular sinó una marca, una imatge, un personatge públic, que és la manera de tenir poder en el món actual. Seduint i adaptant el discurs a allò que està de moda. Si cal, permetent acompanyar al Papa a Mongòlia a un escriptor com Javier Cercas, que li repetia l’altre dia al Ferreras que ell és ateu mentre promovia amb devoció fervent el cap del petit estat romà. I que enaltia el paper dels missioners que treballaven pels més desgraciats i insistia que aquesta Església no fa proselitisme. No, esclar, els missioners d’ara no van a cristianitzar pagans, però el proselitisme hi és i té uns canals actualitzats més eficaços que anar a espantar indis amb l’existència de l’infern i la noció de pecat. Ara el proselitisme és permetre a un escriptor conegut i ateu cobrir el viatge del Papa i que després n’expliqui el que vulgui. La qüestió és que se’n parli. La mort d’un pontífex també és un bon moment per marcar perfil i tenir unes quotes de pantalla sobredimensionades, unes quotes que no té cap altre cap d’estat. Un estat, a més a més, teocràtic i absolutista, masclista en la seva història i la seva estructura, homòfob i contrari a la llibertat d’expressió, que s’enyora d’uns temps en què el catolicisme tenia un poder absolut i establia aliances amb règims autoritaris per tal de perpetuar-se. Alguna cosa ens queda d’aquell passat vergonyós de violència contra els sotmesos a la doctrina mitjançant la imposició de la religió d’estat: un privilegi anòmal i descomunal anomenat concordat, al qual, tot i la seva humilitat i el patiment que li provocaven els pobres, el papa Francesc no va renunciar. Que l’Església espanyola (i catalana, esclar) segueixi sense complir les obligacions fiscals que tenim tots, que tingui un tracte preferent respecte de les altres religions en un estat aconfessional, és una indecència escandalosa heretada del franquisme. Un negoci molt profitós que paguem tots els contribuents, siguem o no siguem catòlics. 

A ells els fa gràcia, fins i tot en fan befa, del fet que tantes senyores es passin les tardes fent el que despectivament anomenen “extraescolars per a adults”. I és ben cert que els clubs de lectura, les conferències, els tallers als centres cívics, els cursos sobre les matèries més variades se sostenen majoritàriament per una assistència formada gairebé sempre per dones i d’una certa edat. Els homes que prefereixen dedicar l’energia vital que els queda a mirar-se un parell de dotzenes de noiets en calça curta perseguint una pilota no es pregunten com és que es comportin així, les dones, com és que els hagi agafat aquesta hiperactivitat. Per començar perquè a elles els noiets que corren sobre la gespa no els interessen gens i per continuar perquè moltes formen part d’una generació que no ha pogut fer mai el que ha volgut, que ha anat deixant de banda, al llarg d’anys i dècades, tots aquells interessos que no fossin estrictament útils per al sosteniment de la vida familiar i l’altra feina, la que dona un salari. Algunes es queixen per aquest robatori massiu i normalitzat. Una d’elles ho va expressar amb una indignació raonable: “Ara me n’adono, que m’han ben enganyat tota la vida”. D’altres callen i deixen el marit “encarat a la televisió” (expressió que va fer servir una feminista valenciana quan explicava els seus inicis en l’associacionisme per la igualtat als anys setanta i com s’ho feia per assistir a les reunions) i disposen del seu propi temps ara que ja no han de cuidar fills ni nets ni pares ni sogres ni malalts ni discapacitats. 

Sembla que gràcies a la sèrie Adolescència molts s’han adonat dels perills de deixar els nens sols a internet i han descobert l’existència de l’anomenada masclosfera o els grups de cèlibes involuntaris que odien les dones. Benvinguts al món dels sabers i coneixements que han anat teixint i acumulant les pensadores, investigadores, activistes i opinadores feministes que fa temps que parlen del tema. El problema és la curiosa ceguesa selectiva que els agafa a molts senyors (i alguna senyora) quan qui escriu o parla és una dona i a sobre feminista. Sorprèn, i molt, que encara operi aquest mecanisme, com si el feminisme només fos cosa de dones i als homes no els calgués ni llegir-les ni escoltar-les. Una vegada li vaig dir això mateix a un col·lega que tenia el costum de no esmentar mai, ni per error, cap dona escriptora. Molt ingènuament vaig voler-li fer entendre, des de la simpatia i la bona fe, que allò no era normal, que no llegint feministes s’estava perdent un corpus molt interessant que és útil no només per al segon sexe sinó per a tota la humanitat. Es va indignar com si l’hagués insultat i em va respondre: "Què vols dir? Que per parlar d’igualtat he de llegir feministes?" Juro que això em va passar en aquesta dècada i en aquest continent. 

