El plor d’un nadó irromp durant uns segons a la sala del Cercle d’Economia on se celebra el debat "Liderant el camí: dones que transformen", i mentre la seva mare el consola les ponents li demanen que per favor no marxi. Per a elles, quatre dones en posicions de poder, obrir-se camí i transformar espais tradicionalment masculinitzats té molt a veure amb això, amb donar suport a les dones que, amb fills o sense, volen liderar espais que fins fa poc tenien vetats. 

Quan la periodista Maria L. Rovira va començar a xatejar amb la Sol el que les va enganxar van ser les converses. Concretament, les converses sobre llibres. Aleshores Rovira tenia una relació oberta i això, d’entrada, a la Sol li va tirar enrere. “Al marge que la situació no li acabés de quadrar, les converses sobre literatura ens van mantenir unides”. Un temps després de trobar-se en aquella aplicació, van començar una relació. 

L’advocada Lourdes Parramon i l’Orland es van conèixer al Conservatori del Liceu, on tots dos estudiaven piano. Ella tenia setze anys i ell li va semblar un noi molt determinat. Amb el temps, va comprovar que aquella primera impressió era certa. “L’Orland confia molt, confia en el que ell pot fer i en el que jo puc fer. A mi això m’agrada, perquè penso que qui no confia massa no confia prou”, diu Parramon. 

Quan la periodista Lucía Mbomio va conèixer el Danielson li va recordar un dels 3T, la boy band dels nebots de Michael Jackson. Vivien en portals contigus i eren de les poques famílies negres que als anys 80 hi havia a Alcorcón. És un detall rellevant: compartien l’humor i experiències vitals que els feien no necessitar subtítols. Van ser amics molts anys i, uns quinze anys després de conèixer-se, la relació es va transformar. 

L’artista Marcel·lí Antúnez i la Begoña es van conèixer mentre estudiaven belles arts, a principis dels 80. “Ella és una dona molt guapa, espectacular, alta. Jo, en canvi, per a ella era una persona a evitar”, diu Antúnez, que explica que van haver de passar uns quants anys perquè ella s’interessés per ell. “L’any 79, uns quants col·legues vam crear La Fura dels Baus. Podríem haver estat una flor d’estiu, però l’any 84 la nostra vida va canviar. Vam passar de tocar en escoles i festes majors al mercat internacional. Havíem actuat a Tortosa i Alcarràs i ara viatjàvem al Japó, Mèxic, Veneçuela, Caracas… Havíem estrenat Suz o Suz, per mi el millor que ha fet la Fura”, recorda l’artista. 

La cantant Paula Valls va patir durant anys anorèxia, una malaltia que la va allunyar de la seva passió, la música. Va baixar dels escenaris i va dedicar el seu temps i la seva energia a recuperar-se. D’aquella experiència en va sortir Començar de nou, un disc on comparteix la història de com va “acceptar la foscor” abans de poder veure la llum. 

La primera vegada que la periodista Maria Xinxó va saber de Pau Venteo va ser a través de la ràdio. Treballava al programa Islàndia de RAC1 amb Albert Om i un dia va llegir missatges dels oients. El primer era del Pau i a Xinxó li va cridar l’atenció. Fora d’antena, Albert Om li va dir que havia sigut alumne seu, “un noi molt brillant que despuntava”. Una altra companya va dir que el coneixia perquè cantaven junts a la coral. 

Abans de conèixer la Pilar, Joan Anton Català Amigó va sentir-li la veu. Era l’any 1986 i el divulgador científic començava a treballar al Centre Informàtic de la Generalitat de Catalunya, un projecte ple de joves entusiastes que havien de crear el que seria “la informàtica de Catalunya”. En aquells inicis quan trucaven a algú per telèfon i la persona no contestava l’avisaven per megafonia. “Un dia vaig sentir una veu per megafonia que em va enamorar. No sabia qui era perquè no hi havia parlat mai, però vaig intuir a qui pertanyia: a una noia a qui havia vist pels passadissos i que m’havia agradat”, recorda el divulgador.

L’estiu del 1992, l’escriptora Maite Carranza se’n va anar a Londres a millorar el seu anglès. “Estava en un moment difícil de la meva vida. Tenia 34 anys, m’havia divorciat i tenia dos fills petits”, comença. Aquell mes a Londres va ser “com un retorn a la joventut que no havia pogut gaudir els últims anys”. Després de quinze dies de parlar anglès tot el dia, un company de classe va dir-li que coneixia un espanyol i que l’hi podia presentar. Carranza va acceptar i així va conèixer el Marcelino, a qui tothom deia Marce i a qui ara diuen Marcel. 

L’Alicia Benito (@nomadeando.ando) va arribar al Marroc com una turista més. El dia que es va despertar al mig del desert, en la immensitat de les dunes, va decidir que havia de conèixer més aquell paisatge. Al cap d’un temps hi va tornar i ja no en va marxar més. “Al desert sembla que no hi ha res, però per a mi té una energia molt especial. Encara que no ho sembli, hi ha molta vida. Al desert sents la immensitat, l’hostilitat, la bellesa, l'hospitalitat, tot alhora”, diu Benito. 

“En realitat, el Guillem i jo som cosins”, diu l’escriptora Regina Rodríguez Sirvent sobre el seu marit. “Ell diu que no, però som cosins polítics, així que som cosins”, defensa. La veritat és que quan es van conèixer no van començar amb gaire bon peu. Era el 2010 i Rodríguez Sirvent era l’encarregada de fer el típic recull de fotos i vídeos per al casament d'una tieta que no tenia fills. “Em van dir que el nebot del nuvi, el Guillem, feia vídeos i podia ajudar-me. M'enrecordo perfectament del carrer de Gràcia on era quan li vaig trucar. Va ser molt sec i em va dir que ell no feia vídeos. «Quin tros d'inútil», vaig pensar”. 

