En un article publicat a La Vanguardia s'afirmava que el boicot al Sónar és innocu perquè el fons inversor proisraelià que és propietari del supergrup on s’aglutina el festival sols inverteix una petita part del seu immens patrimoni en música. Això és: només va invertir 1.300 milions dels 582.000 milions d'euros que té en la compra de Superstruct, actual propietari del festival. Per què boicotejar res si, total, rich will be rich? "Aquests gegants financers no tenen ànima i són immunes a la crítica", sostenia. La conclusió de l’article era esfereïdora: citava una suposada amiga fan del tecno que, malgrat sentir-se malament per tot això del genocidi, hi assistirà igualment, amb "malenconiosa resignació". Com dient: contradir-se és humà. 

Rebo el correu quan ja soc a Colòmbia, a la Fira del Llibre de Bogotà. En un parell de dies m'enlairo des d'allí cap a Nova York per assistir al World Voices Festival, el festival literari internacional de la ciutat. El PEN International, l'organitzador de l'esdeveniment, és el remitent del mail. Adjunt, hi ha un document anomenat "Viatjar als Estats Units". L'obro al rebedor de l'hotel. Encapçalant-lo, en negreta, hi diu: "Sisplau, sàpiga que aquesta informació no ha de ser entesa com un consell legal".

Recordo que, fa un temps, vaig sentir l’escriptora Cristina Morales explicant que si li volien enviar una proposta laboral, ja fos per convidar-la a un festival, a una xerrada o a un diàleg, li escrivissin l’import previst a l’assumpte del correu. Així, sí: que al costat del tema (“Recital poètic per al festival X”), hi afegissin quants calés li oferien per la feina. Deia que, altrament, no es molestaria a obrir-lo. En aquell moment em va semblar exagerat, un pèl passat de voltes, però amb el temps li he de donar la raó. Demanem el pa sencer per aconseguir engrunes, ja se sap, i jo ara em conformo si m’indiquen al cos del mail, sense que ho hagi de preguntar, quant em pagaran. Tanmateix, normalment cal respondre: “Disculpeu, i amb quin pressupost compteu?”, “Contempleu pagar honoraris?”, amb por, com si demanés el que no toca.

Fa dies que penso en l’aparició del Sindicat de Llogateres als premis Gaudí: en un moment de la gala, un actor del públic s’aixecava indignat de la butaca, es treia l’americana i, ensenyant la samarreta amb el logo del sindicat, prenia el control del xou, en un gest d’aparença revolucionària. Aleshores, van canviar el faristol elegant on els premiats recollien l’estatueta per un de ciment, d’estètica brutalista, van eliminar els focus de cinema per unes bastides d’obra i el nou presentador es va situar d’esquena al públic perquè, des de casa, la platea plena de gent fos el nou fons, en un símbol del Poble. Tot això, interpel·lant els polítics que, indemnes, seien observant el número teatral. Durant la gala, diversos premiats van reivindicar el dret a gaudir d’un habitatge digne i, fins i tot, van esperonar els espectadors a assistir al desnonament de Casa Orsola. 

De fet, no seria cosa estranya. Vull dir: que ara votés la dreta. O l’extrema dreta. Ho llegia l’altre dia en aquest diari, que el grup poblacional més de dretes és el dels nois de 16 a 24 anys. En tinc 27, però no em queda tan lluny. M’agrada pensar que el meu entorn se sorprendria. Que no ho entendria. De fet, esperem que els actes d’algú corresponguin al seu vot a les urnes, però no sempre és així. Hi ha persones tan educades i agradables i gentils que un diumenge, silenciosos, escullen la papereta de Vox. O l’horror que es cova en algunes cases d’esquerres. Però vull pensar què porta un jove, un noi jove, a la dretanització. Què m’hi duria a mi.

Em sap com greu dir que el que més em va agradar de Bérénice al Temporada Alta, el passat 23 de novembre, va ser el comentari d’una dona anònima que, en acabar la funció, després dels aplaudiments, va cridar: “Bravo, però a la propera en català!” Gran part del públic va respondre al comentari amb aplaudiments. Ja s’havia sentit una mena de sospir en començar, quan van aparèixer els sobretítols que traduïen el monòleg d’Isabelle Huppert sols en castellà i en anglès. Però vam mirar l’obra i la vam entendre, esclar, perquè comprenem el castellà. Com hi havia gent, suposo, que comprenia el francès i no li calia la traducció. Com hi ha gent que comprèn el suahili i, ves per on, aquell dia no el va necessitar. Però el que va despertar el crit, i el posterior aplaudiment, no va de necessitat. Tampoc no va de comprensió. Ja hi arribarem. 

L’any 2021, la novel·lista guanyadora del premi Booker Arundhati Roy va publicar un article titulat “Vivim en una època de minimassacres”, fent referència a l’increment de violència a l’Índia: la marginalització de la comunitat musulmana, la deriva autoritària del país, les agressions contra les dones... Tot, amb la complicitat dels mitjans de comunicació. Al final del text, es preguntava pel rol de l’artista en temps de democràcia en crisi: l’art, deia, ha de servir per veure millor. Per veure més fondo. Per tenir molts ulls que arribin on normalment costa d’arribar.