Només entrar al centre comercial vam topar amb un nombrós grup de noies que s’emocionaven amb un ninot que era un simple rectangle pelut de color marró amb ulls. Em vaig sentir vella i vergonyosament analògica davant de totes aquelles dones joves que es comportaven com si aquell munt de fibres sintètiques fos una estrella de rock o un geni que concedia desitjos. "Jellyfish!", cridaven, "Jellyfish!" Vaig convertir-me tot d’una en una antropòloga innocent davant d'una cultura primitiva que em resultava del tot incomprensible. Per què aquella gent s’emocionava d’aquella manera amb un objecte sense cap valor objectiu que l’observador pogués captar a simple vista? És que tenia propietats curatives o màgiques? Era evident que el producte contenia alguna mena de valor que anava molt més enllà de la realitat. Totes les civilitzacions i cultures han creat coses a les quals han atribuït una càrrega simbòlica inventada, des de les religions fins a les supersticions quotidianes. La novetat en aquests temps de capitalisme ultraliberal i digital és que els objectes inútils es compren i es venen de forma massiva, i el significat que se’ls dona és volàtil i canviant.

La setmana passada vaig coincidir en unes jornades a París amb la sociòloga turca Pinar Selek, exiliada a França perquè Erdogan la persegueix per la seva defensa dels drets de les dones i els kurds. Feminista compromesa, ens va explicar que fora del seu país havia establert complicitats amb altres dones que han fugit de règims misògins com l’iranià o l’afganès. Essent com és la situació de l’islam a França un tema que sempre genera debats d’allò més encesos, vaig gosar preguntar-li quina relació tenien amb les ciutadanes d’origen magrebí i la seva defensa d’un feminisme d’arrel religiosa, l’anomenat feminisme islàmic. Es va pensar la resposta i em va dir que, si bé se solidaritzen amb les dones que pateixen el racisme, no hi ha cap manera de fer compatible la seva lluita per la igualtat amb el que es difon des d’un ordre islàmic. I em vaig adonar de com de bé han actuat els islamistes de tots els signes a Europa, on en teoria el marc democràtic i liberal i la llarga història del feminisme haurien hagut de permetre el sorgiment d’un moviment d’alliberament femení que impugnés del tot el poder teocràtic i la seva moral discriminatòria. Esclar, aquest feminisme de dones nascudes musulmanes que promou la igualtat des de la laïcitat existeix també a Europa, però malauradament és sovint menystingut, considerat “no representatiu” o una excentricitat, una raresa. La mateixa Selek ens va transmetre les queixes de les tunisenques que van encapçalar la lluita per aconseguir la igualtat en l’herència (que encara és la meitat que la dels homes en els països musulmans) i no havien rebut cap suport de les feministes del Vell Continent. “Només ens veuen si portem mocador”, va dir una d’elles amb l’agror de saber-se abandonades per aquelles que s’omplen la boca d’interseccionalitat i diversitat però que no demostren cap solidaritat amb les oprimides a la riba sud del Mediterrani.

Quan jo anava a escola a les tardes tots corríem cap a casa a veure el nou capítol de Bola de drac. Tot i que vèiem la sèrie doblada a aquell català ultranormatiu que no parlava ningú, l’animació japonesa emesa per TV3 va fer més per la llengua que tota la política lingüística junta. Fa uns anys vaig sentir un raper que cantava en castellà i en una de les seves cançons deia que no li agradava el Goku si no era en català (per ser exactes el vers era: mola más en catalán, en castellano ralla). Però des de llavors el món i la nostra societat han canviat molt, les possibilitats d’entreteniment s’han atomitzat i multiplicat de manera exponencial. 