El doctor Toni Ramos-Quiroga, cap de salut mental a l’Hospital Vall d'Hebron, explica que les estadístiques mostren que la gent casada o amb parella té menys trastorns i problemes de salut mental. Ho sap per l’experiència clínica, però també per la vital. Està casat des de fa 27 anys i va conèixer la seva dona, la Carolina, a l’institut. “Anàvem a la mateixa classe i vam començar a sortir junts, però érem molt joves i ho vam deixar al cap de poc”, recorda el doctor. Uns anys després, a la universitat, es van retrobar i van reprendre la seva història d’amor. El 1997 es van casar i van anar a viure junts. 

Quique Bassat i Maria Maixenchs tenen una controvèrsia sobre si es van conèixer el 5 o el 6 d’abril. "Jo dic el 5, i normalment aquestes coses les encerto, perquè jo m’ho apunto a l’agenda", diu rialler l’investigador expert en malalties infantils. La forma com es van conèixer és divertida: els van parar una trampa. Una amiga en comú, la Cécile, els va citar tots dos i no es va presentar. "Ara li diem Cécilestina", diu Bassat. La Cécile sabia que el seu amor per Àfrica els uniria i així va ser, es van agradar de seguida. 

Un bon dia el Peyu va trucar a la mestra i música Neus Rossell i li va proposar formar part del programa El búnquer de Catalunya Ràdio. Allà va ser on Rossell va conèixer Jair Domínguez. El seu amor, explica la mestra de Sils, es va coure a foc lent. “Ens vam fer molt amics, xerràvem molt i ens enteníem molt. Coincidíem en moltes coses, sobretot en la música i l’humor”, detalla. 

El xef Albert Raurich i la sommelier Tamae Imachi, propietaris del restaurant Dos Palillos, no es van conèixer a qualsevol lloc: va ser a El Bulli de Ferran Adrià, a la cala Montjoi, on ell feia de cap de cuina i ella tot just hi començava a fer de sommelier. Van ser uns anys molt intensos, explica Raurich: “Treballo a l’hostaleria des que tinc disset anys, i ara que treballo dotze hores diàries és quan menys he treballat a la meva vida. A El Bulli treballàvem setze hores o més”. Així i tot, hi va haver espai per a l’amor. I per al flirteig. “La Tamae diu que va ser ella que em va seduir a mi, però jo dic que vaig picar molta pedra”, reivindica Raurich.

El setembre del 2014, el polític Isaac Padrós va tenir un accident que el va deixar cec. Aquells primers mesos no entenia per què li havia hagut de passar a ell: es va transformar en una persona autodestructiva. “Estàs indignat, emprenyat amb tu mateix. Per què m’ha passat a mi, amb la de malparits que hi ha al món?”, penses. I, aleshores, arriba un moment que, no saps ben bé com, fas un clic i comences a canalitzar aquesta energia malgastada. I dius: d’acord, m’ha passat això i he d’aprendre a conviure-hi”, relata Padrós. 

Als anys 80, diu l’editora Montse Ayats, les discoteques eren l’espai de socialització per excel·lència. “Eren espais plens de fum i música i festa i amistat”, recorda. A la discoteca més famosa de Torelló va ser on va conèixer el Jaume Simón Font. Aleshores tenia 16 anys i, quan el va veure, li va semblar que era algú definitivament modern. “Jo era d’un poble molt petit, Vidrà, i el recordo vestit amb una texana negra i parlant de Barcelona. Em va semblar algú molt cosmopolita”. A partir d’aleshores es van anar trobant per Torelló diversos cops. Ell feia de llauner i anava fent reparacions aquí i allà. A poc a poc, es van anar apropant. “A mi em va agradar des del principi, sé que ara dir això ja no es porta. Però és cert, va ser un flaix. Després amb el temps et vas coneixent i vas descobrint què és el que t’havia atret d’aquella persona, i què és el que ha fet que estigueu tants anys junts”, reflexiona Ayats. 

“Intentaré lligar-me aquell guiri”. Això és el primer que va pensar el fotògraf Juanjo Fuster quan va veure aquell noi de cabells clars en una discoteca d’ambient de Salou, un cap de setmana del 1994. “Vaig anar al lavabo a arreglar-me els cabells i quan vaig tornar li vaig dir: «Where are you from?», i ell em va contestar: «Què dius? Que soc de Lleida»”. Tots dos van riure i van xerrar una mica.

La dibuixant Marika Vila va conèixer la seva parella, el Jaume, a l’estudi de l’escriptor i guionista Andreu Martín. Martín estava muntant una revista i eren molts els que es trobaven en aquella casa. El Jaume i la dibuixant havien coincidit diversos cops i està segura que es van agradar des del primer moment, tot i que s’hi van resistir una mica. Vila recorda especialment un dia que era a Portal de l’Àngel i des de dalt de la plaça va veure una moto i el Jaume que la cridava: “«Marika! Marika!»” Tothom el mirava al·lucinat, però a ell no semblava importar-li, i vaig pensar que era un paio estupend". 

Klaudia Ugarte, activista pels drets LGBTIQ+, és poliamorosa i té dues nòvies: una noia, la Mar, i una persona no binària, Kai. Ugarte sortia amb totes dues i, en adonar-se que entre elles també hi havia química, va decidir presentar-les. Així van formar el que es coneix com una triella. La primera vegada que van estar les tres juntes va ser en un hotelet on van passar un dia molt especial. “Jo ja feia temps que sortia amb Kai i feia poc que havia començat a sortir també amb la Mar. Aquell dia vam estar les tres juntes i va ser preciós”.