Fa uns dies escoltàvem un episodi del pòdcast Punzadas dedicat a un dels quatre elements: la terra. Esmentaven un exercici preciós que una professora universitària plantejava al seu alumnat: Observar què trepitjaven durant tota una setmana.

Volem nenes lliures, adultes amb criteri, que es moguin pel món amb seguretat i sense por. Defensem la igualtat, firmem manifestos, ens escandalitzem amb les dades sobre la bretxa de gènere i la violència masclista. I, tanmateix, el joc, el primer espai en el qual infants i societat es troben, segueix ple d’estereotips.

Les joguines o materials evolutius –perquè no tenen per què ser precisament joguines– són aquells que donen la possibilitat d’alimentar qualitativament les diferents etapes del joc dels infants.

"Si trepitges la línia, estàs mort!", "si la teva espasa em toca el pit, estic morta!", "¿juguem a fer-nos les mortes i la primera que obri els ulls perd?", etc. Els infants ho juguen tot: l'alegria, la tristesa, la por, el risc i també la mort; un tema tan transcendental no podia ser l'excepció! Involucren la mort al joc i així l'exploren i la processen d'una manera segura i controlada. Jugar a morir-se demostra maduresa perquè demana l'esforç de mantenir-se quiet i en silenci, excloent-se del joc dels vius i quan senten que no poden assimilar-lo, que és massa per a ells, tornen a "viure". Aquest procés bonic els fa comprendre de manera gradual i segons la seva maduresa, el significat de la mort. Altres jocs, com el d'amagar-se durant una estona, els fa veure què significa no ser-hi per als altres.

Amb l’arribada de l’estiu les criatures disposen de moltes més hores lliures per jugar i les famílies solem tenir problemes per solucionar aquest temps dels nostres infants i és fàcil recórrer a les maleïdes pantalles.

Amb els contes està passant una mica el mateix que amb els jocs de taula: s’adrecen cada cop a edats més primerenques, sovint amb la promesa de preparar-los al gust per la lectura, a l’adquisició del llenguatge, a la gestió d’emocions i mil coses més.

El 28 de maig és el Dia Internacional del Joc, un dret reconegut a l’article 31 de la Convenció dels Drets dels Infants, de tots ells, els que gaudeixen de salut i juguen a casa i també dels que pateixen una malaltia i estan hospitalitzats.

La millor manera de comprendre el joc és observant-lo i us cridarà l’atenció allò que s’ha fet sempre, independentment del moment històric o cultural. Recentment vam recuperar un article que vam traduir fa anys i que va donar resposta a preguntes que ens vam fer observant el moviment dels infants. És de Sally Goddard, directora de l'Institut de Psicologia Neurofisiològica del Regne Unit. Ara us portem els punts més destacats d’aquella meravella de document.

El Martí, el meu primer fill, va néixer el 2004 i poc després vaig agafar una tuberculosi que em va provocar una crisi que em va fer sentir una responsabilitat de mare que no havia percebut fins a aquell moment. A Catalunya començava un moviment de canvi al voltant de la criança que em va portar a fer la formació de doula, i en una xerrada sobre el son dels nadons em vaig quedar amb una frase que no tenia res a veure amb el tema però que va canviar la meva vida. “Jugar al carrer és vital per als infants”.

Ens agrada molt el que s’està despertant al voltant dels patis escolars perquè ens dona l’oportunitat d'explicar amb més detall el que fa anys que defensem: el dret dels infants a jugar i a gaudir d’espais que responguin a les seves necessitats. No va de si han de jugar o no al futbol –i tant que han de poder fer-ho–. La qüestió és si estem donant espai a altres vivències essencials per al seu desenvolupament i si estem vetllant perquè el pati sigui veritablement inclusiu.

Recentment es van publicar els primers resultats d’un estudi realitzat per les arquitectes poloneses Ewelina Jaskulska i Honorata Grzesikowska, i avui, que venim d’uns dies de reivindicació femenina, trobem més que adient parlar d’aquest tema. Es tracta d'una investigació sobre la mobilitat espacial, la planificació de gènere i la democratització de l'esport #womeninsport.

No ens deixa de sorprendre que la majoria de consultes de joc que rebem són de mares i pares que volen consells per fer que els seus fills juguin a coses a què no juguen.

Hi ha jocs que impregnen la nostra pell i memòria. Potser perquè s’han repetit de generació en generació fins a formar part de la nostra identitat social. Quan pensem en jocs tradicionals, veiem infants en grup i d’edats diverses prenent decisions amb autonomia i jugant a l’exterior, en llibertat. Llibertat d’elecció i llibertat sense adults. Aquests jocs s’han anat construint d'acord amb costums, tradicions i una identitat col·lectiva que els infants fan pròpia i que no hauria de perdre’s mai.

La setmana passada vam introduir la teoria dels 4 sentits de Rudolf Steiner i us vam parlar del sentit de l’equilibri i el del moviment propi. Avui ens endinsem en els dos últims.

¿Per què tots els infants, de totes les èpoques de la història han gaudit enfilant-se, balancejant-se, saltant o remenant fang?

Esperem que el dia de Reis també porti el temps necessari per jugar amb les joguines.

De drap, de plàstic, de palla… Al llarg de la història la nina ha acompanyat els jocs de la infància. Mirat amb profunditat, és un joc transcendent i una gran eina d’aprenentatge i d’apropament al món adult.

Té de tot i no juga amb res

És molt habitual. Tenir massa joguines és com quan vas a un restaurant amb una carta amb 300 plats: costa triar entre tantes opcions. Aquí la nostra recomanació és retirar-ho tot i observar què fan i llavors treure només allò que alimenti l’etapa de joc per la qual estan passant.

]]>

El ritual de l’Advent està cada cop més instaurat a Catalunya, és fàcil trobar un ventall amplíssim d’opcions. N'hem analitzat unes quantes i us recomanem aquesta original proposta de Joguines Grapat.

]]>

La setmana passada vam parlar del que passa quan juguem amb els infants. Saber observar sense intervenir és un art que es perfecciona practicant. Us donem les claus per un acompanyament no intervencionista.

]]>