Vivim a 1984. El llenguatge orwellià s’imposa sense pudor ni aturador i els dirigents europeus ens prenen, com ja és costum, per idiotes. Pagueu i calleu o vindrà la guerra. No pregunteu d’on sortiran els diners. Pedro Sánchez assegura que l’augment en despesa militar no portarà retallades en sanitat, educació, serveis socials o infraestructures. Màgia! Naixeran bitllets dels arbres i sense haver-los de cultivar. Mentrestant continuarà la guerra dels qui no poden arribar mai a la feina per culpa dels trens de Rodalies, la dels que s’han de cuidar sols dels éssers estimats, que es moren esperant les ajudes a la dependència, la dels que no poden viure a la seva ciutat si no és compartint pis amb desconeguts, la dels que no poden tenir fills encara que en vulguin, la dels que han estudiat tres carreres i cobren un sou miserable. Tota aquesta violència sembla secundària davant de l’amenaça de l’enemic exterior, que sempre serveix per cohesionar els propis i fomentar l’adhesió acrítica i submisa. Fet i fet, quan ens arribi la factura del rearmament el president del govern ja haurà volat a un altre destí i ningú podrà demanar-li comptes. És el que té la democràcia: els qui governen avui prenen decisions que tenen efectes a llarg termini, quan ells ja se’n poden rentar les mans. Ben mirat tota la nostra existència d’avui i el malestar quotidià té orígens concrets en despatxos concrets on es van prendre decisions concretes. No és el destí ni cap força sobrenatural, el que condiciona les nostres vides. Si avui les condicions laborals són pitjors que fa unes dècades no és perquè el món hagi girat de cop i volta i s’hagi estroncat el flux del progrés, és perquè M. Rajoy va aprovar una reforma laboral que va provocar una erosió considerable dels drets dels treballadors. Una reforma votada també per CiU que no ha estat derogada per l’actual executiu. Però no patim perquè si tenim dues hores i mitja menys de feina a la setmana tot s’haurà solucionat. 

¿El context patriarcal anul·la o condiciona la capacitat de decisió de les dones? ¿Si ho fa, com i per què? Aquesta incapacitat –si és que l'assumim– ¿és inherent en totes les dones, o hi ha diferències? ¿On es poden començar a posar límits? ¿Com ha contribuït la ficció a distorsionar la idea de consentiment? En aquesta peça coral, sis opinadores exploren la (im)possibilitat o la dificultat de dir que no de les dones i les escletxes obertes a través de les quals es pot operar per revertir aquesta desigualtat.

Fa uns anys vaig fer, amb la psicòloga Pilar Arlándiz, un club de lectura a la biblioteca pública de Ripoll. Entre les persones que van assistir a l’activitat hi havia Sílvia Orriols. Encara faltava temps perquè entrés a l’ajuntament. La vaig reconèixer quan va intervenir per fer-me una pregunta la resposta de la qual, si jo la donava amb honestedat, només podia confirmar els seus postulats racistes i xenòfobs. La situació no era nova per mi, la d’Aliança Catalana podria ser ben bé filla d’un altre essencialista el partit polític del qual només tenia un punt al seu programa electoral: el de fer la vida impossible als seus veïns moros. Em refereixo a Josep Anglada, que, quan jo anava a l’institut, es va dedicar a atiar el foc contra la immigració en barris com el nostre organitzant activitats com la recollida de firmes contra l’obertura d’un oratori. La diferència del líder de Plataforma per Catalunya amb la també vigatana alcaldessa de la capital del Ripollès és que a ella no se li pot retreure el passat netament feixista que tenia Anglada, que havia estat membre de Fuerza Nueva. Tot i que veient els ullets que posa a Vox quan li convé, saltant-se a la torera el fet que es tracti d’una formació que odia profundament la catalanitat, no m’estranyaria que l’aliança l’acabés establint amb aquest altre nacionalisme, espanyol però tan excloent i moròfob com el seu. 

La setmana que ve comença el Ramadà, el mes que en l’islam els creients han de dejunar durant el dia abstenint-se d’ingerir aliments, beure, fumar i tenir relacions sexuals. Aquest pilar fonamental suposa un trasbals de la vida quotidiana: t’has de llevar abans de l’alba per esmorzar i sovint vas a dormir tard perquè havent dinat amb la posta de sol el sopar per força ha de ser més tard. La gana passada durant el dia porta a preparar i fer àpats copiosos, també per compensar el dèficit calòric de la jornada. És el mes en què més mengen els musulmans, de fet, i la despesa de les famílies en alimentació pot arribar a augmentar entre un 50% i un 100%. O sigui que com a operació biquini no serveix.