Fa uns dies, una amiga em va dir que l’únic consol davant la meva empremta de carboni –tot el sant dia amunt i avall– és el de pensar que l’empremta emocional també compta. Això és: que la missió que ens porta als llocs, si la complim amb èxit, és rellevant. Parlar de llibres a Nova York, per exemple, explicar què vol dir ser català a Suïssa o xerrar de la nostra història en un poblet remot de Sud-àfrica. No sé si em va convèncer. Però el consol hi era. A edèn, la novel·la de l’escriptora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir que tot just publica Club Editor amb una traducció efluent i vivíssima de Macià Riutort, l’Alba, la protagonista, tampoc no en quedaria satisfeta. De fet, ella compra una finca amb l’herència de sa mare per plantar-hi un bosc de 5.600 arbres: el nombre de bedolls necessaris per compensar la seva empremta de carboni. L’Alba també es passa el dia amunt i avall, ella visitant congressos sobre llengües minoritàries i en perill d’extinció. L’autora, en canvi, és una professora d’història a la Universitat de Reykjavík que no oblida les possibilitats de la seva llengua diminuta, l’islandès.

La tarda del 24 de setembre era a Nova York. M’havia decidit de travessar Brooklyn caminant, aturar-me al jardí botànic, contemplar l’skyline des de Dumbo i passar el pont que em duia a Manhattan. Abans de tornar a casa –casa del meu editor, que m’acull aquests dies aquí–, vaig enfilar-me cap a The Strand, probablement la llibreria més famosa de la ciutat. Era el dia que es publicava la nova novel·la de Sally Rooney i tenia ganes de veure com se celebrava l’esdeveniment mundial. Unes hores abans, el Jackson, l’editor, m’enviava una fotografia des dels headquarters de l’editorial: un pastís enorme amb la portada d’Intermezzo impresa i tot de culleretes que el trossejaven. A la seu de FSG celebraven la bona nova i auguraven un llançament brillant. Per l’estima a l’obra, esclar. També per la necessitat de fer diners amb aquesta inversió milionària. 

Fa uns dies, el diari ARA publicava un article en què, a partir de les conclusions d’un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, exposava que gairebé el 80% dels universitaris no han rebut mai classes d’oratòria, cosa que provoca en els estudiants ansietat, malestar i vergonya cada vegada que s’han d’afrontar a una exposició pública o a una defensa oral dins l’aula. I m’imagino que fora l’aula també. La professora Elena Losada –de qui, permeteu-me l’anècdota biogràfica, vaig ser alumne; encara recordo les seves classes apassionades sobre Pessoa i Fonseca– va escriure’n una resposta titulada, en forma de pregunta, “Els joves ja no saben parlar?”, que m’ha fet rumiar bastant. 

L’inconnu du lac (El desconegut del llac) és una de les meves pel·lícules preferides. Dirigida per Alain Guiraudie, premiat a Canes com a millor director, mescla amb excel·lència les eines més agudes del thriller i els recursos més sensuals de l’erotisme: en Frank, un visitant assidu d’una platja nudista en un llac on es practica cruising, un vespre innocent, es descobreix observant com un home n’ofega un altre a les aigües calmades del llac de Sainte-Croix. En Frank s’obsessiona amb l’assassí, l’encobreix a la policia, i comença així una història de tensió, mentides, eros i thanatos.

Aquest estiu, el passo lluny de casa amb una incertesa nova, fins ara desconeguda. Camino pels carrers de Berlín, nedo als llacs gèlids dels afores de la ciutat, marceixo les tardes llegint sota un om que hi ha al jardí d’aquesta residència d’escriptura, i tot ho amara una incertesa nova, original: no sé on viuré quan torni a Barcelona, d’aquí a unes setmanes. Just abans que comencés l’estiu, em vaig dedicar a buscar una llar a la ciutat que, des de fa anys, és el nom que dic si algú em pregunta d’on soc. Vull dir: no es tracta de cap capritx, solament del desig de continuar vivint al pam de terra que considero casa meva.

Llegeixo Anna Karènina a l’andana de l’estació de passeig de Gràcia. Són les nou de la nit i acaben d’anunciar una demora indefinida del tren que m’ha de retirar, durant una estona limitada, d’aquesta ciutat on cada dia se’m fa més difícil viure. El juliol ha tingut alguna cosa d’amable, amb algunes pluges i menys calor que altres anys; fins i tot s'anuncia que el govern català rebrà més de mil milions per a la millora i el traspàs de Rodalies; però la crueltat sempre troba la manera d’obrir-se camí i han estat els turistes, enguany més d’hora, omplint el metro, els carrers –i l’ànima, el pensament, he arribat a dir-me alguns matins.

Imagina que per poder travessar el teu carrer, entrar a casa teva, pujar la compra i estirar-te al sofà desitjant que el dia acabi –tornes esgotat de la feina, deuen ser les vuit del vespre–, imagina que per fer això has d’ensenyar a un mosso l’acreditació que assegura que tu hi vius, allí, que no és cap mentida. El teu barri està blindat. I casa teva, aïllada. Sents algú que diu que una marca de moda celebra una desfilada al parc que, per a tu, ha estat sempre un parc i poca cosa més, però enfiles cap a casa, perquè encara has de fer-te el sopar, trucar a ta mare i, si tens sort, provar de descansar.

Quina cosa, escriure aquest article. Primer, perquè em poso de ple en l’enfangat de la política institucional. Segon, perquè parlo dels joves així com una massa homogènia, que és el que no m’agrada que facin els altres, i si en parlo és perquè jo soc, suposadament, un d’ells. Tot comença malament. Però passa que les darreres setmanes vaig preguntant aquí i allà, al meu entorn, als meus amics, als meus alumnes de la universitat, què faran aquest diumenge, i trobo que hi ha una impressió compartida que té sentit d’explicar. 

Me’n vaig de Carcaixent en un AVE que em torna a casa. Fa molt que no veig la família i ma mare m’ha enviat una foto de la glicina que tot just acaba de florir. La vam plantar junts el 2019 amb una il·lusió prematura i aquell desig d’estar compartint un moment únic amb algú amb qui no et veus gaire sovint: recordo les seves mans brutes de terra, el somriure, la tranquil·litat que només les mares saben oferir. Era a casa. Un any després, vaig veure la glicina enredar-se entre les gelosies del jardí en una primavera de confinament: em sentia estranyament feliç. Dos anys després, la glicina rebrotava la setmana en què jo publicava la meva primera novel·la. Tres anys després, em cartejava amb un amor i trobava en la glicina naixent un reflex de mi mateix, del que sentia. Quatre anys després, l’enyorava des d’una residència d’escriptura on el temps passava massa lent. Cinc anys després, la glicina ha florit per primer cop. Cinc anys ha tardat a florir la glicina.

Fa un parell de setmanes vam presentar la meva primera novel·la al teatre principal de Ljubljana, Eslovènia. També va venir la televisió nacional a entrevistar-me. Situació: hi ha dos milions d’eslovens al món, la meitat parla la llengua, però tenen unes institucions fortes, un estat que els recull i una història que els protegeix. Ho dic a la presentació, el públic m’escolta, és el meu moment Pau Casals, penso, riuen quan dic que el català és una llengua fràgil, no ho entenen, si ens multipliqueu en parlants, repliquen, ho sé, ho sé, els responc, és que no és això, és una altra cosa, espereu: és aquest desplegament, la portada d’un autor català impresa pels carrers de la ciutat, la fortalesa que es mesura en autoestima, l’energia que té qui no ha de defensar-se ni emparar-se ni encomanar-se a la sort. Pau Casals mode off. Última ploradeta: em demana que li signi el llibre una noia bosniana musulmana que aprèn català a la universitat perquè sí, just imagine què arribo a sentir. ¿És aquest arravatament per dins el que significa sentir-se part d’un lloc? ¿És aquesta mena d’emoció el que vol dir formar part d’una comunitat? ¿És aquest trobar-te amb algú que se t’assembla lluny de casa el que representa tenir-ne una?

La diferència entre el dol i la melancolia, diu la psicoanàlisi, és que el dol plora un objecte definit, mentre que la melancolia es lamenta d’una cosa que no es pot assenyalar. La melancolia ve d’una pèrdua no plorada, segurament pel que té d’imprecisa i inconscient, d’intangible i fugissera. D’abstracta, també. De remota. Són, els d’ara, temps melancòlics.

Cada any comença amb la millor de les intencions i el pitjor dels designis: és la batalla històrica, tan antiga com nosaltres, entre la realitat i el desig. Voler canviar les coses és un gest valent que ve d’un malestar sovint inidentificable: per què em trobo, novament, enumerant reptes i fracassos? D’on ve aquesta urgència de ser algú altre? Qui soc jo sinó aquest intent de deixar de repetir-me? Davant la incertesa, que és la nostra veritat més sangonosa, el present més radical, torno a aquella frase de Lispector que diu que un món totalment viu té la força d’un infern. És, potser, tot això, un intent de fugir de les flames?

Baixo amb una amiga la Cinquena Avinguda. A Nova York fa olor de maria pertot, hi ha moltes rates i t’hi trobes gent cridant a cada racó. Si algú crida fort, enmig del carrer, al buit, provant de trencar la calma del cel, pots saber qui és d’aquí i qui no: només cal veure aquells que es giren i aquells que continuen caminant. Els darrers són de la ciutat. Fa uns dies, l’aigua revessava per tota la ciutat i ara un sol d’hivern ens abalteix l’ànim. Són les coses, penso, de viure als límits de la història. O potser és que sempre hi hem estat, al límit, i ara només ens ho repetim per no haver d’actuar.